dimecres, 29 de desembre del 2010

El homes que miraven fixament als friends...

Com si d'una pel·lícula es tractés, de les xorres, per cert, l'Agustí Cardona, l'Enric Mullor i jo quedem per anar a prendre el solet mentre ens enfilem al Pic del Martell per la via Reserva. En passa a buscar l'Agustí amb l'equivalent del trasto que portava el Barón Rojo. Ho dic pel color del cotxe, i per que segons com pilota com ell... Seeempre dins dels límits de la legalitat establerta, tot i contemplant les normes, mostrant una actitud d'altíssima dignitat cap a les autoritats que reparteixen cartetes, treuen puntets i regalen nadales en forma de foto-finish. Ja al pàrquing el mestre Cardona ens sorprèn amb la seva minsa motxilla. Segons ell, només ha agafat en kit complet de contemplació paisatgistica, o sigui, que no està per escalar. Quedem amb ell a una hora convinguda, si res no ho endarrereix.
Els nostres camins es separen, doncs ell marxa a meditar una estona, que diu que li convé. Amb un que la pau sigui amb tu, ens acomiadem d'ell. El dia comença tonto, si a això li sumes la nostra tonteria, la cosa promet. D'un bon començament, ja triem la drecera equivocada, però abastem el peu de via sense massa problemes. Sense haver arreglat les nostres vides, tot i xerrar-ne molt, ens anem vestint. Buenu, l'Enric decideix que amb la calor que fot haurà de prescindir dels calçotets llargs i escalar només amb pantalons. Jo, la veritat no em veig en cor de fer el mateix. Enceto el dia jo, que seguint uns parabolts que , no, no son, acabo desgrimpant un bon grapat de metres, tot jugant-me alguna hòstia en algun moment. Refaig la tirada, i amb un neguit més insistent del que esperava crido reunió. He posat tres friends, cony d'alejes, manoi...
L'Enric s'enfila sense massa problemes, quan ja l tins sota els meus peus, just on he posat el friend del 2 de la Salewa, la cosa s'encalla. El friend no surt..., treu l'eina que va comprar per desembussar fisurers i burxa, que burxa. Però no surt. Utilitza la famosa tècnica Farrés consistent en blasfemar per acollonir l'enemic. Res que no funciona. Comença a mirar-se fixament el friend... ,per un moment crec que utilitzarà la secreta tècnica ninja. Efectivament, em diu que aquest ninja de puta no vol sortir. Jo que fa estona que el veig patir li dic que no s'amoïni, que per vint i pico leuros que va costar, no val la pena escarrasar-s'hi més. Arriba a la reunió dolgut i cansat, però surt com un llop a pel següent llarg. Crida reunió al cap d'una estona, el llarg se li ha donat forca bé. Pujo jo, cony, l'altre cop de primer no em va coster tant, penso...

Truquem a l'Agustí, que ja fa estona que volta meditant. L'avisem del nostre retard. Surto a pel llarg següent. El primer parabolt està a tomar pol culo. Poso un friend pel camí, però acollonit no sigui que també s'encalli. Del parabolt al pont de roca hi ha un trocet, d'allà al fisurer un altre bon trocet. Pel camí poso un altre friend. Abasto el bolt d'abans de la reunió, passo la corda i provo d'enlairar-me. Les preses estan lluentes. Ho provo mig en bavaresa, res. Poso una cinta en anell faig un pas d'estrep i abasto la reunió. L'Enric al seu torn ho proba, però les passa ben putes en algun moment. Ara surt ell, el llarg sembla de tràmit, però no. Crida reunió. Sembla que ja li tenim el peu al coll.... Al cim tornem a xerrar com sempre. Riem de lo tonto del dia. De com de gran és escalar en aquestes condicions. Ens ha tocat el sol de valent. Truco a Suamor, que diu ell. Avui, dinarem plegats, gran dia...

Caçadors de pingüins, per Sant Esteve...


Que jo recordi des del 77... Aquest any, també per Sant Esteve, hem anat a escalar. No hi érem tots, però amb un de nou, en Guillem. La meva proposta va ser el pingüí, a Agulles. Solejat, assequible i sense massa vent si es donava el cas. Al pàrquing d'Agulles el termòmetre marcava -4ºC. Per tant segons com , si que el vam fer el pingüí, si... 
En Marc Toralles i en Guillem Aparicio van fer la via de l'empotrament. En Quim Prats, en Jordi Fornés i en JMª Soto, es van enfilar per l'aresta brucs. En JMª, amb botes de tréking, que encara li fa mal el peu. Per la meva part l'Enric Mullor i jo vam seguir a en Marc i en Guillem pe l'empotrament. Recordava una entrada a la reunió menys tonta, o bé les meves mans de pingüí no van trobar on esgarrapar. Al cim, com a l'hora d'esmortzar, la clàssica beguda del dia i les festes: cava.Caçadors de pingüins, per Sant Esteve...

Bones Festes a tots 
( fotografies amablement piratej... del C.E.B.A.)

diumenge, 12 de desembre del 2010

Deixem-ho estar per avui...

La millor meteo, plans senzills. Escalar a Agulles, que es com passejar pel meu bressol. Quedada cibernètica amb l'Edu. Li mola la proposta, anirem plegats al Cap del Guerrer i a la Bitlla. Tinc ganes d'estrenar el friend gordo que encara no he tret a passejar. Passant pel Vicenc Barbé xerrem una mica amb l'Antonio GP. Em treu del cap la meva idea d'anar a fer l'aresta brucs de la Vella. No he dormit massa bé, l'Eduard tampoc ha descansat massa, de fet s'ha deixat el casc, mmmm ... A peu d'agulla vario els plans inicials de fer la normal. Em faria gràcia passejar-me per l'aresta brucs. Enceto la tirada posant una baga a una sabina, una mica més amunt poso una baga a un dels tres caps de burí que vindrien a representar una reunió?. Alço el cap i veig un buril, poso una cinta i surto a per algo més. Tinc el buril mig metre sota els peus. El canto es petit però no insignificant. De tota manera veig massa crostetes. M'ho miro un parell de cops, no ho veig clar. desgrimpo. Em forço a desgrimpar, fins el burilillo no és gens fàcil. No tinc altra opció. Un cop al buril, trec la cinta i continuo desgrimpant fins abastar altre cop el terra. La meva veueta interior..., m'ha fet dubtar.

Tornem al pla inicial. Anem a buscar el coll i li fem la volta a l'agulla fins trobar la reunió de la normal, o aresta brucs. Un cop l'Eduard està amb mi, surto a pel primer bolt. Recordo que no si val a aescalar recte, que cal anar buscant-li els revolts. Passo d'anar-mé per l'aresta brucs..., segueixo la línia de bolts de la 50 aniversari. Faig cim sense massa problemes, però altre cop m'he hagut d'escoltar la meva veueta interior...
L'Edu al seu torn es retroba amb mi, més amoïnat del que esperava. No em veu bé i ell al seu torn no va bé. Fem el ràpel fins la reunió on hem deixat les motxilles penjades. D'allà un altre fin el terra. Tornem a fer cas a la meva veueta que em diu: Deixem-ho estar per avui...

diumenge, 5 de desembre del 2010

Amb un bon grapat d'amics...

Massa tard i massa d'hora, dos conceptes que costa de fer anar plegats. Anem a pams, finalment, li fotem trilirí a l'Aresta Ribas. Malauradament és massa tard. El quatre de desembre, abans de l'aturada biològica?. Són vora dos quarts de deu del matí, noasefaltadesirnadamás, ...massa d'hora. L'Enric, l'Andrés, en Peter i jo arribem bufant a peu de via. Com que no cal ser molt primo per entendre que farà fred, fa dies que maduro un pla per alleugerir en el que sigui possible la cosa. L'Enric i jo anem davant, doncs ja hem escalat la via. A decisió meva portem només una corda de 9.8 de 60m(l'estreno del meu aniversari). Decidim prendre friends petits i els tricams per alleugerir els alejes. De fet com deia el poeta, no hi ha alejes, ni nostalgies que no apaivaguin els amics..., pos eso frienli's. Avui n'estreno tres del joc barato salewa que vaig pillar per l'internet.
Surto jo amb la corda el primer llarg, passo ràpid doncs fa molt fred. Munto reunió, puja l'Enric que comença a intuir que el fred, avui, no el farà anar gaire fi. Sortint de la reunió al encetar el segon llarg, ja veu que no va... Baixa fins la reunió, ens canviem el cap de corda i surto jo com un coet cap a la següent reunió. Escalo ràpid per no gelar-me. Els companys que venen just rera nostre reaprofiten el material que poso jo entre bolts, així com les reunions. Convenim amb l'Enric que jo faré de primer fins que toqui el sol, que ells em donin material, que jo ja aniré fent. D'aquesta manera alleugerim bastant la nostra estada a l'ombra, però no tot el que voldríem. Jo de fet vaig fent el mono fins passat el llarg de 6a. Allà ja ens toca el sol, i l'Enric em substitueix una mica més refet, al cap de corda. 
En Peter i l'Adrés es van alternat de cap de corda i com que es troben bona part del material posat van més ràpids. En les zones on la llunyania entre bolts és llarga agraeixen molt trobar frienli's posats. Mica en mica les tirades es van succeint i finalment sortim pel darrer tram a l'enssenble. Són les tres i vint quan marxem tots plegats cap a trobar el camí. Aquest cop tinc clar al cap que no pararé de pujar fins que trobi el trencall al coll de la Petxina. L'abastem bastant fàcilment, encara que amb alguna esgarrinxada que altre. Al coll de la Petxina tenim dues opcions, o tirar cap a la Pastereta o baixar cap a trobar el nostre propi peu de via. Miro l'hora al mòbil quan creuem el torrent a deu metres del pou de glaç, són vora dos quarts i cinc de cinc. Em baixat com un coet... 
Un gran dia, escalar plegats ja ho és de per si, celebrar els quaranta anys d'en Peter, encara més. Al garito de la Vinya Nova, mentre prenem la Coca-Cola, penso en lo bé que ha anat tot plegat. Que, al final, no som els únics primos, o fanàtics que se'n diu ara. En MacGyver, que anava rera nostre, suposo que també haurà trobat el camí, que pa eso és MacGyver...El que cada cop tinc més clar es que no hi ha res com escalar amb un bon grapat d'amics...