diumenge, 30 de maig del 2010

Borriking...


Obro l'ordinador, com preguntaria un alumne meu, amb quin tornavís?. No rei meu, amb les manetes... Miro el correu, vamos que el llegeixo. Trobo un mail d'en Peter que pregunta qui pot fer una ràpida matinal. Li faig un truc al mòbil, espero no sigui tard. Sento la seva canalla de fons mentre parlem. Acordem anar a fer un fast climb. Les obligacions familiars imposen un horari. Li proposo fer el Camí de l'Alsina. Ràpid, segur, assequible. La terrible aproximació no ens acobarda. Segurs que sabrem trobar el camí de tornada, prenem només un cable i un grapat, més que suficient, de cintes.
La meva idea és que es familiaritzi amb la roca en els tres primers llargs. Sobretot en el llarg selvàtic, on haurà d'esquivar algun que altre apretón. A peu de via, quan ja teníem els trepans enllestits, coincidim amb una cordada que ens seguirà. En algun moment pregunten per una ressenya de la via. En Peter, al seu torn, pregunta pels seus cascs... Són dos adults i una noia de dotze anyets. Ella porta casc, els altres dos ,no. Suposen que tenir grau ajuda a esquivar pedres. Li comento en algun moment com s'ho farà la nena per ajudar-los si la pedra l'aturen ells... Matem-ho a pela amb deu em dic.
En Peter passa molt bé i s'ho passa molt bé. Al seu torn, puja la corda pels tres darrers llargs molt elegantment. Content com està i d'hora com és, fem una cervesa..., bé una clara. La tarifa, més digna d'un puticlub que d'un bar, diguem-ne públic, espanta a en Peter. Tranqui, pago jo, li dic. Estem contents, hem escalat, hem fet l'horari, és com si haguéssim anat a un fast food. Aturo el cotxe al pàrquing de la benzinera on hem deixat el seu cotxe. Alço els ulls i me n'adono, no sense sorpresa, de la coincidència del que venim de fer. Al lletrero diu... Borriking.

dilluns, 24 de maig del 2010

Y a n o m a m m i . . .


Encara ara, des de la seguretat del meu refugi, tremolo quan hi penso. El dia abans havíem fet un lleuger reconeixement des de l'altra banda del riu, la frontera natural del seu territori. Teníem clar que arribar-hi seria llarg. Que l'absència de dificultats seria un mal presagi. Buscant informació només trobo que històries terribles d'exploradors perduts enmig d'un descens ple de bardisses. La típica tortura Yanomammi. Nosaltres hem arribat al punt de partida, que també serà el d'arribada, bastant acollonits. La pista diu que està tallada per obres, però hem arribat... La furgoneta ens ha deixat on som ara, no sense cap entrebanc.
Sortim seguint les indicacions que he pogut recollir. Al meu cap només hi ha una cosa. La por a perdre'm en aquest coi de cul de món on hem anat a venir. A la butxaca , dos bocinets de paper amb el camí a seguir. De moment les coses van bé. El camí ha estat reobert fa poc, un munt de petites soques encara verdes així ho indiquen. Les marquetes blanques i blaves, típiques de les pintures de guerra Yanomammis. El camí més que baixar comença a caure. La cosa empitjora, un parell de trams amb cadenes, un altres amb cordes. Caiem bosc avall més que baixar. De sobte, en un revolt del camí, ens trobem amb el primer templet. La imatge d'una verge bruna, amb un mantell blau. La dama de les cireres. La mateixa imatge que expliquen haver vist els indis Yanomammis baixar del cel. Nosaltres, dos Mammiblús, en mig del territori sagrat dels Yanomammis. Tot plegat per la esbojarrada idea d'escalar la seva cresta de tòtems. La famosa aresta Smoletti, descoberta, i explorada, per primer cop per Urquiza i Olmo.
Arribem a peu de via destruïts. Reposem al peu del primer llarg, el més difícil. Li toca a en Guillem, doncs ahir va perdre en el ritual de pedra paper i tisora que vam fer després de veure bastanta aigua de foc. Jo m'ho vaig muntar per haver de fer la tirada de l'aresta Smoletti. La resta , la veritat m'és ben igual... Comença i treu el llarg bastant fàcilment. A la ressenya que porto parla d'armaris. Jo no veig res que en retrotregui a l'Ikea. Escalo com puc i sé. El frec de les cordes no li permet al company fer que em noti la collonada recollida com cal. El següent llarg és molt senzill, el següent també. Decidim ràpidament assegurar-nos a cos. Per fi abastem el tòtem principal, ja no rapelem, ens despengem com a micos. Sento soroll rera nostre. Una cordada comença el segon llarg. Davant nostre en veiem una de molt veterana. També podria ser que portessin molt temps perduts. Comencem una boja carrera per avancar-los. L'aresta és molt guapa i franca. El joc de friends que porto fent-me nosa ni el faig servir. Passen les tirades. En algun tram anem molt per feina, segons com massa. Al final per facilitar les coses anem a l'enssemble , amb vambes, a lo loco, amb una sola corda en senzill....
El darrer tram ni encordats, correm com a conills per sortir el més ràpid possible del territori dels refotuts Yanomammis. Deixem constància del nostre alegre pas en la llibreta que hi ha dins del pot de registre.Les dues cordades sembla haver-se-les menjat la selva. De sobte abastem el cim i trobem a la veterana cordada. Diuen que són de Manresa i són també veterans a la zona.
Seguim amb ells fins el final de la cresta..., amb ells ja no tenim por dels Yanomammis...

dilluns, 17 de maig del 2010

Quan et toca a tu

Deuen haver un centenar d'arquetips i frases típiques vers als accidents. Quan no em estat nosaltres mateixos, dins dels nostres cercles d'amics i coneguts, tots tenim algú que de prop a vist o n'ha patit un accident. Dissabte ens va tocar a nosaltres, em va tocar a mi.

Avui no faré apologia de res. Aquell que senti que pot desafiar al destí a costa de la seva vida li diria que no s'imagina ni de lluny el que fà ni el que és passar aquests moments.

Durant uns quants anys, producte de la feina de llavors, m'havia de concentrar en fer que les emocions anessin per on jo digués i si no, s'havien d'eliminar. Un cop vaig deixar aquella feina es va obrir la porta i com avui, que et trobes que l'has de tancar, costa -per no dir que és impossible tancar-la altre cop, potser també per que no vull tornar a fer-ho-.

Be, només volia deixar-ho anar, agrair als meus companys lo ferms que em estat entre i amb tots, als bombers, el SEM, els mossos, la família, altres amics, ... be, a tothom. En especial a l'[A], que està sent el més ferm de tots.

diumenge, 16 de maig del 2010

...en un tovalló de paper


Ara fa dies, en un sopar preparat a tal efecte, el pare,el fill , el tiet de pega i l'arquebisbe de Salamanca van acordar anar a escalar la via del Carles. Fins aquí la cosa no deixa de ser un sopar normal de quatre sàpatres. La cosa canvia quan resulta que és en Carles qui promet escalar la via que porta el seu nom. Recordo que el darrer cop que va escalar tenia menys de deu anys. Ara, vint i pico anys més tard, promet tornar. Com que lo de caminar, escalar i aquestes coses no se li van encomanar dels pares, la cosa es presentava més que peluda per converce-lo.
Al final del sopar, després de més Riestling del que hauria d'estar permès, la cosa es va posar més fàcil per l'equip escalador. En un moment de debilitat, aprofitant la seva debilitat futbolera, li proposem que signi el seu acord, clàusules incloses, en un tovalló de paper. Redacto el que acordem i signem tots plegats. Així doncs, ahir, arribat el dia marxem cap el Gorro. Escalarà fent cordada amb son pare, l'Agustí Cardona. Jo escalaré de primer, al seu costat, fent cordada amb l'Agustí Jové, de seixanta dos anys i molt poques escalades al seu carnet. Al primer llarg el nano sembla patir, però res només això. Jo que vaig al seu costat li vaig cantant les coses a cau d'orella. Al mur li deixem un parell d'estreps, però la feina és meva per què s'hi agafi. El tio vol passar com toca, per no haver escalat pràcticament mai ho fa molt bé. Assumeix el pati molt bé i de fet puja molt bé, millor del que crèiem.
Al cim, ens esperen quatre més: sa mare, la Carmeta, que amb en Jaume i la Manoli, que han pujat per la Joan Marc, i l'Enric Bassas que ha pujat per la normal tot sol. La segona clàusula es compleix, fer una copa de cava al cim. La primera, fer la mínima aproximació possible, ja la hem complert pujant amb el cavall de ferro. La tercera, fer un dinar de bandera, la complim anant a fotre un àpat a Cal Gepet. Garito fabulós on et deixes la pasta, però és brutal com és menja. Així doncs bé acaben les coses que bé comencen. Ara, tornar, lo que es diu tornar..., ni en un tovalló de paper.

dissabte, 1 de maig del 2010

La panxa d'en Mou...

Pla original, dic original, per lo graciós i únic tenint en compte que l'ú de maig només és un cop a l'any. La companyia, les vies triades, l'entorn..., total que la Dent d'Orlú haurà d'esperar. El temps, no el dels rellotges , sinó el dels núvols, la pluja i tot plegat. Pluja com la que mulla el paper de les ressenyes, desfent totes les nostres esperances, il·lusions, i per què no dir-ho, tocar-nos el que rima amb, ...llons. Refem-ho tot, com si fos tan fàcil com refer el somriure d'un nen petit amb una piruleta. Montserrat,... Àger, Terradets...
Set del matí, puntuals, pretty sharp..., en Mú i jo ens trobem amb l'Andrés i en Peter, que per què no dir-ho, és un tros de pan. Canvi de cotxes, motxilles... i plans. A Montserrat ha plogut, la meteo és torna terriblement inestable cap l'oest. Passant de fer un güebo de quilòmetres per llepar com a tontos?. Tirem del plà B, el Pic del Martell, l'altre dia va funcionar el meu rollo de físic afeccionat a la meterelejia. Camí de Castefa la cosa rula bé. Al pàrquing clarianes, però quan ja estem acabant de fer les motxilles, en Peter canta:... una gota. La continuació és breu i terriblement senzilla, comença a ploure. Tancats al cotxe, amb un jetos de tonto del copón, pensem... En Güil·li ha dit que anirà a Lapanxadelbou, coneguda de tots per que no hi neva, ni hi plou. Ens truquem i quedem per esmorzar a l'Espanyol..., per cert tancat. No si..., ré, la nota musical no, sinó nada, com lo que portem escalat fins ara. Trobem un forndepaimuchascosasmás, obert. Ara només falta comprovar que el garito estigui obert. En Guillem ens fa deixar el cotxe a dues cantonades, no si encara haurem de fer una digna aproximació. Havent passat abans per casa a pillar el material adient, entrem a la panxa amb un entusiasme digne dels Simpson's quan comencen l'episodi seient-se al sofà de casa seva. Entusiasme que dura lo que triguem a començar a fer coses una mica serioses. Sobretot a mi que entre tanta sargantana famèlica, no està de més dir que escalar, escalo, però també passejo la panxa, però la panxa de'n Mou...