dijous, 28 de febrer del 2008

SENSACIONS

Hi ha dies que penso en escriure al Blog un munt de sensacions que em passen pel cap. El problema és que les idees i la forma d'expresar-les són com la caguera, sempre venen en el lloc més insospitat i incòmode. Llavors quan estàs a punt per jinyar, la cosa no funciona.
El que primer vull comunicar-vos és que potser últimament no caço les bromes com temps enrera, que no estic tant comunicatiu com de costum i em sento més seriós. Disculpeu-me però a vegades em sento desubicat o acomplexat, no sé com interpretar algunes actuacions de les persones. Provablement és cosa meva, engoixes o històries que venen de la feina i de la gent que m'importa una merda i que he de tractar a diari per guanyar-me la vida.
Crec que amb els anys m'han anat sortint les mancances deguades a les plantofades que he anat rebent al llarg dels anys. Això ha fet que em tornés més desconfiat i que abans d'entregar-me, en el sentit figurat, a una persona, passa bastant temps. Amb alguns de vosaltres ha anat molt depressa i em descol·loca una mica. En el meu cas, l'expressió: No m'en refio ni del meu pare, té sentit i fonament. Si no em puc fiar ni de mon pare, de qui collons em puc fiar?
A la feina, pel que vaig veient amb els anys, a tot arreu som nombres que treballem. Les empreses volen nombres pel que els interessa i persones quan els hi és rentable politicament. Després et trobes gent xupa polles i trepes que fan el que sigui per que no siguis un obstacle per les seves ambicions. Jo sòc una persona que m'agrada cumplir amb la feina, però penso que és una faceta més de la vida, que n'hi d'altres igual o més importants. La feina, és per a mi, la manera que tinc de gunyar diners i pagar les factures. Me la preng seriosament, però m'agrada passar desapercebut. Anar-hi, fer la meva feina i marxar. És per això que sempre em dona la sensació de tenir l'espassa de Democles al cap per part de l'empresa, que voldría que fes hores per la patilla i que penses només en la feina. Els trepes fan mèrits fen veure que treballen més que els altres fent pressumptes hores extres, quan s'han estat tocant les boles durant la jornada. No és prou mèrit ser una persona honesta, puntual, seriosa amb la feina, que no es fica amb ningú i que mira de fer les coses de la millor manera que sap?
En quan a Escalar:
A vegades tinc la necessitat d'expresar el que sento quan escalo. De fet és molt diferent el que es sent quan s'està escalant a just quan has acabat. Més que res per donar una explicació al que m'ha portat fins allà. Començant pel romanticisme i bellesa de la muntanya, les pors, l'eufòria, la discreció, la companyia, l'amistat, la sensillesa, la duresa física,... però això serà en un altre post, dons es fa tard i ja us he atabalat prou amb les meves cabories. Gràcies per llegir aquestes ratlles. No preteng res d'especial d'aquest escrit, més que disculpar-me per lo extrany que em sento i em puc comportar ultimament, que em conegeu millor i poder compartir la part emotiva de l'activitat que fem.

Gràcies amics.

dimarts, 26 de febrer del 2008

SPIDERGABI RELOADED PLUS ULTRA

SPIDERErem al bar del CMSC. Tota una colla, fins i tot l'Agustí Cardona (sí, sí, el que va obrir la via Carles del Frigi !!) prenent un bon aperitiu a les 9.05 p.m del 26.02.08. Hi havia algú molt especial que havia convidat a la cervesa : el Gabi Cerdà.



Poc abans, tot queixant-se que trepitja poca roca, que les obligacions falleres...ens havia deixat bocabadats...havia fet 6-C en una série d'ascensions que ens feien sentir orgullosos i petits a l'hora, testimonis de tal increïble progressió al rocòdrom. Bé!, la poca roca que el Gabi trepitja s'ha de dir que la trepitja fort, amb seguretat i convicció : jo de gran voldria ser com el Gabi !!!

Ara toca fer 7a ¿o que et pensaves?

Una abraçada molt forta !!!

dilluns, 25 de febrer del 2008

PILLAO DE UNA CHINCHETA

Hola nois, (traduït a l'Angles: Hello ruido).

Ahir vem anar amb en Bassas a enfilar-nos a una agulla de la Vinya Nova anomenada Frare d'abaix del clot de la Mònica. La via escollida es diu Salicke-Mir. La via és preciosa, però poc recomanable per el seu estat de decrepitut. Les peces que fan falta hi són, però cada cop que em penjava d'estreps d'un d'aquells burins octogenaris rovellats, havia de cridar-li: oi que serem amiguets?
La cosa va anar així: La primera tirada em va tocar fer-la a mi. De fet, l'Enric em va posar la ressenya a les mans, on vaig veure les dues tirades i em va preguntar: Què vols fer, la primera o la segona? La segona pintava més xunga i de fet va ser així, llavors vaig pensar que millor tirar en la primera i després ja veure'm. Com últimament estic veient, les ressenyes les pinten més fàcils del que després són. La via arrenca en lliure per un petit diedret i a uns 4 o 5 metres de terra hi ha un pitó rovellat, d'on flanqueijant a la dreta i superant un petit desplomet trobem un burí més vell que cascoporro. M'hi vaig penjar d'estreps per superar el desplomet i anar a parar a una repisa, on una mica per sobre hi ha un altre burí igual o més vell que el primer. També m'hi vaig penjar d'estreps, dons també és lleugerament extraplomat. Vaig resseguir uns quants burins de l'estil dels primers en artificial fins trobar un pitó, llavors es surt en lliure i uns tres o quatre metres per sobre vaig trobar el pas més finot de la tirada just abans d'entrar a la reunió. La segona tirada arrenca per una fisura descomposta en artificial i d'un pitó vell. L'Enric va col·locar alguns friends i un tascó de reforç, dons només hi havia dos pitons rovellats i un burí. Just després d'un pas extraplomat i superat d'estreps va xapar en una sabina i va poder sentir-se salvat. Però mai es pot cantar victòria abans d'hora, dons desde allà fins al cim, la roca està bastant descomposta. El ràpel és de aproximadament 50 m, la majoria volats.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Parabolts??, guai! cap amunt...

No teniem el plan gaire definit, així doncs que trobar aquella linea de parabolts a peu de les escales que menen a la Miranda de Santa Magdalena , va ser tot un descobriment. La via sembla la Baqués-Sala reequipada , o bé va molt aprop. De fet ens hi vam enganxar a partir del jardinet que hi ha a mitja agulla. Les reunions estan preparades per rappellar amb una sola corda. Dels tres llargs destacar-ne els dos primers. El primer té una sortida dificilota però assequible, 5+, diria jo. La resta del lllarg es deixa fer entre el quart grau de la zona a cops una mica més exigent , però senpre ben asegurat. El segon llarg és molt maco, més senzill, però d'un quart grau molt assequible.
Cal anar amb atenció, doncs al no ser una via molt feta alguna crosteta sí que hi ha. Per aquest motiu vam dubtar de que no fos una via nova, jo no vaig veure cap rastre antic. Al Kpujo, en Francesc Salvador , més o meny la pinta per allà, la veritat no sé. El que si sé és que és molt recomanable. Jo vaig fer el primer i el tercer llarg. L'Andreu el segon. El tio s'ho va currar molt bé, porta un ritme ascendent, la seva progressió és francament molt bona.
Un cop plegades les cordes vam seguir una altre linea a la Magdalena Inferior. Aquest cop prop del diedret que marca l'arrencada de la Oxígeno. Té un passet tonto a l'arrencada, però després és deixa pujar molt bé. Com que anava jo de primer , i no trobaba lògic fer reunió a la normal, vaig seguir fins el cim. La veritat es que és molt maca, hi ha un muret al darrer tram , molt maco.
cim ,rappel , bon rotllo, fred i cap a casa. Bé està el que bé acava. Dinar a ca l'Andreu i l'Elena un privilegi per tancar el cap de setmana.

dissabte, 16 de febrer del 2008

AVUI A SONAT LA CAMPANA

Avui amb L'Enric Bassas hem anat a la Campana, per una via anomenada "Un Tuareg a la Gran Ciutat" d'en Joan Vidal, una persona amb molt bon criteri a l'hora d'obrir una via. Ben assegurades, col·locant els parabolts a llocs lògics i escollint itineraris molt coherents i bonics. Però el que no trobo tant encertat és la graduació de les vies, sempre gradua tirant avall. Les vies que hem fet d'ell, les hem difrutat molt. Avui no ha estat menys, però patint una mica a conseqüència del grau. Com a la roca del Corb, ens hem partit les tirades, a mi m'ha tocat la primera i a en mestre Bassas la segona. Hem parlat de tornar-hi amb tota la colla per a fer d'una tacada el Rabe i la Campana.

dilluns, 11 de febrer del 2008

CADE A TERRADETS



Dissabte 09 de Febrer vem anar al Congost de Terradets, a la paret de les Vagasses. Erem quatre individuus. L'Enric Bassas, l'Eduard Abello, en Juan Carlos (no sé el cognom) i el menda lerenda. Ens vem enfilar per la Cade, però desde la Feixa fins dalt. Realment va ser una via preciosa. Abans d'anar-hi vaig mirar un llibre de ressenyes anomenat: Les 100 millors escalades de Catalunya i com sempre vaig constatar que en aquest mundillo hi ha molt vacilon. La tirada més dificil la marca com V. De eso nada, monada. És un sisè grau clarissim. Bé, va ser un dia collunut. Penjo un parell de foticos, però si les voleu veure totes, entreu en l'adressa que vaig penjar fa unes setmanes de Picassa.






Un salido, digo un saludo.






dissabte, 9 de febrer del 2008

Eclipsi de Mar..., massa penya fent el calamar.

El plan era fer dues cordades. Al final no ha estat així. El plan era fer dues vies.Al final no ha estat així. Per circumstàncies que no venen al cas, l'Andreu , que no tenia el dia, ha baixat del primer llarg de la via, que jo , per circumstàcies que no venen al cas, he triat. Enganxar-nos a l'Eclipse de Mar de la Peluda ,després de tan temps, ha estat la meva tria. El primer llarg te les assegurances velles, espits, però ben situades. Tan en Gabi , con la Raquel s'han enfilat sense massa dificultats. Bé , la Raquel no duia els gats massa apretats, i per tant entre el fred, i circumstàncies que no venen al cas, ha hagut de mirar-s'hi li hu una mica. Però , vamos, res d'especial.
El segon llarg ja són figues d'un altre paner. Amb un sol estrep, i de baga, amb el més pur estil Bassas( amb ell sempre passas, si no ho veus clar t'agafas). He sortit de la reunió fent el trilirí, els meus companys , de segon , no ho han passat tan bé. En Gabi, aburrit de tanta falla, ha fet un set de nou amb folre i manilles per la Raquel. La pobre no podia tibar per sortir de l'estrep, així que l'exfo..., digo , fa...lleret volaor, li ha fet una esqueneta. Cony de barbut , si esque és un vikingo de la hòstia. Al seu torn , no ha tingut prou en pujar un cop per l'estrep , que quan el provava de recuperar, ojo, per un malentés, ha hagut de tornar a enfilars'hi li la li hu. Passat el desplon, i la curta placa que el segueix, han evolucionat pel playón d'aresta sense més problemes.
Felicitacions, riures i abrassades cimeres han tancat el jorn. Òscar aquí camp 4, hem fet el cim. La veritat és que quan vem obrir aquesta via , el mític Fatjonet i jo , els temps èren uns altres. Ara , com a mínim amb vint anys i vint quilos més , les coses han estat diferents. Recordo que ho vam fer des de sota, al típic estil montserratí, però el de segón equipava el llarg amb els espits que , lògicament , el de primer no podia posar. De fet ,el segon llarg, jo l'he arribat a fer en lliure. Ara , ni en somnis..., però , mira com que hi haig de tornar a l'estiu amb l'Andreu. M'ho tornaré a plantejar , com que sommiar és gràtis...

Ah, lo del calamar, va per una trobada de la secció montserratina D'als Q Queden per reivindicar, integrisme, i també per una classe sencera de donants d'òrgans que passava alegrement per la regió d'gulles( ens han dit , que en realitat èren estudiants de geologia, de l'assignatura de seguretat a la muntanya) . Pel que a mí respecta, veient com feien les coses, propossaria canvials-s'hi l'aprovat per una etiqueta que posi Anis del Mono...

dimecres, 6 de febrer del 2008

TIERRA A MESTRE BASSAS, CAMBIO

Estimat i admirat mestre Bassas:


Els terricoles kutrescaladors esperem el teu megaestreno al blog de la colla. No podria ser d'altre manera. Ja toca !!!

Salut

dimarts, 5 de febrer del 2008

LOST IN THE MIDDLE OF NO WHERE

Estan empanat, amb una caraja tremenda i donant-me cops amb la barra espaiadora al front, s'em ha acudit el títol del nou post: Perdut en mitg d'enlloc, que és a on estic ara. He pensat, escriu quatre parides a veure si tornes a estar entre els vius. Bé nois, deixo de fer el gilipollas i em vaig a posar a pencar, que és el que toca. Ens veiem al rocòdrom.

dilluns, 4 de febrer del 2008

ABRAÇADA A UN POLO SEGONA PART

Si el dia que vem anar a l'Arbret ens vem fotre de fred, el dissabte que ens va donar per anar al Dumbo no va ser menys. La diferencia entre el primer i el segon va ser que en el primer vem passar i dissabte no. Serà que els seguros estaven en millors condicions i ens van donar més confiança? O potser que n'hi havien més? El cas és que aquest cop el polo gegant va poder amb nosaltres. Però hi tornarem quan es converteixi amb una cuixa de pollastre rustideta i a tomar por culo. Realement va ser el més assenyat, no teniem tacte ni a les mans ni a els peus i ens jugavem una castanya. De fet ens la vem jugar fins a la segona reunió, però a vegades es tracta d'això, fins que la cosa està tant poc clara que la balança es decanta cap a el plateret de la prudència. Al menys vem fer dues tiradetes i un peaso bocata d'anxoves. Per cert Berni, lo content que vaig amb la jaqueta que em vas passar, moltes gràcies amic.

diumenge, 3 de febrer del 2008

EL MESTRE BASSAS

Era dijous ( toca't el ous...), la via llarga de rocòdrom del CMSC, la via dels joves, dels valents, dels que fan "compe". Ondia !!!

El mestre Bassas pujava de primer, sense escalfar, anava amunt, amunt i amunt. Estevem flipan´t al veure la seva evolució...a vista. Visca en Bassas !!