diumenge, 28 de febrer del 2010

CADE(au), a Terradets...



Planejar tota la setmana una sortida. Bavejar damunt del teclat de l'ordinador buscant posts i ressenyes. Preparar el material, tot acaronant cada mosquetó abans de posar-lo a la motxilla. Vigilar la meteo constantment, descobrint amb plaer les bones perspectives. Anar a dormir amb ganes que es faci de dia, com si d'una nit de reis fos. Arribar a peu de via i descobrir que Maria Salamiento, la que se la llevo el viento..., s'ha rigut a la nostra cara. Sortir del cotxe per comprovar, que no, no n'hi ha per tant... I no ser capaç de fer un riu de cara cap enlloc. Entrar al cotxe i preguntar-nos: i ara que...? Tota la setmana pensant en la Camel de la Paret dels Arcs..., sort que veníem d'esmorcar d'Artesa, que si no...
Sense cap altra cosa al cap que unes ganes boges d'escalar, ni ressenyes de cap altre cosa. I jo que dic..., per la Ce de Camel, també em ve la CADE, i amb una mica de sort la Salamiento no hi fa hores extres... En Marc i l'Enric tenien una pensada similar, o així m'ho sembla. Dono un cop de clau i li fotem per la mateixa carretera cap a Terradets. Ja al llac la cosa pinta bé. Al pàrquing de la font, molt bé. A peu de paret de conya, mira que surto a fer els dos primers llargs amb samarreta i armilla. Quan fa vora disset anys que no tornes a un lloc el verb navegar ve ne nabo. Pujo buscant la roca més llimada i xapes on posi no sé què del CADE. Sense massa problemes passo pels dos primers llargs. Poso alguna que altre cosa, doncs patinar no sembla difícil. Segons com la via sembla la Marmolada, que vindrà de marmol per lo llimada que està.
Els dos següents llargs són per l'Enric que passa bastant fàcilment i ràpid. També posa frienecillos i tasconets, que la imatge de la seva mainada orfa no li mola. Al arribar a la quarta reunió descobreix que, o bé, Turrons Vicens ha obert una sucursal nova, amb dependent i tot, i no s'informa del fet a peu de via, o bé, algú ha parit algo amb placenta i tot. Què guarros, joder...al damunt ens dona per riure, i no poc. El cabrón d'en Marc és el que més riu doncs és el que surt de primer. L'Enric i jo ens quedem allà, conversant amb l'improvisat amic de paret. La cordada de la Sergio també riu del fet...
En Marc, que no havia fet mai la via, ni escalat a la paret, soluciona molt bé els dos llargs i passa sense tocar res més que la paret i matolls que es creuen al seu pas. En un pim pam, el nostre backup plan, ja està enllestit. Sortim pel cable de la falsa feixa. Tot un luxe, doncs no recordo cap altra cosa que sortir xapant algún que altre seguro a l'ensamble, o segons com, res. Al pont, seguint la tradició, llencem una pedra cada un. Fa més de vint i cinc anys que ho faig i no estic per canviar res. Ja massa que n'he tingut amb el canvi de plans, tot un cadeau...(regal , en francés ;P)

diumenge, 21 de febrer del 2010

Diarrees mentals i elucubracions dements: "Doctor, és greu? M'estic tornant un friqui?"

Diga'm tonto (diga-m'ho de veritat) però fa cert temps que rebutjava anar de vacances d'estiu amb un grapat d'amigues per que només volien fer escalada esportiva, no solament condició sine qua non, si no objectiu de per se. La mandra que m'evocaven aquestes converses era enorme.

Sempre he vist l'esportiva com mitjà per assolir somnis superiors, tot i que poc a poc he anat acceptant i reconeixent que a curt plaç em provoca satisfacció i que algun cop m'he amagat dins de la clàssica quan no he pogut amb objectius d'esportiva. Crec que no soc l'únic que ha jugat algun cop així.

Amb el bloc em passa el mateix. El trobo tremendament estètic i adictiu, però em fa una por terrible la facilitat de lesionar-se-hi, cosa que ja em va passar i encara arrossego.

De vegades comparo la gent de clàssica amb la d'esportiva i em dic que, com vols poder escalar coses més sèries si no utilitzes l'esportiva? És com el corredor que no entrena i pretén guanyar curses només participant en curses ... o ets un fora de sèrie nat o serà una mica difícil.

Potser el quid dels seus equilibris està en el compromís en quant a aproximació i grau de tolerància vers les famílies gitanes (amb permís de l'expressió i sense voler ferir sensibilitats de raça). Hi han dies que em surt la vena "De Niro" i faria empassar les colilles als fumadors que hi han a peu de via, i per l'altre cantó muntaria un Doner Kebab a base de carn de gos i succedanis. Que consti que m'estimo moltíssim a totes les besties, potser per això no en tinc cap.

No vull deixar passar l'ocasió de denunciar la barbaritat i despreci per la vida humana que suposa, ja no el fet de no portar casc per que ens pot despentinar la rasta, si no fumar-se un porro assegurant a un company (que habitualment se suposa amic) d'esquenes a la paret i assegut al terra. I si no, que ens ho preguntin ...

Tornant al tema, aquesta reticencia a l'esportiva no m'ha tret de jugar-me un sopar amb una amiga per veure qui és el primer en arribar al 7a encadenat, cosa que, amb tota humilitat (tant de la sincera com de la de mentida ;) ) crec que pot ser en els propers 5/6 mesos. Fer-lo a vista ja es una altre cosa.

Per assolir tal fita porto un plan d'entrenament auto-imposat i voluntari des de principi d'any que m'ha donat grans resultats fins ara. Us enganyaria si digués que ho faig només pel sopar (i no sigueu mal pensats ^^). Crec que el camí que em portarà fins l'objectiu, m'obligarà en certa manera a consolidar tota una sèrie de graus.

El fet de pensar que podré obrir la "guia de barcelona", "Montserrat cara nord" o "Roca Caliente vol. III" i poder menjar-me pràcticament qualsevol via per sota de 7a fa que m'entrin ganes d'anar al rocòdrom fins i tot en diumenge. En canvi, quan penso en la ràbia que m'entra i la pena que em fa quan arribo a un sector d'esportiva i el trobo brut de closques de pipes, cors de poma i pells de taronja sota justificacions que "és biodegradable" ("pues tíralo a la puerta de tu casa y espera" penso jo), veure criatures de pocs anys amb els pares i sense casc i els gossos amb els que no pares d'entrebancar-te ...

Abans em feia il·lusió poder obrir una via, posar-li nom i compartir-la ... ara potser m'ho pensaria.

Crec que el que passa és que la gent que només vol fer clàssica no volen acceptar a la gent que fa esportiva per tot allò que comporta, aquest mal us, mala praxis i mal comportament que veiem a les zones d'esportiva. Reflexionant veig que abans la gent parlava més i ara, donem per sentat que tothom és més educat, però és un tema de constant educació i ens fa vergonya reprendre a algú quan veiem aquests mals comportaments, ja que em institucionalitzat falsos lemes de llibertat de conducta o ho confonem amb la llibertat en sí mateixa. En resum, molt valents a la paret, però força covards al terra ... o lluny per que tanquem els ulls vers aquest comportament i no ens hi volem enfrontar.

... i paro ja.

Ahir estava apretant una via per sobre del meu grau, que ja tenia una mica practicada. Va arribar un company escalador de per allí i ens va demanar fer-la mentre jo descansava. Sense cap problema li varem cedir la via. La va encetar per un lloc diferent al que jo habitualment feia. Com diu el Bern, vaig entrar automàticament en "mode coyote". Fins que no em vaig dislocar dos dits (de veritat) en repetits intents no vaig parar. Ja amoïnat per la possible lesió vaig baixar. Aproximadament 25 minuts desprès vaig encadenar la via i "augmentar" el meu grau d'encadenament. No lluny del tot, però lluny d'estar content (que ho estic una mica, eeeh :) ) estic "emprenyat" per que no la vaig encadenar com ho va fer aquell noi.

Doctor, digui'm la veritat: es greu? M'estic tornant un friqui?

Nota:
A la confecció d'aquest post no ha pres mal cap gos, bestia o animal així com el Pompeu Fabra pels castellanismes utilitzats. M'encanten els doner kebab i no crec en les llegendes urbanes vers el que guarden els xinesos als seus magatzems. No hi ha cap intenció d'ofendre a la comunitat d'escaladors d'esportiva, de la que em sento membre, així com a cap altre comunitat o forma social :)

Quand il fait froid,...Gelida

No vull passar més fred del que toca. No vull matinar com cada dia, o més. No vull conduir. No vull patir per què fa massa estona que no passo la corda per cap lloc... Només tinc una alternativa, anar a fer esportiva...Quedem amb en Guillem, en Marc, l'Olga, la Meye, en Fabien, l'Enric...al final només som cinc, per tant fregoneta que te crio i cap a Gelida. On, com diria el filòsof, fa molt temps que no hi he estat mai. Preciós entorn, que si font dels enamorats, que si riuet, que si pastisseria, ah si, que m'ho deixava...i roca calcària amb parabolts.
Com que ha plogut, i com a les botigues, som els últims en arribar, regirem el gènero uns, fan cua uns altres. Mentre en Marc i en Guillem fan cua en un 5b, jo m'enfilo per un diedre de 5a que roman lliure. Loooogicament per què està mullat. Com que he vingut amb casco(per vergonya, quan algú em pregunta dic que he vingut amb moto), m'enfilo pel diedre tot i mullat. En els vint metres m'ho munto per tocar el mínim la roca mullada, cosa que em fa tontejar en algún moment amb el meu magí. En Fabien que m'assegura puja al seu torn seguint les meves indicacions. Usa el cuerpo..., las manos solo para el equlibrio... fa cadena(és com el cim, vamos...). L'Olga puja de segona i soluciona les coses molt bé. Menuda, però amb molta traca.
Al seu torn els nostres companys ens deixen equipades(muntades) les dues següents vies, un 5b i un 5c, deixant-nos momentaniament per anar més a l'esquerra a per uns siscés que en Guillem té pendents. Per tant solets anem fent la nostra. Ni el meu nivell és un prodigi ara, ni ho era abans, però noto que el grau és forca raonable. Total ,vinc de turista i fa massa setmanes que només corretgeixo i no passo pel plafó. Per tant em dono per satisfet amb el sol, la roca , la companyia i demés...Escalar és una cosa que vol pràctica i jo darrerament només he anat a passar fred...En Guillem triomfa(què cabrón, és com una màquina nova que no li cal oli...), en Marc també triomfa, en Fabien, lo fa molt bien... i l'Olga i jo satisfem les nostres espectatives, que a dia d'avui , ja és molt.
Tot i que no m'emociona el tema esportiu, la zona és molt maca , recomanable i relativament tranquila. Tampoc hi havia massa gent assegurant amb el pijo, ni fumant porros de dos en dos. Els gossos estaven ben enssenyats i generalment s'estaven asseguts a peu de via gaudint del solet. Vaig poder gaudir d'espectacles en directe de bons escaladors fent vies de molt grau. Aprendre, és bàsic. Ho faig a escola amb els meus alumnes, si jo no aprenc res d'ells, com poden aprendre res ells de mi...En resum, que tornaré, i tant que tornaré...

diumenge, 14 de febrer del 2010

Manga un Pardal (sense oxígen...)

Fa molts dies fa que li dono voltes a l'aventura. Tornant de la projecció del club, una idea pren forma en el meu magí. Senzilla, quatre neurones no donen per moltes floritures. Aprofito el fet de veure un documental sobre la integral de Peuterey, per apuntar-me una altra esbojarrada aventura a la llibreta. Nota mental, aquesta per l'estiu..., ja tinc el nom i tot: La Integral de Peuderei... Tornem a lo que explicava, fer un cim amb neu a menys de 45 minuts de Barsalon·na. Cony, per preparar els propers jocs olímpics d'hibern!!!. Val a dir que al Vallès, tot i la contaminació encara hi ha gent molt trempada. I jo, la trobo ràpidament, quan el projecte és engrescador. Re buscant entre les xarxes neuronals de les que disposo. Poques i minses, és tot el joc que donen quatre neurones i una pastilla de Pharmaton cada matí, arribo a la següent conclusió:

1r- El comunicat del mini molina dona fred, molt fred.

2n- No vull fer esportiva al Xincarró. Si em poso les plomes, ha de ser per alguna cosa seriosa. O el Molino, o neu per un tubo.

3r- Un cim, és un cim, aquí i a Beijing. Per tant demano un permís per fer un güitmil fàcil, el Matagalls en idioma forà. En tibetà del Brull, Manga un Pardal...

Ja ho tinc tot definit, la ruta (no massa xunga, passem de seracs...), la cordada (bàsicament el meu estimat Andreuet i l'Agustí i la Raquel). Aquests dos últims s'apunten una mica més tard. Així doncs, a les set i cinc el ketxup surt carregat de ca l'Andreu i l'Elena en direcció al garito (antic monestir budista) de les 4 carreteres, on demanarem permís als deus, tot fotent un esmorcar. Un cop beneïts, enfilem la carretera cap a Coll Formic, punt de partida de la nostra lleugeríssima expedició.
Coll Formic, 2 sota cero, coincidim al pàrking amb una expedició xinesa sense permís. Venen d'un todo a sien. Això de xinès ho des cobreixo més tard, quan en mig de la tempesta, i al cim, em parlaran amb els ulls aclucats. (O serà per no portar ulleres de tempesta...). Encetem la nostra caminada cap el famós coll de Lhola, pas previ pel cim. Fa molt fred, tota la vegetació és ben gebrada, el meu pas segur, ferm i lent (tècnica Abelló, i arribaràs on nostre senyor va perdre lo que rima...), ens fa abastar el nostre objectiu. Porto raquetes, grampons, goretex de tres capes, tres parells d'ulleres de sol, dos de guants i un plomes (al final no semblo tan idiota, si algú pren mal i no es pot moure, el puc tapar...). Al famós coll la boira ens embolcalla. Seguir les petjades sense cap corda fixa és una feina complicada. En cap moment tinc la seguretat d'estar on crec que sóc, ni tan sols la certesa de saber on vaig, però continuem. L'expedició xinesa ens avança perdent-se entre la boira. El vent udola, tinc tota la cara gebrada, però avancem.
Per fi el cim, em giro i crido als companys de cordada. Incrèduls, somriuen, o així m'ho sembla... Voldria dir què bonica és Catalunya, però no es veu un pijo, i mira que nosaltres venim de Sant Cugat. Res, mengem, riem i ens fem una foto de les que fan història, amb la senyera. Per cert ens la cedeixen els xinos, quina gent tan ben parida, que integrats, pel parlar es diria que són nats a Tona, Centelles, o Vicsvaporup...Al meu cap sona una simfonia de Frederic Monpou, dirigida per Albert Font Caragrán, l'il·lustre director alemany. Comencem el descens, desfer el camí amb tanta boira i vent és una feinada, però ens en sortirem. Perdrem a l'Andreuet, que despistat s'enganxarà a l'expedició xinesa. Només la visió del seu somriure al pàrquing apaivagarà els meus neguits. Però això ja forma part d'una altre història...