dilluns, 16 d’agost del 2010

Norfejant per la Mare de Déu d'agost...

El dia que tocava va ploure. Realment vaig trobar que la pluja era un regal pels meus sentits. Avui ja no tocava. Tot i així un mantell de núvols tapava qualsevol possibilitat de veure el blau del cel. Tot i així marxem. En Miquel, l'Enric i jo, ja tenim clar que avui toca passar una mica de fred. Jerseiet i paravents. Pantalons llargs i samarreta tèrmica. Un bon grapat de friendlis per si les mosques, per que no per si agains't the wind... Pujant no em trec ni el jersei, a peu de paret ja no em queda res per posar-me. L'Enric enceta el primer llarg. Posa alguna coseta per abastar algun que altre bolt. El pont de roca no se'l salta ni Déu. El buriliyo sense plaqueta que hi ha després, tampoc. En Miquel i jo ens reunim amb ell en breus, alguns amb més o menys gràcia. Sobretot jo que no porto fiffí i escalo amb guants. Ja se sap, allò de : gato con guantes, si hace un frio de coj...El següent llarg és meu, la xemeneia, pel camí poso un camalot, més per alleugerir el material, que per cap altre cosa, per que ja se sap, en un III+ és de capullos posar seguros. Més si al damunt ho escrius en el blog. Pero bueno, com que la TIM era quart grau i la fa taaaaant gent, m'haure de creure les ressenyes. Berni, tio, que dolent ets. Ara pitjor està en Miquel, el tio amb l'excusa de deixar-se les vamves a la reunió, desfà el llarg, les recupera i torna a pujar. L'Enric i jo riem quan el tio ens diu en broma que fa sèries.
El següent llarg és per ell. En Miquel al més pur estil acrobàtic enceta el llarg espectacularment. Empeltat com està d'esquirol, s'enfila per l'esperonet, tan se li en fot no tenir prou cintes. A la reunio tornem a bromejar, tant que acabo fet l'esqueneta a l'Enric per que en Miquel vol una foto pels cursets. Total, que l'Enriquillo s'enfila com un viquingo damunt meu, d'allà salta a l'estrep, fot un parell de friendlis, més que res per calmar els seus records i surt cap el cim,(rappel) no sense saltar-se la reunió. Un altre cop plegats riem del fart de passar fred que ens hem fotut, almenys jo, que penso més en un colacao beeeen calent, que en una birra. Al Baranna, en parlem...


dimecres, 11 d’agost del 2010

Ni Mas , ni menos,...demasio ofwicth pa tanta caló


Que el parte era de núvols, que li teniem ganes. Que l'Enric no recordava el llarg tan intens. Voliem anar a la Mas, i ha quedat en aixó... Em arribat xops de suor a peu de via, això si després d'agafar un, o dos, o tres trencalls equivocats. El primer llarg era meu, el segon ja veurem. El darrer cop que vaig baixar d'aquí estava per separar-me. Avui era l'Enric el que tramitava aquestes coses. El llarg, ple d'ocnis(objectes clavats no identificables), estava com el recordava. Limat i guarro, però amb més xatarra. L'equipament, digne d'un episodi de bricomanía, semblava desafiar-nos. Jo carregat amb un bon grapat de frienli's, dels gordos, i tirant a molt gordos. M'he enfilat com he sabut i he pogut. Però la calor intensa i sufocant ha fet de nosaltres el que fa amb l'aigua de les cantimplores, bullir-nos. Quan he sortit a la llum, damunt del gran bloc, ho he tingut clar. Avui no era el dia adient, ni meteorològicament, ni anímicament. Com que no és el primer cop que em passa, li he tret importància. El meu company ha assentit i hem fet un ràppel fins les motxilles.
Jà, diu l'Enric. Ja tornarem al setembre he dit jo. La cosa no estava per continuar. De tota manera , el proper cop, m'embolicaré les mans una mica. He posat un parell o tres de friends, però només per calmar l'incertesa. Vamos que, avui no era el dia...,demasio ofwicth pa tanta caló.

dilluns, 2 d’agost del 2010

De tapes per les dalles...


Per fi lligo uns plans per marxar de patrulla, quest cop dins de la Goril·lada Garriguenca Anual. En mig d'una apretadíssima agenda de quatre dies està previst que en Peter Andrés, la Mon Jordà i jo fem La Tapes sans Dalles a la Dent d'Orlú. Básicament la raó de triar aquesta via és la longitud, la dificultat i l'aproximació. L'equipament és molt correcte, tret d'alguns llargs on la primera assegurança és una mica lluny. Personalment no soc tan primo com per venir aquí sense uns friends petits i demés. Com derrapis abans de xapar tindràs un problema amb les cordes. Per aquest motiu en algun llarg vaig completar amb zero friends o tricams(Paca, tenies raó, van de puta mare...). En Peter i jo ens vam repartir els llargs de cap de corda segons ens va venir en gana. Que em faria gràcia fer aquest llarg , doncs vinga...( 4 ell, 2 jo, 1 ell, la resta jo)
Arribar a peu de paret és un excursioneta que ens porta una hora i escaig, l'escaig , segons com massa gordo, com jo. Tot i el tarannà de la via, arribar a peu de via amb els pantalons xops de rosada ja et dona una idea de que no s'hi val a badar. Sobretot per què les vies assequibles per nosaltres previsiblement acostumen a ser molt concorregudes. Per trobar el peu de via no cal ser massa pillo, si t'orientes, trobes el nom que indica el peu. Com que la roca no és granit, sinó gneis, la metamòrfica adjacent, vamos..., l'adherència és bona, però no et trinxes les dactilars com toqui apretar de valent. Voldria destacar-ho també per què tans llargs d'adherència castiguen l'esquena. Els llargs van succeint-se i de tan en tan hi ha un pas tonto, o dificil de fer net(sostrets, en el meu cas). El grau obligat és de cinqué, però puntualment. De tota manera cal recordar que estem on estem, a dos mil metres. La boira et tapa les dalles i llepes a la reunió com no vagis abrigat. O et desidrates per la soleiada al cap de dos llargs que ha sortit el sol d'entre el s núvols. No vegis lo refractari que és el gneis...
El descens el vaig trobar còmode, sense pèrdua, però llarguíssim, interminable. Us adjunto una foto. Als colegues els hi deia us imagineu fer una via de la cara sud?... De tota manera és assumible. La pista no és infernal com la de Courtalets, ni molt menys tan llarga. Qualsevol cotxe puja. Per cert, una opció genial és fer bloc a la vall de la cara sud. L'entorn és preciós, màgic diria jo. Segons com us podreu trobar al follet Teo...
Com sempre, val la pena ser més pràctic i venir aquí per uns quants dies, que no tot és escalar...