dimecres, 24 de desembre del 2008

Les cuixes de la Bego...(Bego-Kush)


Ja fa dies que voliem quedar, i com en el principi d'incertessa d'en Heisenberg, quan teniem el moment , no teniem la posició. Vamos, un desastre. La veritat es que amb amics com l'Enric, i em ric molt amb ell, anar a escalar és una teràpia. Parlem amb massa preses el dia abans i no aclarim res més que l'hora de trobar-nos i qui porta el cotxe. després de divagar, pel bar Anna, pels carrers del Bruc, ...acavem al bar de l'imserso. Decidim anar a fer una via a Can Jorba, ràpid i fàcil, que tots dos tenim obligacions...Em porta a la Bego-Kush. És una via molt xula que surt del torrent del Joc de l'Oca. Es va creuant amb l'Escabroni-Escapullini, però considero que té forca entitat pròpia. Lógica, ben asegurada, rappelable, aproximació raonable,... perfecte per les meves capacitats , tan físiques com mentals. Ell fa el primer llarg, interminable. Jo el segon , més curt , però mooolt maco. Altre cop ell fa el tercer. Preciós, en placa i final de diedre. Riem, xerrem, parlem, ah si i de mentres escalem. Com a la vida, tot té una segona lectura. Empaitem la felicitat enfilant-nos per un munt de metres de roca. De fet la felicitat , com la llibertat , la portem a dins . En el nostre cas ,quan escalem plegats, ens sentim terriblement lliures i felicos. Per això lo de les cuixes de la Bego, qui te gana sommia pa. Nosaltres sommiem només obrir els ulls

diumenge, 14 de desembre del 2008

20 anys abans de l'era del plàstic...

Fa massa fred per enfilar-se a cap lloc. Des de la finestra del Solvay les postes de sol tenen la seva gràcia. Pujo a estendre la segona rentadora al terrat. Un cop fet encenc la pipa. Arrepapat trec el cap per la cara sud. El tros de plàstic vermell que sobresurt del club en fa recordar...
Què guay creuar el carrer i penjar-me d'un plafó. Ni que sigui per fer una estona de boulder. A vegades penso la d'estones que corria cap el monestir per fer un rato de dits. La de vegades que les iaies m'increpavem per enfilar-me per les seves parets. Al final els barrufets ens van acavar foragitant. D'allà vam anar al pont de l'estació. L'Arnau , del que fa temps que no en sé res, fa fer una colla de vies. Picava amb una escarpa. Bussons, bidits, monodits..., i alguna que altra pedreta enganxada amb sica. També va tenir un final, trist per cert. Els barrufets ens van trincar obrint un sostre. Si més no no ens van prendre el taladro. Taladro amb el que es van equipar vies com la Carles, l'Adrià, la Daniel SA, etc...
Recordo que no podia dedicar tot el temps que volia a l'assunto, sort que no hi havia internet. Les bronques que em fotien els pares per no estudiar prou. Recordo que un flanqueig em va portar prop d'un any. A estonetes, normalment a l'hora de dinar. La millor, no hi havia ni cristo. Bueno , ell si, però estava a dins del garito.avui he trobat una foto, la de la primera repetició. Vaig enrredar al meu germà per què ho retratés. Ja era estiu.
Torno a la realitat, el fred i la pipa que ja no tira em fan tornar al món real. Baixo cap el Solvay, també fa fred. El termòmetre marca 15 ºC, avui tornaré a dinar amb el polar posat. És lo que té viure en un refugi, o creure-ho...

dimecres, 3 de desembre del 2008

Fa Riure El Dir-ho...

Tinc fred, sopo amb el putu goretex, el polar,...,al final si que sembla que estigui al Solvay. Quin dia, ara que tinc fil , escric una estona sobre l'escalada del diumenge. Total , escalar no vam escalar massa. El tema era sortir. Així que en un cop de Ketxup ens plantem a la regió d'agulles , previ pas pel Bar Anna. Fa tan tamps que no hi anava que no conec ningú( un mes mínim). Al parquing de Can Massana regalen algo , n'estic segur!!. Si no de que tan de cotxe. Res, que no trobem als que regalen algo, així que cap a la Miranda de les Bohigues. Lo de miranda serà per que segons com acabem mirant cap a Cuenca. El sol bé, el vent que s'emporta els núvols , mm no. Primer llarg, Berni passa tu, que jo vull el segon(paraules d'en Supercardona..) . Segon llarg, Cardonetti, que si fa molt fred passo jo..., al tercer parabolt em cedeix amablement el cap de corda. Per cert anem amb una Mammut de 8,9 mm i ja està. No pesa res, de res ,de res...Arribo al parabolt ,m'afluixo la motxilla,...p'arriba. Al darrer parabolt m'ho remiro un parell de cops,... reposo un cop,...passo la corda i m'agafo,mmmm. El mitjons són massa gruixuts i la meva pell massa prima. Si vull volar ja ho faré pel pont , però en avió.
Mentrestant cinc cordades, o més , s'enfilen per l'agulla. Alguna que altra controversia, suposo que algun comentari mal entés amb una cordada que fa l'aresta Brucs..., i pensar que dos dels espits que hi ha els va posar un que jo sé. I pensar que jo l'havia fet sense que hi fossin..., i el cabrón del meu pare dient-me posa algun pitonet , no?. Que tonto que era amb quinze anys...Però pujava tu. Ara faig com el viejo, li demano permís a les pedretes abans d'agafar'm-hi. Sembla que funciona.
No entenc res de res, escalada clàssica?, cony si la Daniel S.A. ja té més de quinze anys , també deu ser clàssica?. Els meus alumnes em diuen mòmia i no en tinc quaranta. Deu ser que això de posar noms deu ser una manera de diferenciar-se. Jo crec que surto a escalar, tots sóm escaladors ,no??. De fet, fa riure dir-ho, sobretot amb aquest fred..

dissabte, 1 de novembre del 2008

La cadireta : Solo, free, Mullor, and I+


Haviem quedat per anar a escalar. Fins aquí, every thing is alright.

Puntual, a l'Enric M. el recullo (pick him sharp) a les 8:30 a.m. Enfilem la carretera i apa, cap a ca la Montse. Un gran amic "is missing" : en Berni, "sus labores".

La vida passa, el temps empeny, la cadireta ens espera. La humitat que destila es fa desebrer. Hi ha més dies que llonganisses, i mes llonganisses que cadiretes : malehida meteo !

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Tres és un nombre màgic...



Divertir-se, aquesta és la consigna. Com no, amb l'Andreu, l'Agustí i la Carmeta. Resacossos, o sigui amb els cossos ple de resaca. Com mola això de dormir una hora més, per mi com si ho volen fer cada cap de setmana. Aquestes són les meves cabòries mentre fem camí cap el que vindria a ser , sobretot pel nostre lamentable estat, el més assenyat objectiu. La màquina de tren, aresta facilota de tercer superior , de los de antes. Per dir-ho ràpid i pronto, de tercer res de res, quart grau i un parell de passos més que tontos. El grau, , el dels passos tontos, cinquè diria jo. Ara si hi ha qui fa el dauet amb estreps , i després diu que és quart..., pos eso. Pel que fa a l'equipament, correcte, però d'espits, vells i segons com bastant mal posats. La reunió, si ,vam fer reunió, tres burilets i si saps muntar reunions una savina. El tram de sortida al cim, descompost. En Cardonetti, susceptible a la mala roca, sense loctite entre el material, opta per lligar un romaní amb un kévlar i posar un tasconet. Es noten els seus màsters en riscos laborals. Resumint, a part de la rave il.legal per part del club supertres a la regió d'agulles, l'excursió resulta memorable. Dic excursió, per que lo que és escalar , aquí a Agulles, no deixa de ser un art. Riure molt, posar algun que altre friend, plaquetes i moure el cul amb certa gràcia per les arestes brucs, és el que de moment m'agrada fer. Lo del siscé ho deixo per una altre vida. De baixada sento un martell que dringa. Per mi que és alumini , diu en Cardonetti. Asenteixo amb el cap. Ens creuem amb multitud de famílies amb canalla, amb uns que van a fer una fideuà dalt d'una agulla. Per qué no, si jo feia foc a peu d'agulla per coure les butifarres,(... vaaale èren els setanta). No si al final no trobaré estrany que un equip de temps d'aventura filmi un concert de pandereta balcànica en una reunió de coperheads, això si, patrocinat per Zarahome i Verticoutdoor.Mentrestant no sento als companys que em criden des de la reunió per què motos avions, i part del club supertres, fan xerinola pels serrats. I jo que no entenc res quan em diuen que prohibiran escalar. Treeeees, és un nombre màgic...,no si ja voldria veure jo a algun que jo me sé fent tercer per alguna Aresta Brucs. Massa plàstic desplomat, massa tele, Tapioca, Decartón,...Això si convivència. Que no falti mai la convivència. Un cop a Can Masana no sóc capac de trobar el cotxe, i això que a l'Ikea no el perdo...Mira, que no entenc res, sobretot lo de les prohibicions...

diumenge, 19 d’octubre del 2008

El Parvulari

El lloc triat ha estat la Placa del Ghandi, equipada al 07 per Isabel Notivoli i Joan Vidal







Avui la meteo ens ha aconsellat ser curosos i no anar massa lluny del cotxe, per si de cas...










Vés per on, hem repetit sector i avui hi havia força parvulistes. Les vies triades han estat a una altra paret, propera a la visita anterior.













Avui ha tocat compartir corda amb l'Enric Mullor i l'Oriol Botey. Hem fet vies des de V a 6a+, per aquest ordre de dreta a esquerra : 5 en total.


Abaix l'Andreu fent la Shakira







Abaix l'Oriol fent la Tamborraju








També hem localitzat altres indrets propers mooolt intersants per futures vegades. I és que Montserrat no s'acaba mai...








Adalt l'Enric fent la trencaclosques !!!!!

p.d. : revissió del texte gràcies a Claramunt i fotos de l'Oriol Botey (20.10.08, 10:30 pm)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

COLLBATO : El Parvulari


Tocava anar a fer esportiva. Em Recull el Berni a les 7:30 i ens enfilem a recollir l’Agustí i la Carmeta. Tot seguit passem a buscar la Manoli i el Jaume. Arribem a Collbató, parada tècnica per esmorçar i apa, cap a peu de via.



L’aproximació és curta i l’orientació Sud fan d’aquest sector un bon lloc per anar-hi a l’hivern. Per una banda encordats la Carmeta, el Berni i jo i per altre la Manoli, l’Agustí i el Jaume. Vàrem estar fent vies de V+ i de IV+, molt disfrutones i amb mooolt bona roca.



Seguidament una via de 2 llargs de IV+.



Ens ho vàrem passar d’allò més bé amb les rialles de la Carmeta i la Manoli, i les conyes explosives de l’Agustí i el Jaume.



Cap allà les dotze la birra reglamentària i apa, cap a casa. Dinar de germanor regat per un bon Albariño proporcionat per l’Agustí, i mató de Montserrat com a postres.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Elefantet : Via Chachi Piruli

Avui estrenava company de corda. Feia temps que el coneixia del rocòdrom del CMSC però no haviem escalat plegats, encara. De fet havien quedat l'Oriol Botey i l'Enric Mullor i amablement em van convidar...a fer la Chachi - Piruli : glups !





Està resenyada amb llargs de 6a que es grau massa picat per un mindundi de la corda com un servidor, tot i que estic segur que en una rencarnació anterior vaig esdevenir un bon escalador : ho sé!



Però buenooooo, els diners i el collons són per les ocasions. Tot i que no anem sobrats ni d'una cosa ni de l'altre acceptem el repte i ens posem mans a l'obra. La via ha estat escollida en funció d'una aproximació curta doncs demà l'Oriol competeix a la mitja marató de Sant Cugat : hay gente p'a toooo.
Som a peu de via i fa fred, mooolt fred.










L'Enric enfila el primer llarg i monta reunió a un arbre per que l'Oriol i jo poguem sortir a la placa, on el sol és menys poruc i es deixa veure. A partir d'aqui l'Oriol s'enfila pel primer tram de 6a amb una gran soltura i elegància. Es nota que és de Sant Cugat (jejejejejeje). Monta reunió i aqui surto jo i bufaaaaaaaa, quina currada de llarg !Seguidament llargs disfrutons i finalment la guinda : llarg de 6a+. Hem coincidit en que mes aviat era un 6b o jo que sé...




L'Oriol ha fet de primer i aquí el menda-lirenda-hagoloquepuedo ha posat els estreps i a pedalar que son dos dies.



Con mi grácil figura p'arribaaaaa aupa !L'Enric darrera meu puja suelto com sempre i apa, hem fet cim.



Per moltes més escalades, Oriol !

diumenge, 21 de setembre del 2008

Faraó baix: la riera de l'Estevet

Avui tocava fer esportiva. Sortíem de St - Q - gat (ai, què pijos som !!!) a les 8.00 "sharp" i anàvem cap a can Jorba no massa confiats de la meteo. Arrivem al parking després del Rally dels Faraons i apa, cap a a peu de via. El grup compacte i ben amanit pel sonriure de la Manoli i la Carmeta.





Berni ha fet 6b i el menda - lirenda-hagoloquepuedo V+ : uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa !!!!!.





Deuria ser sens dubte l'inspiració de la compe del dia abans al Muntanyenc de Sant Cugat al veure a la Marieta trepar ! (http://tufa-tufa.blogspot.com/)





Al sector hem fet varies vies moooolt ben equipades i alguna ja picadeta de grau. El sector cal dir que no el coneixíem i que hi tornarem aviat a ben segur !


Apa, a escalar que son dos dies !

dissabte, 13 de setembre del 2008

La Palma de Cervelló

Avui tocava anar d'exploració. Eren les 9:30 quan puntualment el "Pensament de ketxup" comandat pel Berni em recull puntualment a la porta de casa. El destí era el sector d'esportiva de la Palma de Cervelló. Cal dir que de tant en tant senta bé una mica d'esportiva.




Ajuda a consolidar grau. Ens hem plantificat allà en un quart d'hora (des de Valldoreix) el que és un luxe asiàtic en comparació amb altres aproximacions. En pocs minuts i una grimpadeta i ja érem a peu de sector.





Hem fet les vies dels sectors 1, 2 i 3 i realment l'impressió ha estat moooolt bona. Hi tornarem ! . Les vies són més aviat curtes però La Palma de Cervelló està molt a prop de casa i aixó és un valor afegit. A més és un bon lloc per anar-hi a l'hivern, per la seva orientació sud.

divendres, 15 d’agost del 2008

Dons no semblava tant dificil...

Per sort, durant la meva vida esportiva, he anat rebent tocs d'humilitat. En bicicleta i trialtló ja em passava, després d'haver fet una bona competició i sentint-me fort i poderòs per la següent, arribava un toc humilitat, una decepció que em feia tocar de peus a terra. Escalant em passa el mateix, després de fer coses una mica serioses, et trobes en una via que te las pintaves fresques i apa, a llepar...

En l'empotrament de l'esquelet m'ha passat això, he sortit de la reunió i m'he trobat que no, que si no passas tu Berni, hem de baixar.


En Berni ho va provar i s'en va sortir. En la següent tirada vem arribar a la mateixa conclussió, o passar tú o baixem, dons jo no tenia el cap al seu lloc.



Així dons en Bernat va tornar a treure'ns les castanyes del foc, no sense esforç. En el cim vem arribar a la conclusió de que la via és més dificil del que ens pintaven i en qualsevol cas no apte per a escaladors novells.
El bon amic i company de cordada, Andreu Martinez-Vargas ens va acompanyar fins a peu de via, però no li va sentar massa bé el sopar i va preferir quedar-se a esperar-nos.
Així és com vaig viure la sortida amb els meus amics retrobats, Bernat i Andreu, dons feina uns mesos que no escalavem junts. En teoria havia de ser disfrutona, però mira,... no va ser tant així. Espero que no triguem tant a escalar plegats.
Salut.


























dimarts, 12 d’agost del 2008

I tinc el teu somriure al meu salvapantalles...

Tan fàcil com proposar-ho. Així que marxem. Quedem , si quedem, una hora abans per comprar al súper tot el que creiem que ens caldrà. Pels passadissos planegem les coses. Què escalarem , quan, on dormirem , que menjarem...Ens discutim per veure qui no paga. Pago jo , que tinc feina fixa, collons. Pugem al cotxe i cap a Montserrat. Carregats com a burros, bé, tu com una burra. Al refugi d'Agulles li envio un missatge al Harry. Estarem fent l'aresta de la Roca dels Poetons. Ell contesta que està al súper. Pos fale.

Escalem, fem classe de tècnica, xerrem i si mola, prenem el sol. Estem de vacances. Traaaaanqui...Al refugi decidim que en Harry ens faci el sopar. Excel·lent , per cert. Xerrem animadament. Ell fuma la seva pipa, jo enyoro la meva, la Carlotta fa fum amb un Camel, tunnejat??. Anem a dormir. Pateixo per ella , diu que pateix insomni. Al cap de cinc minuts ronca com una marmotta. Tia , a que has de venir aquí més sovint...

L'endemà anem a l'Agulla del Sol Ponent, a la Pelada. Jo no estic per massa floritures .Tornar dels Alps i marxar de patrulla un altre cop no és tan fàcil com sembla. Escalem i fem classe. Tot és molt lent. No tenim pressa, aquí la pressa no és bona consellera. Repassem totes les operacions dos cops. Desfer les cordes, lligar-se, muntar les reunions , el com i el perquè de tot. Allò que en un rocòdrom no té sentit, aquí, es torna crucial. Teoria i pràctica, que les escalades es celebren sempre al bar. Primer tècnica, que el grau ja vindrà...ella sembla que ho accepta i ho entén.

Tornem cap a casa i ja al cotxe em dius que quan penjaràs un post. I jo que penso..., ara que ets fora. Ara, que no pots llegir-lo. Ara, que no ets per aquí,...ara, que he trobat el teu somriure al meu salvapantalles...

dilluns, 11 d’agost del 2008

Perduts,...a la Nord del Perdut

Ara entenc per què he trigat vint anys en tornar al balcó de Pineta. Sota aquesta motxilla i al balcó. Jo dec ser tonto i em van parir amb una agulla de gramola . El més fotut es que he enredat a l'Andreu. A estones davant meu, a estones darrera, esbufega i dissimula . La meva proposta de fer la cara nord del Mont Perdut li ha fet dir un si ràpid, sense dubtes. Podria entendre que ara em maleís els ossos, però no, al tio li agrada.

El que deia el pare, quatre hores. Inteeeeerminables. Mentre l'un va a buscar aigua per cuinar i xumones, l'altre va muntant la tenda i demés. Són vora les nou i ho tenim tot a les beceroles. Cony, no fem més que mirar-nos la cara nord de reüll. Quan hem pres el darrer glop d'unes herbetes calentes, tot deu ja dorm i nosaltres encara badem mirant estels. A les set , eh?. Si tiu , que tampoc hem de flipar-nos. Doncs res, a dormir. I sona el despertador. I ens llevem. I mengem, prenem un cafetó calent . I cap el peu de la nord. De totes les altres cordades que teníem al nostre voltant, nosaltres som els únics que anem a la nord.

Al cap d'una hora fem el material a peu de paret. Ens enfilarem per un marcat esperó. Queda protegit d'una possible caiguda de pedres, seracs, o jo que sé. Ara fa vint anys el pare jo i el meu germà ens vam enfilar per aquí. Malauradament les dues glaceres no estan connectades. Maaau, ja veurem que passa. De moment hem d'abastar la primera gelera, després ja veurem. Com que som molt xulos portem un munt de bagues, tres bicoins i tres caragols de glaç . El darrer cop per això, la neu arribava mooolt més amunt i la cascada de seracs era molt més gran i propera. L'esperó sembla llarguíssim , per les dimensions de la muntanya . Si , aquelles que hem menystingut tan alegrement fent camí de la tenda fins a peu de paret. Realment les proporcions en aquest racó del Pirineu són gegantines.

Em lligo l'única corda que portem(8,6mm, 50 m, en simple) i p'arriba . Quan s'acaba la corda miro de muntar reunió. Escalar amb botes rígides ,motxilla( i de les grosses) no é lo mimmo. Començo per unes plaques per estalviar riscos amb una entrada el més segura possible a la paret. Mira que ha d'estar content el cabrón del Vertic ,amb la propaganda que li faig. Les Scarpa Freney van de puta mare. Poso un bicoin , m'hi lligo , m'assec i crido reunió mentre asseguro a l'Andreu a cos. Per lo que esbufega crec entendre que m'he passat de directe. Ja m'ho semblava ja , una mica difícil. Flipa amb la reunió . Ara si ,ens enganxem a l'esperó que només abandonarem per la gelera. El problema és que ens costarà més de quinze llargs posar nos els grampons. Si , grampons, la gelera superior no està per fer el turista. Pel camí trobem un universal cassin que vam deixar amb el pare ara fa vint anys. Devia ser molt bo per que renoi de grimpar poquet i d'escalar un güebo. Reunions de merlets, un seguro cada vint metres i això si tinc sort i el que porto encaixa. L'Andreu al·lucina amb les mesures de seguretat. I en una ocasió hem diu que haig d'estar molt segur per venir aquí amb ell. Jo li torno que a la nostra cordada som dos , ell i jo, i que no faria el que faig si no confies en ell.

S'acaba l'esperó en sí, queda un llom trencat fins el cim de l'espatlla d'Esparrets(3077m), que és com es diu la cota que escalem. Després de fer una mossegada ens posem els grampons , fer la Nord clàssica , per dir-ho d'alguna manera, no es veu massa factible . El fil de serac que connecta les dues geleres és extremadament exposat, res, que no mola. Abastem l'espatlla d'Esparrets , d'allà el Coll del Mont Perdut ens queda relativament a prop . Bé , cal fer un sifó de tres-cents metres. Decidim que no fa falta, que un altre dia vale. Per tant només tenim una opció per tornar a la tenda, creuar tota la gelera fins a trobar les traces que baixen del Coll del Cilindre. Una patrulla de la hòstia, i ligerito , que poden caure pedres. Arribar als ràpels ens porta una hora ben bona. Un cop allà una cordada d'Ontinyent, com no, sense corda se'ns enganxa. Clar que sí, agafeu-vos a la corda.

Al fons de la vall, destruidets, decidim no baixar avui mateix a Pineta. Truco als pares i posposem la trobada per demà . Al campament estem sols, ens rentem els peus i poca cosa més. Fem el sopar i saludem a les cordades que pujen cap el refugi de Tucaroya. Al cap d'una estona un ramat d'isards ens treuen de l'avorriment . És com un episodi d'en Fèlix Rodríguez de la Fuente , el Lirón careto , la Chova piquigualda, els isards i nosaltres dos de fotògrafs improvisats . Al cap d'una bona estona fosqueja i decidim anar a dormir. Avui, res d'estels.

Són vora dos quarts de cinc, fa un vent de la hòstia i m'he llevat a pixar. No es veu cap estel , l'horitzó guspireja de tan en tan, però no sento cap tro. Reforço els vents amb més pedres i m'encomano a l'entrecot que em vull fotre demà per què la cosa no empitjori tan com ara fa vint anys. Són les sis comença a ploure violentament, trona. Merda. Al cap d'una estona pedrega. La tenda que ja no pot més i el cabrón de l'Andreu ronca. El tapo doncs es mulla, es desperta , en adonar-se del percal em proposa dormir amb el casc posat. Sembla que para, són les set.. Sortim de la tenda volant , ho recollim tot i p'abajo. En dues hores i mitja serem al cotxe. Han caigut deu centímetres de pedra. El camí queda tapat, tot està tapat, la boira ho tapa tot...,i plou a estones , vengaaa. I mecagon el lirón careto...