dijous, 31 de desembre del 2009

Ojos que no ven,...grumo que te tragas.


De cop i volta. No, no és la manera de fer de l'Andreu, però em truca. Que si vul anar a escalar..., joder, doncs si. Amb la de temps que fa que no escalem plegats. On anem? , em diu. Jo que li torno a l'Arbret,...a l'Aresta Brucs. Bon lloc per anar a fer el mono i despedir l'any. Finalment s'afegeix el mestre Bassas. Així que, tres eran tres, els que a tres quarts de nou(o sigui tres cops tres...) amb pluja, marxen cap a Montserrat. Cap angúnia ens remou, de moment pillem a l'Hotel, que no, no hi ha fum, com a d'altres llocs com el de la Barandilla(baranna en catelan...) En comptes d'escaladors, i bravos parroquians aborigens, et trobes turistes amb pinta de despistats. Comorl, doctorl..., habitasión uantútrí, una mosca en la sopa?, ara mimmo se la cobro...
Bueno que ens liem a xerrar, però tot plegat ha parat de ploure. L'Andreu diu que aguanta fins les tres, o sea les trí pels turistes. Paraula d'Accuweather, afegeix...Pos allà que anem, a pas...lent, però ferm. Peu de l'Agulla de l'Arbret, els meus companys em cedeixen el pas, vamos que decidim que per anar ràpid jo faig tot de primer. Si la cosa pinta bé, anirém després a la Torta. Allà el mestre Bassas farà de primer.
O sigui que surto a per el primer seguro, parabolt amb xapa de papel albal, que balla, per cert. D'allà al següent tota una promenade, en comparació a d'altres llocs. Tot i així recordo algunes patrulles més llargues entre spit i spit a l'Aitor(...menta a partir de les tres...). Abasto la reunió i crido que vale, que ja em podeu deixar. Reconec no haver patit, cosa que esperava fer, doncs el pitjor és l'arrencada. Pujen els companys, l'Andreu millor del que esperava(jo i ell), el mestre Bassas , pràcticament pùja amb les mans a les butxaques, rollo el mite aquell del Royal Robbins i un Cerdà. El segon llarg és més divertit, ja vaig recordant coses. Ara fa vint i un anys vaig passar per aquí. Crec que anava amb el pare...Patrulles d'aquelles guapes entre seguros, la bústia després del desplomet..., tot és al seu lloc. Crido reunió i en un tres i no res ja els tinc amb mi un altre cop. Surto altre cop, aquesta vegada peró, sense cap mania. Descompost, sense seguros, i jo que em dic..., ojos que no ven, grumo que te tragas.
Fem el rappel en un pis pas i la cosa pinta molt bé. Fa un dia de primavera. Tenim temps i anem a per La Torta. Remuntant la canal, en un moment i ets,(lo del moment és relatiu si no et passes cap trencall...) . Al peu de via anem per feina. L'Enric Bassas surt com un cohet amb la coneguda tècnica de la doble corda. Segura, estètica, però segons com tot un grumo si van dos de segon. En algun seguro fotem més bucles que en el Dragon Khan. La via està reequipada(ho dic en veu baixa, doncs tot i que ho va fer en Cerdà i una colla, a lo millor resucita el Will Turner de turno i fem la quarta de Piratas en el Caribe, pronto en sus pantallas...). Per cert no sé que he sentit que ara empaiten a algú per les costes del Brasssil...(més avall del Caribe??, pocavergonyes!!!). Con Anglada esto no passava...
Buenu, que al final la cosa va molt bé, la via és preciosa, no la repetia des que tenia dotze anys ,o sigui, que no recordava res. El rappel és prop del cim(dos bolts amb anella), tot i que també hi ha una reunió rappelable de dos longlifes. Lo dit, una bona manera d'acomiadar l'any....

dilluns, 28 de desembre del 2009

Its blowing in the wind

Fotia un vent de collons, de collons rodons. Feia temps que no em posava els gats...El lloc triat era el Llensolet, a Collbató. L'aproximació ha passat ràpid xerrant amb el mestre Cardona (45 min) i ens hem plantat a peu de via després de deixar el cami de les bateries just passada la senyera pintada a la roca. Hem hagut de pujar ajudats d'un cable instalat a la canal.





Hem fet vies ressenyades de IV i IV+, de 20 i 30 m i de bona roca, amb permís del fortíssim vent. Espiritualment parlant ha estat una retrobada amb la roca i hem brindat a la salut dels mestres Soto i Bassas amb els quals esperem fer cordada tan aviat com ens sigui possible.





Tornarem aviat a provar les vies de més grau un dia més adient tant pel vent com pel sol, que avui ha estat molt molt tímid.




Després de fer dues vies hem anat a cel·lebrar-ho com cal, perfectament atesos a un restaurant local amb fama molt merescuda i nom difícil de recordar.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Tradicions mil·lenàries...


Dia de Sant Esteve, toca escalar, si més no intentar-ho. La cosa no acostuma a ser massa humana, més aviat per què lo puto escalfament global s'oblida de nosaltres des d'ara fa uns anys. L'any passat èrem sis, algun any hem passat de la dotzena i mitja!!!. D'aquells temps on es feia la Normal de La Mòmia fins ara ja han passat com a mínim trenta dos anys, o méeeees, que diria el meu pare. Bàsicament, el tema és sortir i fer alguna agulleta, cremar torrons, beure cava i café calent a peu de via..., vamos lo que seria l'administració d'una mica d'exercici, amb motiu de les festes nadalesques. Si l'any passat vam acconseguir fer la Normal de la Portella Petita amb una intensa nevada ,aquest any no hem baixat el llistó(el de les ximpleries, l'escalatori, segons com no pot estar més baix, alguns ja morim a l'aproximació...). El nostre preuat objectiu és l'Indomit Ponny de Matalapera(El Burret, pels guardes del Parc de Sant Llorenc de Munt). La seva via directa i altament asegurada s'esqueia ni que pintada. Ja només treure les cordes ha comencat a plovisquejar...
El sis d'aquest any, en Jordi Fornés , en Quim Prats, l'Enric Mullor, en Marc Toralles, l'Olga Sala i jo. Tot i ha comencat a ploure, no, no ens hem comencat neguitejar. El cava feia els seus efectes i l'eufòria generalitzada ens ha fet enllestir els preparatius ràpidament. L'Enric ha fet el primer larg , seguit del Jordi que ja ha fet cim d'una tirada. En Marc i jo em pujat aixi que les cordes ens ho han indicat. En aquell moment ja plovia descaradament. A la reunió m'he posat els gats(que romanien SECS a la meva motxilla), una cosa és fer el tonto, l'altre demostrar-ho...) i he pujat les cordes fins el cim. L'Olga , que no havia begut prou cava ha regularitzat la seva situació eufòrica molt abans que nosaltres. Està clar qe les dones tenen un altre metabolisme. Per tant alegrement s'ha aixoplugat sota una alzina i ha deixat per un altre dia lo de mullar-se escalant. En Quim m'enpaitava a mi mentre pujava de segon. Total un altre episodi dels germans Marx a l'òpera...
Finalment hem descobert que al monestir de Montserrat no hi ha cap bar que es digui El Mesón. Està clar doncs que havíem quedat al de Sant Cugat, cosa que una mica més fa que em guanyi un forfait per una clínica de cirugia estètica. Por los pelos, com lo d'escalar , vamos. Penjo les fotos que els colegues del CEBA(Jordi i Quim ) em fan arribar de la diada. Diada aquesta de tradicions mil·lenàries...

dimecres, 23 de desembre del 2009

Allà on no neva ,ni plou...


Feia molts dies que teniem l'intenció d'anar a escalar. De fet, des que l'Agustí es va haver de canviar de peus de gat. Vam fer un trueque de gats. Coses de talles, no d'ungles...La cosa va quedar en el dia 23, primer dia de vacances meu. El dia s'apropava i la meterelejia no afavoria massa les nostres intencions d'anar a fer el mono per cap puesto. Ahir, durant una/s cervesses que vam compartir al bar del club , li vaig propossar un canvi de plans, i per què no, de mentalitat. Aniríem a fer el turista a la Panxadelbou. La cosa va agradar i aquest matí ens hi hem apropat. Diguem que per ser el dia que era, trobar on deixar el ketxup ha estat relativament fàcil. L'aproximació fins el bar ha estat més sencilla. L'aproximació fins el garito escalatori , també...Jo que ja no combrego massa amb els videojocs, repetir coses fins que surten , ja no m'atrau massa. La qüestió era, però,canviar de mentalitat. De moment només passar per la porta ja he constatat que la cosa pintava bé. Les vies éren molt extraplomades fins a verticals. Totes les cintes posades, matalassos arreu, i la resta d'instal·lacions(vestidors , lavabos , rentamans , cafeteria , botiga...) brillants.
Sense que sembli un Publi reportatge, i tenint en compte que tret de dos, o tres, lolos la resta érem nosaltres i personal de la casa, l'experiència ha fantàaaaastica. Degut al nostre nivell, hem fet el que hem pogut fins esgotar les piles, o bé l'esquena de l'Agustí. Jo he mirat de fer una via amb molt de canto, però refotudament extraplomada, molt més que el plafó que hi ha al nostre roco, que ja és dir. Fent un quants reposos he aconseguit passar la corda per la reunió, que ja és mooooolt (nota: Mú, hem de mirar d'anar-hi...). Així doncs amb el dia tan humit i fred, on havíem d'anar?..., doncs com en el conte, allà on no neva ni plou...

diumenge, 13 de desembre del 2009

Escoltant Radio Teletaxi en Alta Fidelitat...

Alta Fidelitat, al Serrat dels Monjos...,Vaig llegir la ressenya, vaig imprimir-la, i vaig dir-me que per no haver escalat mai en aquestes parets, la cosa prometia... La vida és com una muntanya i algunes muntanyes com algunes dones..., no saps llegir la roca i fas tard per trobar la via. Suposo que escoltar Jack Johnson el dia que llegia el post dels Escalatroncs, la melangia..., tot plegat va portar-me a creure que era una bona idea anar a veure què trobava. En Guillem es va apuntar a la cosa així que li vaig proposar. Això de catxarrejar li va, i molt. El dia era fred i humit, cosa que no afegia massa alegria al tema. Jo que venia per la propaganda del sol..., i avui, el sol tenia uns altres plans. A tot això en Guillem ja em proposa que vol fer el llarg 1 i 3, doncs res, li torno. Trobar el peu de via resulta més senzill del que esperava. Surt en Guillem, posa un friend, per què li dic, però pilla el primer espit i surt per l'esquerra que és més complicat. Jo no faig el mateix quan el segueixo. Abasta la fissura dels tres pitons i es salta el del mig. Crida reunió i jo que penso que segons com no l'atrapa ni la seva ombra. A la reunió hi ha dos mosquetons, em crida. Si, noi, amb cinta vermella i vellots. Algú que ha baixat, els deixem doncs plovisqueja..., si ens fan falta ja els trobarem posats. Al costat hi ha una cordada de no sé on que fa no sé quina via a la nostra esquerra. Un crec que es diu Pere..., En Guillem, que porta ara la màquina de retratar, els hi fa fotos, per cert collonudes. Surto jo a pel segon llarg, la cosa està clara, taca negra, diedret..., pillo un canto pujo peus..., i a tomar pol culo. El tros de pedra s'arrenca, caic damunt d'unes garrigues i el bolo( com un meló dels guapos) em fot un cop al cap. Lo puto casco del Decartón aguanta. Sort que no m'ha anat a l'espatlla, hauríem d'haver baixat segur... Més sorprès que espantat desgrimpo fins la reunió a tornar-m'ho a mirar. Calla per aquí hi ha magnesi..., li foto, també li foto un parell de tascons. I li foto, i li foto... i no veig cap colló de pitó, i la roca és el que avisava, un trencadís. Avanço com puc i sé. Ara un camalot, ara un Lancelot, ara un tasconet..., coño!!, la reunió!! i un pitó!!, l'últim del llarg... Abasto la reunió amb dos bultets arrapats al coll. La senyoreta güebos, en anglès, Miss Kojones. Altre cop dos espits amb mosquetó. Crido lo de Nino Bravo...,Liiiibre!!, i no vegis amb quines ganes.
Puja en Guillem, el tio fa estona que patia. Al cap d'una estona em diu tiu aquí hi ha un pitó, i un espit... I jo que penso i a la reunió un de l'ONCE asseguran-te. Li comento que he posat Camalots, Lancelots i lo que fos de la taula rodona i la periòdica si hagues calgut.... Continua plovisquejant, fa fred, molt fred però jo encara vaig calent d'abans, en Guillem, no. Ara li toca a ell, surt a trobar el primer espit,... i un pitó, i passa de llarg una reunió i pilla un espit abasta una reunió, més o menys on toca i quan toca. Arribo jo i li comento que la xapa del darrer espit no era made in Perry-Manson Brothers..., la reunió si que ho sembla. Sortint d'allà la ressenya i la realitat semblen molt properes. Em toca a mi, m'apreto els gats i a por ellos. Doble corda, doble corda, que aquí diuen els escalatroncs que frega molt. Pos venga, trocet trencat, pillo espit, poso camalot, pillo dos espits, pas atleeeeeeeeeetí, bién,bién, biéeeeeen. Bromejo. Surto per un esperonet a un diedret... placa, els espits que diu la ressenya. Pas desplomadet, bueno, penso que si diu que es fa en lliure, pos venga...Pillo un canto i es mou, dono copets a tort i a dret i tot sona com un esquellot, sona Huecco. Merda i jo que miro al porta material i , no, avuí no porto el pegamento Imedio...M'agafo a l'espit, i trinco una sabina més morta que Tutankamón. Li passo un baga i tiro cap a munt donant-me metres i metres de corda doncs no sé que ha passat amb la puta doble cordaaaa. Abasto la reunió amb els bultets característics , més per la tibantor de la corda, que no meva, si no, al porno que em dedicava. El darrer tram està trencadet al principi però després la roca és molt franca i cantelluda. La reunió d'un espit i un universal...Trobo que un espit més a cada reunió no faria nosa, no..., coses del trad-climbing suposo. En Guillem arriba mort de fred pobre. Contents, però, ens fotem una abraçada. Pleguem cordes i a pel ràpel, que com fa molt temps que no he vingut mai no sabem on és. El trobem, i penso tio diu 45 m..., vols dir que les cordes arriben...Munto el tema i em tiro a veure que trobo. Penjat com un xoricet, previ pas per una instal·lació intermitja, on desenrredo les cordes, abasto la seguretat del terra. En Guillem baixa com un cohet, el punyetero somriu. Li dic que estic content per la feina feta, però no satisfet pel resultat. Torna a somriure, tornem mica en mica cap el cotxe. Tot xerrant d'on anirem el proper cop. El dia continua fred, però la meva perspectiva del dia i la via es va tornant més amable...

dissabte, 12 de desembre del 2009

Com el que va a la platja..., Subirats.

En Mú (l'Enric) està petat, surt d'una malaltia troncocònica, d'aquestes que de tant en tant et fan buidar l'ànima a cor que vols. Per tant, ahir al rocòdrom fem poca cosa, fred a part, reservem les forces per anar a fer esportiva. Ja més tard s'afegeixen en Guillem i Bilder, El guapo. Així doncs preparo el macuto d'anar al rocòdrom, però descomptant el que ja hem quedat que portaria e Mú. Estic intrigat, doncs em porten a una zona on feia temps que no hi havia estat mai, Subirats. Calcari, no massa sobat, amb bona orientació i aproximació, tan automobilística, com excursionista, diguem que breu...
No acostumo a fer massa esportiva, de fet gens, ara recordo per què. Només arribar una canalla ja encén un porret, al cap de cinc minuts arriben una colla a fer un improvisat curset i ens rodegen acústica com físicament. A part que fan pinta de possibles donants d'òrgans (porten un nen petit amb un arnés que no és de la seva talla i que els hi costa veure que cal portar casc, sobretot si cauen pedres). No vull ni pensar què passaria si caigues alguna express...
Com a tot arreu els egos són el que són, començant pel meu. Ara, si tens un gos, que ginya on vol, passa per on li dóna la gana i s'esbaralla amb tot lo que troba, pos no vegis..., sobretot si la moda, moda, moda, és portar canel·los. Resultat que marxem d'una zona molt xula amb la sensació d'haver anat a Torremolinos... a la gloriosa dècada de Pepito Piscinas. Burilles per tot arreu i paperets amb regalet a dojo. Jo per la meva part faig quatre vies, tres llargotes(5,5+ i 6a) a vista i un 6a amb pas amagat on em pillo del darrer espit, després de buscar durant una estona el colló de presa. Balanc, sono molto contento...
Al final una mica fastiguejat marxo amb la sensació de que segons com tenir les coses massa fàcils comporta patir les coses que hem patit...Ja al cotxe sentim una oloreta poderosa, en Mú diu , yonostao, jo crido que sóc inocent, en Bilder diu que ell tampoc ha estat. Per tant com el Güil·li dorm, malpensem d'ell, però al peatge la cosa persisteix i en Guillem ja fa estona que no dorm. Sorpresa en Mú s'ha emportat un regalet caninamente explosivo. Sortim del cotxe rient, bueno..., descollonant-nos. Ell, no fa més que fregar el peu en un parterre, vist de lluny sembla que vagi amb patinet, dic jo des del bar. Tornem a descollonar-nos, aquest cop amb una cervessa davant...

dimarts, 8 de desembre del 2009

El gato montés per la Saca Gran...


No, no tenia cap intenció de sortir. Més quan la feina s'apilava damunt de la taula del meu Solvay. Els sobres d'exàmens, no es buidaven al ritme que hagués desitjat, i jo empalmava els cafès i les pipes per treure tota aquella paperassa del meu davant. Va ser aleshores quan el meu germà gran em va trucar. Com sempre, em va enredar, o jo li vaig posar fàcil. El tracte era sortir a fer alguna cosa ràpida per agulles. Faríem dues cordades, ell i la Raquel per una banda, i en Manolo, l'Enric Bassas i jo per l'altre. Al final al peu de via canviem les cordes i la Raquel es queda amb nosaltres, ell, amb el Manolo. Primer puja ell, però l'asseguro jo. El segueix el Manolo, però l'acompanyo jo d'aprop. En Manolo, que com diu ell:...sentado esperando Elporvenir y el por venir, que no viene..., no passa pels millors moments de la seva vida.
L'Aresta Brucs, que no guarda cap secret per a mi, si que presenta algun misteri per l'incipient Alzeimer de l'Agustí. Per tant li vaig relatant el que hi ha, el que trobarà, el que li falta. Tot plegat, no hi ha lloc per la Hermana duda..., em sento com el catxarro aquell que et lloguen a l'entrada d'alguns museus. A la reunió jo torno a assegurar a l'Agustí i en Manolo recupera les de la Raquel i l'Enric, vamos que només faltaven els germans Marx. Al tercer llarg les cabòries d'en Manolo s'esvaeixen per forca. Ell, gaditano de naixement i seguidor d'en Millet d'adopció, m'explica no sé quines putades li feien els seus germans grans a un camaleó que tenien adoptat quan eren petits. Mentrestant, com un gato montés s'enfila per la bavaresa mentre xerra despreocupdament. Al cim, tots plegats celebrem la seva quarta escalada, encara que no del tot el mètode emprat per portar-la a terme, sobretot els meus companys de cordada. Al rappel el seu careto ja és un altre, ...bailas?, no, los músicos no bailamos , però gràcias por preguntar. Bon dia, fred, però preciós. Torno a casa a corregir exàmens, si m'adormo damunt d'ells espero els minairons estiguin al cas, si no, a empalmar llargs de corda fins que la llum de l'alba em trobi al cim d'aquesta pila d'exàmens...
Las lágrimas van al cielo y vuelven a tus ojos desde el mar...

dissabte, 5 de desembre del 2009

Isaac, Gabriel, Mú i Bobby Mcgee...


Al lloro del cotxe de l'Andrés sona música animada. Molta, variada i a un volum raonable per l'animada conversació que tenim tots plegats. Hem recuperat la idea d'anar a Sant Llorenc de Montgai. Passen els quilòmetres i des de la meva finestreta el dia es va llevant més depresa del que soc capac de copsar. Noto que no estic del tot fi. He passat unes setmanes refredat i encara m'ho noto. La resta del passatge(Andrés, Guillem i Enric) m'ho comunica. A peu de paret el termòmetre marca una temperatura no gaire recomenable. Ni ens aturem. Anem passant pobles buscant un bar obert. Tot plegat acavem a la placa major de Balaguer...Esmortzats, el món ja té una altre cara. El cotxe ens torna a dur a Sant Llorenc de Montgai,però no amb un gay, si no amb tres mariconassos que volen enfilar-se. Jo no les tinc totes. L'Enric Mullor i jo fem una cordada, l'Andrés i en Guillem, l'altre. Ells van al Cilindre, a fer no sé que de sisbé...Nosaltres, que fa molt temps que no em vingut mai, a la Isaac Gabriel. L'aproximació és breu, tancar la porta del cotxe, travessar la carretera, saltar la rimia...(no és el mateix però com que no recordo com es diu)...enfilar-nos per un marge un grapat de metres. Puja les cordes en , bromegem per lo de Montgai...patina,...ja l'haig d'apretar pel cul per què no s'arrebossi com una una croqueta fins la carretera. Malameeeent, anem malameeeent. Dedueixo que hem menstingut l'acurada descripció dels Escalatroncs. Sobretot la part on diu que està sobada. Sobada,....la pedra llueix tant que seguir la via és com empaitar al tio del Resplandor( per lo que brilla , es clar..., lo de matar-se va a egos).
En arriba a la reunió més alegrement del que esperava, recupera les cordes i pujo jo. La cosa està realment lluent, sort del canto. En un parell de llocs en Mú ha posat un camalots per si patina quan el bolt és massa lluny. Un cop a la reunió comentem la jugada. Entrats en calor, guardo roba a la motxilla i p'arriba. Molt canto, més canto, bolts , una escarpa , bolts..., passet tonto d'adherència..., muret amb pas de cinc sup,...reunió. Bastant reexit, encara no m'he agafat a res que no sigui pedres o herbes, crido lo de Nino Bravo, Libreeee. En Mú, ja nota el canvi. Puja ell, es pilla al cinc sup breument, més per por que per necessitat. Cada dia escala més , millor i més ràpid. A la reunió riem, com sempre...
Surt ell, fot un flanqueig de la hòstia , li crido...El tercer llarg,... que guapo, quin canto, crida ell. Ja a la següent reunió fem una cocacola i tornem a riure...massa i tot. Algú diu que som molt escandalosos...Surto de la reunió a per la bavaresa famosa de turno. En Mú em diu allò de Cuando el perro asoma el hocico, hay que sacar la leña al patio..., jo li dic que no estic per bromejar amb la meva caguera fisica i espiritual...Fins la bavaresa és un festival, ja no tan sobat, de canto. Un cop al peu del pas estudio la cosa. Ho probo de diferents maneres, però no trobo la manera de trincar el canto. Passo de rallar-me i em pillo del bolt , passo la corda per la uve que hi ha a tocar. Un cop fet trinco el canto lo millor que puc i surto..., faig un parell o tres de pams. Poso un camalot, petitó..., no voldria patinar i posar a proba la uve. Si salta, la repisa és massa a prop. Passo la corda pel camalot i surto..., joder si tenia un bolt a tocar i un espit... no m'agafo a res més que la pedra, però haig d'apretar molt doncs els llocs clau estàn llimadots. Sort que no patino. Els gats que porto tenen la sola feta com de pastilles Juanola. S'agafen molt..
En Mú puja alegrement fins la bavaresa . Li dic que trinqui el canto com pugui. Al final s'agafa també al primer bolt. No ha trobat la manera d'agafar-se al principi de la fisura. Ja a la reunió, comentem, que ineptituds nostres a part, el pas és més potent que el del segon llarg. Surt ell a pel cim, passa la corda per un parell de bolts , un camalot i fa reunió en una sabina. Em reuneixo amb ell. Estic content, no he patit el que esperava, la cosa ha anat bastant bé i el dia s'ha arreglat. Baixem fins el cotxe, després de fer el material, i sacar la leña al patio....Una cordada d'Alcober ens acosta al bar del poble. Truquem als companys que ens vinguin a trobar allà. El dia ha estat rodó també per ells. Celebrem-ho doncs...