divendres, 15 d’agost del 2008

Dons no semblava tant dificil...

Per sort, durant la meva vida esportiva, he anat rebent tocs d'humilitat. En bicicleta i trialtló ja em passava, després d'haver fet una bona competició i sentint-me fort i poderòs per la següent, arribava un toc humilitat, una decepció que em feia tocar de peus a terra. Escalant em passa el mateix, després de fer coses una mica serioses, et trobes en una via que te las pintaves fresques i apa, a llepar...

En l'empotrament de l'esquelet m'ha passat això, he sortit de la reunió i m'he trobat que no, que si no passas tu Berni, hem de baixar.


En Berni ho va provar i s'en va sortir. En la següent tirada vem arribar a la mateixa conclussió, o passar tú o baixem, dons jo no tenia el cap al seu lloc.



Així dons en Bernat va tornar a treure'ns les castanyes del foc, no sense esforç. En el cim vem arribar a la conclusió de que la via és més dificil del que ens pintaven i en qualsevol cas no apte per a escaladors novells.
El bon amic i company de cordada, Andreu Martinez-Vargas ens va acompanyar fins a peu de via, però no li va sentar massa bé el sopar i va preferir quedar-se a esperar-nos.
Així és com vaig viure la sortida amb els meus amics retrobats, Bernat i Andreu, dons feina uns mesos que no escalavem junts. En teoria havia de ser disfrutona, però mira,... no va ser tant així. Espero que no triguem tant a escalar plegats.
Salut.


























dimarts, 12 d’agost del 2008

I tinc el teu somriure al meu salvapantalles...

Tan fàcil com proposar-ho. Així que marxem. Quedem , si quedem, una hora abans per comprar al súper tot el que creiem que ens caldrà. Pels passadissos planegem les coses. Què escalarem , quan, on dormirem , que menjarem...Ens discutim per veure qui no paga. Pago jo , que tinc feina fixa, collons. Pugem al cotxe i cap a Montserrat. Carregats com a burros, bé, tu com una burra. Al refugi d'Agulles li envio un missatge al Harry. Estarem fent l'aresta de la Roca dels Poetons. Ell contesta que està al súper. Pos fale.

Escalem, fem classe de tècnica, xerrem i si mola, prenem el sol. Estem de vacances. Traaaaanqui...Al refugi decidim que en Harry ens faci el sopar. Excel·lent , per cert. Xerrem animadament. Ell fuma la seva pipa, jo enyoro la meva, la Carlotta fa fum amb un Camel, tunnejat??. Anem a dormir. Pateixo per ella , diu que pateix insomni. Al cap de cinc minuts ronca com una marmotta. Tia , a que has de venir aquí més sovint...

L'endemà anem a l'Agulla del Sol Ponent, a la Pelada. Jo no estic per massa floritures .Tornar dels Alps i marxar de patrulla un altre cop no és tan fàcil com sembla. Escalem i fem classe. Tot és molt lent. No tenim pressa, aquí la pressa no és bona consellera. Repassem totes les operacions dos cops. Desfer les cordes, lligar-se, muntar les reunions , el com i el perquè de tot. Allò que en un rocòdrom no té sentit, aquí, es torna crucial. Teoria i pràctica, que les escalades es celebren sempre al bar. Primer tècnica, que el grau ja vindrà...ella sembla que ho accepta i ho entén.

Tornem cap a casa i ja al cotxe em dius que quan penjaràs un post. I jo que penso..., ara que ets fora. Ara, que no pots llegir-lo. Ara, que no ets per aquí,...ara, que he trobat el teu somriure al meu salvapantalles...

dilluns, 11 d’agost del 2008

Perduts,...a la Nord del Perdut

Ara entenc per què he trigat vint anys en tornar al balcó de Pineta. Sota aquesta motxilla i al balcó. Jo dec ser tonto i em van parir amb una agulla de gramola . El més fotut es que he enredat a l'Andreu. A estones davant meu, a estones darrera, esbufega i dissimula . La meva proposta de fer la cara nord del Mont Perdut li ha fet dir un si ràpid, sense dubtes. Podria entendre que ara em maleís els ossos, però no, al tio li agrada.

El que deia el pare, quatre hores. Inteeeeerminables. Mentre l'un va a buscar aigua per cuinar i xumones, l'altre va muntant la tenda i demés. Són vora les nou i ho tenim tot a les beceroles. Cony, no fem més que mirar-nos la cara nord de reüll. Quan hem pres el darrer glop d'unes herbetes calentes, tot deu ja dorm i nosaltres encara badem mirant estels. A les set , eh?. Si tiu , que tampoc hem de flipar-nos. Doncs res, a dormir. I sona el despertador. I ens llevem. I mengem, prenem un cafetó calent . I cap el peu de la nord. De totes les altres cordades que teníem al nostre voltant, nosaltres som els únics que anem a la nord.

Al cap d'una hora fem el material a peu de paret. Ens enfilarem per un marcat esperó. Queda protegit d'una possible caiguda de pedres, seracs, o jo que sé. Ara fa vint anys el pare jo i el meu germà ens vam enfilar per aquí. Malauradament les dues glaceres no estan connectades. Maaau, ja veurem que passa. De moment hem d'abastar la primera gelera, després ja veurem. Com que som molt xulos portem un munt de bagues, tres bicoins i tres caragols de glaç . El darrer cop per això, la neu arribava mooolt més amunt i la cascada de seracs era molt més gran i propera. L'esperó sembla llarguíssim , per les dimensions de la muntanya . Si , aquelles que hem menystingut tan alegrement fent camí de la tenda fins a peu de paret. Realment les proporcions en aquest racó del Pirineu són gegantines.

Em lligo l'única corda que portem(8,6mm, 50 m, en simple) i p'arriba . Quan s'acaba la corda miro de muntar reunió. Escalar amb botes rígides ,motxilla( i de les grosses) no é lo mimmo. Començo per unes plaques per estalviar riscos amb una entrada el més segura possible a la paret. Mira que ha d'estar content el cabrón del Vertic ,amb la propaganda que li faig. Les Scarpa Freney van de puta mare. Poso un bicoin , m'hi lligo , m'assec i crido reunió mentre asseguro a l'Andreu a cos. Per lo que esbufega crec entendre que m'he passat de directe. Ja m'ho semblava ja , una mica difícil. Flipa amb la reunió . Ara si ,ens enganxem a l'esperó que només abandonarem per la gelera. El problema és que ens costarà més de quinze llargs posar nos els grampons. Si , grampons, la gelera superior no està per fer el turista. Pel camí trobem un universal cassin que vam deixar amb el pare ara fa vint anys. Devia ser molt bo per que renoi de grimpar poquet i d'escalar un güebo. Reunions de merlets, un seguro cada vint metres i això si tinc sort i el que porto encaixa. L'Andreu al·lucina amb les mesures de seguretat. I en una ocasió hem diu que haig d'estar molt segur per venir aquí amb ell. Jo li torno que a la nostra cordada som dos , ell i jo, i que no faria el que faig si no confies en ell.

S'acaba l'esperó en sí, queda un llom trencat fins el cim de l'espatlla d'Esparrets(3077m), que és com es diu la cota que escalem. Després de fer una mossegada ens posem els grampons , fer la Nord clàssica , per dir-ho d'alguna manera, no es veu massa factible . El fil de serac que connecta les dues geleres és extremadament exposat, res, que no mola. Abastem l'espatlla d'Esparrets , d'allà el Coll del Mont Perdut ens queda relativament a prop . Bé , cal fer un sifó de tres-cents metres. Decidim que no fa falta, que un altre dia vale. Per tant només tenim una opció per tornar a la tenda, creuar tota la gelera fins a trobar les traces que baixen del Coll del Cilindre. Una patrulla de la hòstia, i ligerito , que poden caure pedres. Arribar als ràpels ens porta una hora ben bona. Un cop allà una cordada d'Ontinyent, com no, sense corda se'ns enganxa. Clar que sí, agafeu-vos a la corda.

Al fons de la vall, destruidets, decidim no baixar avui mateix a Pineta. Truco als pares i posposem la trobada per demà . Al campament estem sols, ens rentem els peus i poca cosa més. Fem el sopar i saludem a les cordades que pujen cap el refugi de Tucaroya. Al cap d'una estona un ramat d'isards ens treuen de l'avorriment . És com un episodi d'en Fèlix Rodríguez de la Fuente , el Lirón careto , la Chova piquigualda, els isards i nosaltres dos de fotògrafs improvisats . Al cap d'una bona estona fosqueja i decidim anar a dormir. Avui, res d'estels.

Són vora dos quarts de cinc, fa un vent de la hòstia i m'he llevat a pixar. No es veu cap estel , l'horitzó guspireja de tan en tan, però no sento cap tro. Reforço els vents amb més pedres i m'encomano a l'entrecot que em vull fotre demà per què la cosa no empitjori tan com ara fa vint anys. Són les sis comença a ploure violentament, trona. Merda. Al cap d'una estona pedrega. La tenda que ja no pot més i el cabrón de l'Andreu ronca. El tapo doncs es mulla, es desperta , en adonar-se del percal em proposa dormir amb el casc posat. Sembla que para, són les set.. Sortim de la tenda volant , ho recollim tot i p'abajo. En dues hores i mitja serem al cotxe. Han caigut deu centímetres de pedra. El camí queda tapat, tot està tapat, la boira ho tapa tot...,i plou a estones , vengaaa. I mecagon el lirón careto...

diumenge, 3 d’agost del 2008

Gorro Frigi : via Stromberg

Feia moooooolt de temps que no feiem cordada plegats. Al cremallera conicidim amb un grup que anava al Cavall tot i acompanyant a la Pili i l'Enric. Molt emotiu.


Un copa peu de via l'Enric s'enfila. El primer llarg es selectiu i li dona caràcter a la via : Es un 5+ obligat amb algun passet molt finet...La resta de tirades es deixen fer tirant d'estreps al llarg resenyant com de 6a.



Fent reunió abans del 3er llarg



A dalt de gorro magnífiques vistes.




I cap avall que el Berni i la Carlotta ens convidarán a una cervesa ben fresqueta que ens em guanyat
Posted by Andreu