diumenge, 30 de gener del 2011

Geperut...

Encara no fa un mes i em sembla una eternitat. Algun moment encara tinc, d'aquells d'apretar les dents i aclucar els ulls. Moments on no em puc permetre donar comba a la plorera. Moments on li crido tiba al meu enteniment, per que sento que caic. Dies en els que em sorprenc de com la qüotidianitat esborra les petjades de la meva memòria, com el torb fa amb les traces a la neu. Fa dies que la meva motxilla és buida i no per això deixa de pesar. Fa dies que la noto. Fa dies que no sé anar dret. Fa dies que em sento geperut...

Entre bonic o difícil, trio bonic. Entre només cintes i algo més, trio poder triar. He decidit que haig de començar a re aprendre, com si fos el primer dia d'una vida nova. Una vida que fins ara tenia un preu i ara en té un altre. Ni més car, ni més barat. Sencillament, un altre.

He escalat la Portella petita, vaig posar un parell de friends, d'aquells que només valen diners... He escalat la Saca Gran, la Pelada, la Màquina de Tren, el Burret a Sant Llorenç... Caldrà que torni a aprendre. Pel camí, aquests dies he pogut tornar a escalar amb el pare. Que per fi estreni l'arnés que li van portar els reis mags del Solvay. He canviat de casc, que no d'enganxina. El millor de tot és la quantitat de cordes que he notat que porto lligades. Moltes d'elles, m'han fet veure, que encara vaig geperut...

dilluns, 17 de gener del 2011

Allà on estiguis ara...

Havíem quedat, el dia de la cacera de pingüins que si volia hi havia lloc per mi per anar a Gavarnie a escalar en gel. Havíem quedat que hi aniríem  quatre. Al final només vam sortir tres: En Guillem, en Marc i jo. Ja d’un bon moment vam anar a  llogar dues escopetes millors, piolets que diuen ells... Avui vaig de segon. La meva experiència en gel és mínima. Al final la cosa no estava bé a Gavarnie, o prou bé, i vam decidir anar a la Vall de Boí. En Guillem i en Marc, que ja havien fet l’Islandis l’any passat, decideixen que l’Antartic és un objectiu factible. Així doncs ens llevem molt i molt d’hora i a punta de dia som al peu de la cascada. Com que a infohielo hi ha dades de que s’ha fet en bones condicions fa poc, ens hi fiquem.
El primer llarg és per en Marc, que en principi no ho té clar i baixa per deixar passar una cordada de la terra més decidida. Ferit en el seu orgull, sobretot veient que no n’hi havia per tant, el tio passa corrents pel primer llarg. Al meu torn m’enfilo pel llarg de segon com millor puc i sé. Arribo a la reunió content, satisfet. De moment, de segon, no soc un bulto amb dos piolets. Ara li toca a en Guillem, que puja pel mur sense massa problemes. Un cop ens reunim tots tres, decidim que tal i com està, i tal i com ha anat li anirem fotent fins dalt.
Quin dia que fot més guapo. Les condicions son bones. Els meus companys tiren milles com a cosacos, i jo al meu torn no soc cap destorb. Fem set llargs, fem set ràpels, fem un test de tapes a casa Manolo. Celebrem que el dia ha anat molt bé. Celebrem que demà serem quatre. En Quique Marinkovik arriba al vespre. Demà escalarem plegats tots quatre.
L’objectiu triat és una canal a la banda esquerra de la presa. La primera gran canal que hi ha. Tres llargs més senzills que els d’ahir. Jo faig cordada amb en Quique. En Marc i en Guillem van plegats. La cosa va molt bé. Una cordada ve darrera nostre. Entre tots ens fotem xuscos pel damunt bastants cops, coses del gel. Ahir, tot i protegir-me a la reunió vaig posar a proba el casc del Decathlon. De fet ja sé que va bé, a l’Alta Fidelitat va parar un roc de dimensions considerables. No sempre es pot evitar, mai es fa amb cap mala intenció. No sempre tothom ho troba agradable. Sempre que puc, ric de la tralla que em cau al damunt.
Celebrem el jorn a Castellars. Memorablement. Estic cansat, tinc mal d’esquena i més que probablement infecció d’orina. Faig el de costum, aguantar-me. Demà, tarda de reis, serè a casa... Per poc em veig temptat de baixar cap a casa amb en Quique. Per sort, no ho faig...
Sona el despertador, recollim trepans, és d’hora. Pugem fins a sota les parets que en Marc i en Guillem han triat assenyadament per escalar. Jo, decideixo que no m’enfilo, estic cansat i m’estimo més no fer gaire el tonto. Em vesteixo per l’ocasió, però no m’enduc cap material d’escalada. Arribem a peu de cascada. Per la guia es veu clarament que estem a la Rasca d’Alaska, de la zona de les roques negres. Li fot en Guillem de primer. Hem triat aquest lloc , per ser ràpid i assequible. Volem tornar a casa aviat. En Guillem porta uns vint metres. El gel és com el dels altres dies. Posa cargols on toca. Usa la doble corda de manera raonable. El mur perd inclinació, sembla que s’atura a posar el cinquè cargol. Jo, que estic a cinc metres d’en Marc, fora de la línea de xuscos, ho veig tot...
Li falla un peu, comença a caure..., pel que deduiré més tard, tot passa en dècimes de segon, una de les cordes li passa entre les cames i el fa voltejar. Pica de cap. Quan finalment arriba a terra ha perdut el coneixement... ja no el recuperara.
La bona feina d’un bon grapat de professionals fa que en Guillem sigui traslladat a l’Arnau de Vilanova a Lleida molt ràpidament. Està greu, crític, ens dirà el metge. El món s’ha aturat per a mi, però no per a moltes persones, amics d’en Guillem que començaran a fer tot el que estigui en les seves mans per ajudar en el que sigui. A ell, a la família, a nosaltres...
|
|
|
|
|
Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis ara...

diumenge, 9 de gener del 2011

Alguna cosa més que ferrades...

Fa molts dies que miro de posar-hi paraules. Segons com escriure aquí de ferrades sembla com menystenir el prestigi. Prestigi, quina paraula tan inútil… La veritat es que escric sobre les ferrades que he anat fent amb la Carlota des de l’estiu. Miraré de parlar-ne el millor que pugui...
Vam començar amb una de molt guapa, nova i aèria, la de la Foradada del Toscar. La noia va flipar. La falsa seguretat dels seus genolls em va fer pensar en que el millor era assegurar-la. Com si d’una cordada es tractés. A cops a l’ensemble, passant dissipadors ella. A cops, els trams més fotuts, posant un grapat de cintes i assegurant-la. Muntava reunió i un cop passada per l’atc, ja res podia fer-la patir per una fallada sobtada dels seus genolls. Aquests invents, no són d’un dia ja els vaig provar abans amb un bon colega. Anem als llocs a conèixer-los, a passar-ho bé...
La següent va ser la de Sant Vicenç d’Enclar. Allà més coneixedora del sistema, vam fer més trams a l’enssemble. Ara bé als llocs on la cosa es va posar molt dreta, o desplomada, vam repetir lo de la cordada. De fet mi va deixar d’anar lligada. Satisfeta com estava, vam anar, per fí a Centelles. Allò més que una ferrada semblava una interestatal decathlonera, un munt de gent, no massa preparada pel que venia. Material el que vulguis, coneixements, no gaires. La cosa no em va fer sentir bé. En algun tram la gent ens mirava estranyada, sobretot els que no portaven casc, o bé sabates de carrer... Un grup de tres que portàvem davant em va preguntar el motiu de tanta seguretat. Sobretot per que un dels components del grup grinyolava més del que voldria pels llocs on els portaven... Saltant-nos el pont, que està massa poc tensat, per dir-ho d’alguna manera, vam deixar-ho estar abans del darrer tram.
Al cap de pocs dies, al rocòdrom del club, em trobo al nano aquell que tan preguntava i em diu que li expliqui com es feia allò de dur la corda. Allò de muntar reunions..., que la seva amiga li havia dit que: aquella noia si que se sentia segura... Jo que li faig l’explicació i tothom comença a mirar-me rara altre cop.  Jo només miro de tornar a casa amb tots els que he sortit, i no sempre es pot...

dissabte, 8 de gener del 2011

free and solo !

Hacía muchos meses que no escribía. Hubo un momento...en que alguna cosa ya no funcionaba como antes, al trepar. Dejé de trepar pues ya no escalaba como antes. No sentía lo mismo; Mis maestros no ejercían el mismo magnestismo ni destilaban la misma confianza... (mestre Soto, mestre Bassas, mestre Mullor, mestre Cardona : els millors!): ¿qué había cambiado?... quizás yo había cambiado!!. A lo peor nunca cambié y trepé descambiado. No lo sé...

El dia cinco de Enero a las 9:15 alguna cosa falló. ¿era el destino? Para un buen compañero la lucha, el grado es hoy, es ahora más que nunca. Y el próximo minuto y la próxima hora...y los compañeros que velan ahora mismo en el Anau de Vilanova ansían compartir tantas vías, tantos momentos, tanta esperanza. Se preguntan el porqué de ese saque, el porqué la dureza de ese hielo que magnetizaba y era el reto. Gràcies en qualssevol cas, a los compañeros de cordada, y a los amigos del Grae. Esperamos con ansia una pronta recuperación y tenerte pronto entre nosotros. Sigue luchando : free and solo !!!

dissabte, 1 de gener del 2011

Matemàtiques per tontos..

Diuen a casa que el diner del pobre va dos cops al mercat. Vamos, que comprar barato surt car. A lo que anàvem: quan fa temps que no escales, el magí té massa temps per pensar. Cosa que crec que ens passa a tots. Superats els llibres de ressenyes en paper, que ja tinc massa guixats. L'era digital ens ofereix multitud de llocs on anar a perdre el temps, a cops, també a guanyar-lo. Aquest és el cas, espero. Estava jo esperant que arribessin els quatre, si dic quatre friends salewa(2, 4, 6, 8), que havia comprat jo per linterné al mòdic preu de 95€!!!. Quan em va venir la idea, tonta si tu vols, de comparar el material que tinc a casa. Els friends i els tricams, no són el mateix però si que podia comparar-ho. Tot plegat, ambdós trastos tenen una mida mínima i una mida màxima de col·locació. Fent una senzilla resta s'obté el rang d'us. Aquesta dada seria equivalent a parlar de la versatilitat del trasto. Si ja sé que l'amplada del cap del friend també hi diu molt, però com que aquesta és va creixent de manera més o menys proporcional amb el rang d'ús, no la tinc en compte en el gràfic. 
Per tant vaig graficar les dades, tot ordenant-les per mida mínima. Tonto de mi ja vaig descobrir el que es veu a simple vista en qualsevol catàleg:
  1. Que el friend salewa del 2, tenia el rang d'ús més petit. Era, és de 2 mm.
  2. Que els friends de doble eix tenen un rang d'ús molt més gran. També són més cars que els salewa. 
  3. Con Camalot esto no hubiera pasado.
  4. Pista: Si un fabricant ofereix 10 talles on l'altre n'ofereix menys. Els friends amb més talles son menys versàtils. Si, ja he tingut en compte que hi ha fabricants que solapen els rangs per fer els seus friends encara més versàtils. No és el cas...
  5. És perfectament assumible que fos el candidat número 1 a quedar-se en una fissura malparidota.
  6. Si l'Enric Mullor, que arregla tot, no el va poder treure, és que no es podia. Quan dic tot, és tot(coses que tinguin sentit arreglar mecànicament...). Des de el forn, la nevera, qualsevol bicicleta, o sobretot friends(cosa que els colegues li agraïm...).
  7. Lo barato sale caro. Tot i que ja comptava amb aquesta mida repetida o solapada...
 PD: Segueixo mirant ressenyes i trastos. Tot i que els reis ja van deixar-me els friends salewa fa dies.
Per un tractament més acurat, feu un cop d'ull aquí....