dilluns, 24 de desembre del 2007

La Bitlla, una aresta mooooooolt clàssica...


Ahir ho vam decidir. Avui anem a la Bitlla, la seva Aresta Brucs ens donarà una mesura de les nostres capacitats. Pel que fa a l'Andreu, veure si pot fer un llarg posant part des seguros ell. Pel que fa a mí , veure si puc fer el segon llarg que només té dos seguros. El primer llarg no resulta un problema massa difícil per l'Andreu .Posa dues cintes als dos espits , dos friends a la llastra, i una baga a una sabineta abans d'entrar a la reunió.

El següent llarg son figues d'un altre paner. Surto de la reunió i poso una cinta a mig metre. Més que res, per no haver de llençar les cordes per un factor 2 de caiguda, si caic. Al cap d'un parell de metres busco lloc per un friend del tres. Sé que serà la meva protecció els següents deu metres. Massa llarg, recordo haver passat per aquí corrents , també tenia vint anys menys. arribo al pitó universal esbufegant. Paro ,em tranquilitzo, surto a buscar el buril. Al cap de poc pinço la deisy a la reunió. L'Andreu puja com una moto, com disfruta el tio. Sempre dic que falta com a mínim un pitó. Si més no a la sortida de la fissura empotrament. Fa molts anys anava amb un martell , i pitons pels puestos. Avui en dia , hi ha algún maricón que es dedica a treure els pitons. Dic maricón , per què els gays són una altre cosa . Vagi per davant tot el meu respecte. Caldria fer una mica de reflexió. Val la pena treure un pitó per salvaguardar la reputació d'alguna vella glòria?. He fet , l'aresta del dit, dos cops. La Santacana de Pas de Príncep, les dues arestes Cerdà de les Bessones. La veritat, es deu tractar d'un tros de maricón. Si no volem malmetre la roca posant parabolts, deixem els pitooooons. No crec que es massifiquin gaire algunes arestes, i la veritat ,si mai algú cau que pugui decidir ell si vol tornar a escalar...., no un cirugià , o un tros de maricoooooooón, que MAI dona la cara.


Vaig fer la Bitlla fa trenta anys per primer cop. Alguna cosa dec haver après en tot aquest temps..., a putejar el personal, segur que no.

2 comentaris:

Andreu ha dit...

Ha estat una ascessió memorable, la via la companyia, el solet porug que ens acoixava... Les savies paraules de recolçament d'en Bernat, quan jo feia de primer ...
A l'agulla del costat hi havia uns valents dels d'abans, uns herois de la roca. Si, si, els Enric's. El mestre Bassas acariciant la roca en comunió amb el compromís de la via, tot tècnica i valentía. Mes avall, en Mullor atent, tot seguint els esdeveniments i assegurant el mestre Bassas. Una gran cordada, sens dubte !!

No és el que sembla, no son un grup musical, son els cracks de la Partida. Ens veurem el 26 a les vuit al monestir de Sant Cugat. Tradició és tradició...tots plegats amunt !!!

Elena ha dit...

Pinço la deisy? Baga, sabineta, friends, llastra? Tot això segur que us ho inventeu per fer creure la parentela que aneu a escalar i en realitat aneu a fer coses més lletges, segur.