divendres, 15 d’agost del 2008

Dons no semblava tant dificil...

Per sort, durant la meva vida esportiva, he anat rebent tocs d'humilitat. En bicicleta i trialtló ja em passava, després d'haver fet una bona competició i sentint-me fort i poderòs per la següent, arribava un toc humilitat, una decepció que em feia tocar de peus a terra. Escalant em passa el mateix, després de fer coses una mica serioses, et trobes en una via que te las pintaves fresques i apa, a llepar...

En l'empotrament de l'esquelet m'ha passat això, he sortit de la reunió i m'he trobat que no, que si no passas tu Berni, hem de baixar.


En Berni ho va provar i s'en va sortir. En la següent tirada vem arribar a la mateixa conclussió, o passar tú o baixem, dons jo no tenia el cap al seu lloc.



Així dons en Bernat va tornar a treure'ns les castanyes del foc, no sense esforç. En el cim vem arribar a la conclusió de que la via és més dificil del que ens pintaven i en qualsevol cas no apte per a escaladors novells.
El bon amic i company de cordada, Andreu Martinez-Vargas ens va acompanyar fins a peu de via, però no li va sentar massa bé el sopar i va preferir quedar-se a esperar-nos.
Així és com vaig viure la sortida amb els meus amics retrobats, Bernat i Andreu, dons feina uns mesos que no escalavem junts. En teoria havia de ser disfrutona, però mira,... no va ser tant així. Espero que no triguem tant a escalar plegats.
Salut.


























1 comentari:

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

L'empotrament no és una tècnica massa comuna a Montserrat. Si no la practiques costa posar-s'hi. El que fa que no sigui per novells és el fet de comptar només amb una o dues assegurances per llarg. Si no saps que hi són mosqueja molt sortir de la reunió a per un F2,...Jo diria que darrerament això d'escalar s'ha banalitzat un miqueta. De tota manera cal dir que la restauració és molt més que correcte. No vul ni imaginar com ho debia fer en JMª Torras , que em sembla recordar que la va obrir en solitari, i aquella època. Quin monstre!!.