divendres, 28 d’agost de 2009

Fent el trad per la nord del Barbet...


Dono l'enèsima volta dins del sac, em poso les ulleres, el cel és ple d'estels, el pla de la galàxia passa en diagonal per damunt nostre. El temps millora, un cop d'ull al baròmetre m'ho confirma, la tendència és a l'alça.
Son les cinc de la matinada, el termòmetre marca sis graus i l'invent aquest de sac que porto està arribant al límit de les seves possibilitats. Crec haver-li dit al doctor que no era necessari fer un bivac, però al final ni tenda, ni refu, ni res..., bivac. Des que és trad, aquestes coses passen. Si mes no el sopar el vam preparar al lliure del refugi .I aquí em tens, bivaquejant en mig d'un prat, sota els estels, voltat de vaques i confiant que el sac arribi a l'alba. A les set ens llevem, repartim material, deixem al cotxe el que no creiem necessitar i ens emportem allò que no farà falta,o era al revés. Un joc de tascons i un colló de friends, dotze cintes exprés i bagues i baguetes per lo que sigui. Ell porta tot el material al damunt, jo vaig amb motxilla no sé anar sense motxilla per aquests puestos...
Un cop a peu de via l'inexistent rimaia dona lloc a un primer llarg de més de cinquanta metres. Seguin el consell d'en Nenivan, entrem per la Mauber, l'entrada original té molt tram d'herbetes , massa. El doctor passa de primer,posa cacharros a tort i dret.
Com que la corda és de cinquanta haig de sortir a l'ensemble un grapat de metres, els suficients com per no poder-me posar els gats i haver de fer el llarg en vambes de treking. Un cop a la reunió, em canvio, reordeno el material i enceto el diedre.
El primer pitó està lluny però a que hem vingut sinó..., el terreny no és molt difícil, però la motxilla i l'ambient imposen un altre tipus de comportament. L'actitud és el que compta, l'actitud. Vaig fent el llarg, que és molt llarg sense massa problemes. On trobo a faltar algo poso el que puc i sé. Un merlet, un camalot...Un cop abastada la reunió penjo la motxilla a un pitó i encinto els dos long-life's. El doctor puja com un coet, al ser tan alt, desplegar tota la seva envergadura li facilita molt les coses.Ens passem les coses i estudiem el pas. Al segon pitó hi ha una bagueta...Una de les nostres ressenyes marca una variant de quart grau sortint de la reunió a l'esquerra. De fet fa estona que veig un pitó amb anella a les nostres deu( una ressenya que he trobat a la xarxa en parla...). La nostra ressenya , nenivan a part és la que m'ha passat en Jordi Farrés, l'original del 76 de quan la van fer els nostres pares.
El doctor xapa el primer pitó, s'obre tot lo llarg que és i xapa el segon, i el tercer. Sota un desplomet vol protegir el pas amb un tasconet, però a la que s'aixeca una mica veu que té un pitó a tocar i surt a per ell, s'allunya de mi amb la seguretat del que ja olora la reunió...Tret dels primers deu metres, que son dificilots, la resta es deixa fer. Jo amb motxilla i la corda correctament tensa, passo sense agafar-me a res més que la pedra, però suo i de valent. El següent llarg és per mi. A tres o quatre metres de la reunió trobo dos pitons quasi bé junts, la resta del llarg a pel. Miro de posar alguna cosa, però al no dur pitons poca cosa puc fer més que muntar la reunió al cap de més de quaranta metres de quart grau de placa, no és difícil però no caiguis, ni patinis , ni pensis tot el que pot passar.....
La reunió és just sota la grallera, d'un pont de roca i un parell de pitons. El doctor farà el següent llarg fins dins de la grallera on troba un pitó pel camí. Posa algun friend però tampoc us creieu que gaires. La reunió a la grallera és d'un pitó i un tascó, es poden posar més coses, suposo. Jo ja tinc al cap la vira característica que diu la nostra ressenya original. Trec el cap, i allà està, tot un caminet que ens treurà d'aquesta paret. Al cap de trenta metres i tres pitons que he trobat pel camí munto reunió d'un camalot i un merlet gegant. Arriba al rato el doctor i se li fot al cap sortir recte amunt, doncs ha vist un pitó. Més per l'aventura, que per lògica, doncs tenim la cresta a vint metres i podem abastar-la per un camí digne de tot bon excursionista, el doctor es posa a lluitar amb el pany de paret. Darrera pujo jo, al final n'hi
havien tres de pitons, per mi que era artificial, estaven massa junts i desplomava que t'hi cagues.
Però pujo...i al cim li dono la ma al doctor. Una ascensió en família, com la d'ara fa trenta dos anys. Fem una mica el ganso, no massa la boira ens comença a empaitar. D'aquí al refugi i el cotxe en una hora i escaig , tot seguint un meravellós camí de marquetes grogues, verdeeeees nooooo ,grogues.

Postdata: Per arribar al refugi millor taxi(16 € aller et retour), o millor un 4x4, el cotxe el trinxareu. Per la via, tascons o friends ( màxim el del 3). Vindria bé portar pitons plans o uves petites, no em vam posar cap doncs hi ha pitons per passar, però ai si et perds en la part de dalt...Les reunions tenen long-life's, però cal saber on vas, entre pitó i pitó cal escalar, segons com bastant, és lo que té el trad-climbing...

2 comentaris:

Andreu ha dit...

felicitats !!!

per moltes ascensions.

Kashi ha dit...

hahahha... el Bivac és l'essència del TRAD!!!