dilluns, 2 d’agost del 2010

De tapes per les dalles...


Per fi lligo uns plans per marxar de patrulla, quest cop dins de la Goril·lada Garriguenca Anual. En mig d'una apretadíssima agenda de quatre dies està previst que en Peter Andrés, la Mon Jordà i jo fem La Tapes sans Dalles a la Dent d'Orlú. Básicament la raó de triar aquesta via és la longitud, la dificultat i l'aproximació. L'equipament és molt correcte, tret d'alguns llargs on la primera assegurança és una mica lluny. Personalment no soc tan primo com per venir aquí sense uns friends petits i demés. Com derrapis abans de xapar tindràs un problema amb les cordes. Per aquest motiu en algun llarg vaig completar amb zero friends o tricams(Paca, tenies raó, van de puta mare...). En Peter i jo ens vam repartir els llargs de cap de corda segons ens va venir en gana. Que em faria gràcia fer aquest llarg , doncs vinga...( 4 ell, 2 jo, 1 ell, la resta jo)
Arribar a peu de paret és un excursioneta que ens porta una hora i escaig, l'escaig , segons com massa gordo, com jo. Tot i el tarannà de la via, arribar a peu de via amb els pantalons xops de rosada ja et dona una idea de que no s'hi val a badar. Sobretot per què les vies assequibles per nosaltres previsiblement acostumen a ser molt concorregudes. Per trobar el peu de via no cal ser massa pillo, si t'orientes, trobes el nom que indica el peu. Com que la roca no és granit, sinó gneis, la metamòrfica adjacent, vamos..., l'adherència és bona, però no et trinxes les dactilars com toqui apretar de valent. Voldria destacar-ho també per què tans llargs d'adherència castiguen l'esquena. Els llargs van succeint-se i de tan en tan hi ha un pas tonto, o dificil de fer net(sostrets, en el meu cas). El grau obligat és de cinqué, però puntualment. De tota manera cal recordar que estem on estem, a dos mil metres. La boira et tapa les dalles i llepes a la reunió com no vagis abrigat. O et desidrates per la soleiada al cap de dos llargs que ha sortit el sol d'entre el s núvols. No vegis lo refractari que és el gneis...
El descens el vaig trobar còmode, sense pèrdua, però llarguíssim, interminable. Us adjunto una foto. Als colegues els hi deia us imagineu fer una via de la cara sud?... De tota manera és assumible. La pista no és infernal com la de Courtalets, ni molt menys tan llarga. Qualsevol cotxe puja. Per cert, una opció genial és fer bloc a la vall de la cara sud. L'entorn és preciós, màgic diria jo. Segons com us podreu trobar al follet Teo...
Com sempre, val la pena ser més pràctic i venir aquí per uns quants dies, que no tot és escalar...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

vaig fer aquesta via dos dies abans que tu!!!! va molar pero uf!!! tricams a tope!!!!salut i metres!!!PACA

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Els vaig estrenar tots i van de conya. A Montserrat seràn part de l'equip bàsic...

Salut!!