Recuperant l'esència de tot plegat...

Escalar, però no a qualsevol preu. Qualsevol és un concepte massa ampli. La roca, les possibilitats de no poder protegir com desitjaria, el fred o la calor, la companyia... Ahir clarament va guanyar la companyia. Tot i el dia gos, fred i estrany, i que inicialment anàvem a un altre lloc, la companyia va fer que la resta pogués ser menystingut.

Escalar a Agulles comporta algunes coses com la roca, de presa menuda, el seguros segons com repartits amb més alegria que ceny. Però és el que hi ha, i el temps em dona la raó. Portar a algú a escalar a Agulles, normalment ajuda a recordar el que m'atrau d'escalar. Sortir de la reunió amb la certesa de que trobaré alguna cosa per xapar i que si no caldrà seguir escalant, n'és la tònica. He escalat tants cops aquí que ja trobo normal el que a d'altres llocs no ho és. Aquí encara és molt patent allò de tira que alguna cosa posaràs. D'aquí allò de fer el mono per l'aresta brucs... Abans, amb un martell i un bon grapat d'invents apaivagaves l'incertesa. Ara encara porto un parell o tres de falquetes a la bossa de magnesi. Remenar-les, més que possar-me magnesi m'ajuda a apaivagar la refotuda incertesa. He malfiat sempre dels que diuen que és fàcil. Ara, que conec bastant les vies, reconec cada còdol i minsa fissura o forat, entenc que a l'escalador forà li resulti agosarat enfilar-se aquí. Però és el que ens ha fet créixer.

Tinc dues manies, una mica tontes segons com, però com tot, tenen la seva raó. Sempre desplego la corda i la passo tota abans de lligar-m'hi jo, o algú altre. Sempre miro de repassar els nusos amb els que s'encorden els altres. La raó és molt senzilla. Quan era molt menut i aprenia a escalar, normalment amb el pare o un altre adult, molts cops anàvem sols. Es a dir jo i algú altre. Per tant tenir la corda perfectament desfeta i jo estar ben lligat era el més important, doncs la resta, que encara continua sent igual, era qüestió del cap de cordada. Assegurat per un infant, amb la certesa de trobar el que hi havia, i sobretot, de no poder caure. Avui en dia, per fàcil que sigui o sembli, continuo cuidant tots els detalls. Així ho van fer amb mi, i així ho faig cada cop que surto a fer el mono per una Aresta Brucs... Aquest cop, amb la Mon vam fer la Sil-via de la Miranda de les Bohígues i l'aresta brucs de la Saca Gran. Una bona oportunitat per recuperar l'essència de tot plegat...