diumenge, 20 de març de 2011

Everybody need some CADE to climb...

Estrenar una corda és una bona excusa per mirar de destrabucar el magí de l'Eduard. La CADE de Terradets una bona manera de veure com vaig de cap i forces després d'una setmana blanca full time amb una vintena d'adolescents. Per una altre banda el regim que faig ,per alleugerir la capa natural de forro polar que he anat acumulant, també hi té alguna cosa a dir. Amb aquest panorama tan minso d'alegres expectatives, els dos concos que som l'Eduard i jo ens plantem a peu de via. A l'Edu no li mola això de caminar per un túnel per on pot passar un tren. Per sort passa quan tot just hem creuat el pont, per tant es relaxa una mica.
Portem una cordada al davant, que ens deixa passar a peu de via, cosa que agraeixo pujant el primer llarg més a lo loco del que l'Edu és capaç d'assimilar. Quan xapo el primer i llunyà parabolt ell encara no se'n sap avenir de com cony escalo tan ràpid. La veritat és que apretem una mica els dos primers llargs per que els colegues no s'hagin d'esperar massa a les reunions. Al tercer llarg l'Edu ja em confessa que potser anem una miiiica massa ràpid. Alentim la marxa i ens disposem a gaudir dels llargs que ens queden fins la falsa feixa. 
Recordo una CADE llimada, lluenta, però més fàcil. El pas de les cordades facilita la lectura de la via, però dificulta en algun lloc fer el pas amb tranquilitat. Un flanqueig al segon llarg, com no, el pas del dau... Ara, de coses en pots posar moltes. Al quart llarg un parell de ponts de roca i un friend. Al cinquè, el del dau, un grapat de sabines. Al sisé, el d'escape a la falsa feixa, un parell de friends. 



Arribo a la falsa feixa amb la sensació de que estic al límit, em sento dèbil. He fet de primer tota l'estona, doncs l'Eduard és encara massa novell, i al damunt no té el millor dia. Massa cabòries. Jo per la meva part dono per bo el resultat del meu particular test. Tinc ganes de tornar i fer si més no fins la feixa, o fins dalt. Evidentment no sempre de primer. La laboriosa..., encara la recordo. Com diu l'Eduard un gran dia. La balança de casa diu que també. Més de set quilos en cinc setmanes és una bona raó per seguir fent bondat, però també explica per què em sento dèbil.

2 comentaris:

"PACA" ha dit...

...HOLA! PERDRE PES ES PERDRE EL TEMPS...
L`ANY PASSAT VAIG FER LA CADE EN 4HORES I MITJA FINS LA FEIXA EN SOLITARI I PESAVA 118 KG...

ANIMS!!!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Ai Paca, cony de tricams. El que em pesa més són les cabories i el colesterol...

Una abracada