diumenge, 10 d’abril de 2011

Chino..., Chani

Sona la Credence, el tio s'esforça per cantar allò de I wanna know have you ever seen the rain, i em fa pensar que  la meva guerra fa dies que és una altre . Tota la setmana planificant una escalada al Pic del Martell, i  va i està prohibit. Ocells..., amb la de pajaro que corre suelto. Total que a falta de dos dies tinc que repensar-me el tema , el concepte, la tàctica i l'estrategia. Cal conservar la calma, l'equip és lo primer. Prescindir dels principis ja fa temps que està lluny de meu abast. Ho tinc tan clar com que els seguros s'agafen i caure és de tontos. La glòria pa los americanos...
La idea inicial era conjuntar tres equips. El primer familiar i playero. El segon excursionista. El tercer, diguem que, escalador. Em presento al club amb un parell d'idees, l'una factible crec, l'altre..., no sé. Després de consultar pels blocs l'asunto, fonts contrastades, res de guerreros de la roca. El Fary, és a Torrente, lo que el Paca és per a mi.(posats a triar mites..., trio aquest) Per tant tinc clar que l'aventura passa pel que vivim, no pel que fem. Així dons, ho tenim clar. A la Chani, de la Falconera.
L'Enric, que coneix el camí fins el pas de la mala dona, ens guia fins on ell creu que es troben els ràpels de l'avenc de la Falconera. L'Eduard, la Maialen i jo, obedients, el seguim. Un cop a puesto una cordada espeleològica ens obliga a esperar-nos. De totes maneres , una mica a la francesa, ens avancem en el segon ,i definitivament sense retorn ,ràpel. Jo, que ho he liat tot m'ofereixo per fer el rappel per l'avenc fins la platgeta penjada. Res de l'altre món que no puguis controlar amb un machard i calma. Un cop tots a terra,  la cosa ja no té arreglo. Surto a investigar la reunió que endevino avocada al mar. Mmmm, poca aigua i molta alçada per tan poco Lagarto Guancho..., aquí fas un Mar adentro segur...
Faig cordada amb la Maialen, per tant faré sempre de primer. L'Enric i l'Eduard es podran turnar, o treure'ns del fregao, si cal. El primer llarg el fem per arribar a un balconet .Un parell de seguros faciliten estroncar la caguera. La reunió amb un espit i un parell d'escarpes d'origen fenici. Un cop tots quatre reunits a la còmoda repisa surto a per la primera reunió, la de veritat , vamos... Muro tonto, flanqueig ascendent assegurable amb ponts de roca per una placa llefiscosa, que et deixa en un diedre. Abans però em penjo d'un parell de souvenirs rollo Amilcar Barca a fer unes fotos als companys. El pas surt en lliure si tens temple, pila i dos quilos menys de alien marrón, que se'm clava la columna cerebral tot buscant un forat per on sortir ,com tenia jo. Ah..., el mar, la sal, salir al diedro quiero yo, em dic. Penjat d'un bon canto abasto un bon peu, suficient per trincar la fissura. D'allà a la reunió trobo puesto per un parell de friends. A la reunió tres espits raonablement rovellats i bos burils on encara es llegeix allò de tri-roc a la plaqueta.
La Maialen puja bé fins el lloc de marras, soluciona elegantment el pas, i abasta la reunió sense més problemes. De pas li dic que no recuperi els friends que l'Enriquillo agrairà la iniciativa. Repesco part del material a la reunió, i a la que noto que faig nosa surto a per el llarg següent. A la penjada llastra amb dos culets n'hi ha prou. El primer seguro és un espit, el següent també, però tot al quinto pijo. De fet refaig un parell de passos per trobar el camí més viable. Al cap de poc em trobo en un replà amb un parell més de souvenirs fenicis i un espit sense plaqueta. Començo a fer sevir la doble corda, fins ara no he tingut collons amb lo llunyans que estan els seguros. Una veueta interior em diu que una corda s'allarga més del que imagines abans de trencar-se. Passo de un mega rovellat souvenir sota el sostre i poso un friend petit, encaro l'aeri pas en diedre i flanquejo fent la cobra. La roca no és massa adherent. Finalitzo el flanqueig passant d'un buril sense plaqueta, lògic, es podreixen... Soluciono el tema amb un tricam i em foto a un diedre canal que em portarà a la reunió. Pel camí deixo un altre tricam i un pont de roca. El gran romaní ni el toco. La reunió original és al costat dret del diedre sobre un esperó. Jo m'estimo més dos espits lluents relligats amb una cadena que no dos burils amb paper Albal per plaqueta. En aquesta tirada la Maialen se li travessa el pas previ al flanqueig. L'Enric pacientment li fa de guia i finalment l'alegre senyoreta Nabarro em fa una abraçada a la reunió. No sé que blasfema dels gats..., serà euskera penso jo...
L'Enric i l'Eduard es reuneixen amb nosaltres al cap de poc. L'Edu sembla un xerpa carregat com un ase de tot el que ha anat recollint. Ens aturem en un magnífic bosquet a mirar-nos la ressenya. La cosa sembla que va per un asquerós diedre molt trencat. Provo un parell de coses a esquerra i dreta. Finalment tinc la ferma convicció que la cosa va per la dreta. Trobo una baga vella trencada, després una altre feta de les vetes de la sandalia d'un romà. Continuo amb tendència a la dreta poso un friend i crec trobar una sortida per una placa molt adherent. Un alien verd posat molt malament m'asegura el pas. Planejo la hòstia, ja ho tinc salto com un tigre sobre l'arbre si la cosa falla i patino. El pas surt i no haig de derrapar. Munto una reunió amb un friend del 2 i un parell de ponts de roca, grans com els braços que m'agradaria tenir. Tot triangulat mola molt. La repisa és decent. Crido reunió...

Els companys es reuneixen amb mi. L'Eduard, que ara fa de primer posa el c3 que jo hagués posat, cony de mitomania amb els aliens... Surto, doncs encara tinc la ferma convicció de que tot i anar fora de lloc la cosa promet. Plaques i diedres molt factibles de protegir m'esperen. Poso el primer friend lluny, que cony no trobo res més. Al cap de poc un altre sota un diedre més tieso del que creia. Un tricam al peu del diedre, un altre al mig en una zona especialment plena de liquen o molsa seca(penso: perdona'm caçador de líquens...). La cosa s'acaba i ja no queda més que muntar reunió, cosa que no faig. M'asec apalancat, ben apalancat, i crido a la Maialen reunió i ja pots pujar. Al cap de poc la vora trenta metres que ens separen desapareixen i tots quatre tornem a estar plegats. Una paella ens espera, els amics, les novies, la mar...Que bonic fer-ho anar tot plegat... La variant de todo a cien que hem fet em deixa molt i molt satisfet. Els companys somriuen. Els francesos diuen :petit a petit, jo dic : chino, Chani...

4 comentaris:

"PACA" ha dit...

...HEM COMPARES AMB EL FARY????

...mira que m`han dit de tot,pero això...

Felicitats per la via! SALUT, METRES I CHUNGUITOS!!!!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Ben dit Paca, jo cada cop que poso un tricam recordo el teu somriure a la porta del balcó de la lluna. I mira que venia de fer la TIM de Sant Jeroni...

La més gran de les abracades

Komando Ripollès ha dit...

Molt bo!! Jajaja li has donat salsa al text!
Com diu un... kinkiblogger ;)

Komando Ripollès ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.