diumenge, 3 d’abril de 2011

Cociiiinerooooo....

Ja fa dies que parlàvem d'anar a escalar. Via llarga, que diuen ara. Bueno, de posar les cintes també en diuen obrir...., i jo que sovint penso on collons està el crio que volia ser escalador. No entenc res. La qüestió és que he quedat amb ell, l'Oriol, i en Gabi. L'un és el cuiner del Munt, el restaurant del club. S'enfila de fa poc, com molts renega del vertical botiguer que li va vendre uns gats amb nom de deu egipci massa números més petits. La cosa és que no veu la llum, però si les estrelles, i la padrina... L'altre és com un germà gran, Agustí a part. No passa per una bona temporada i ara que tot plegat alça el cap una mica d'aire i una mica menys de cabòries li van de conya. Conya i de la bona és la que fa estona que es porten tots dos. Per no haver sortit mai plegats fa estona que la fan petar alegrement. Quan passem per sota el Gorro, camí de la GEDE, ens mirem la interestatal verda. La via del Carles , vamos... En Gabi em recorda que la pluja ens va fer rapelar de la segona reunió de la via de l'Adrià. Jo que em miro a l'Oriol, i per la cara de babau que se li ha posat al alçar el cap, entenc que un canvi de plans no li desagradarà...
Plantejo obertament l'alternativa i en Gabi em torna que venga. L'Oriol diu que vinga. I jo faig que buenu, que amb el mal que em fa l'esquena, millor anar tieso que no geperut per la GEDE. M'enfilo sabedor que al primer llarg hi ha quatre seguros, que de que no em passo de llarg un parell de cops. Els meus companys s'enfilen alegrement un cop la corda, i sobretot, un petit detall, el nus que s'han fet amb ella ,comença a tibar. A la reunió, comento  com va la cosa. Cap problema. L'Oriol diu que no nota el pati. En Gabi que està xalant. Surto a pel segon llarg, dos seguros i molt de canto. De fet veníem a per això, no?. Ens retrobem altre cop i la conya no minva. Surto a pel sostret del tercer llarg. De fet el pas és més d'impresionar que de dificultat. El canto és bo, generós i els espits són més aprop que abans. Munto la reunió al vàter i crido al mag de les croquetes cúbiques que és el seu torn. Com a El cabo del miedo, li dic: Cocineeeeeeeeeerooooo...  S'enfila bé fins el sostre, de  la part més tonta. Al sostre el tio grinyola una mica, però puja  amb menys problemes dels que jo preveia. A la reunió, assegut, els seus genolls van a un ritme semblant al del seu cor, però un somriure seu em tranquilitza. En Gabi puja bé, ràpid i segur. Disfruta com mai del canto, de la vida, del pati...
video
Surto recte passant la corda pels bolts de la Carles, aquí més propera que abans. Ells que ho agraeixen. Fem cim sense massa problemes més. Abraçada cimera i ventolera. Sort que hem pujat per aquí, a la GEDE el vent bufa fort, les cordades es criden i no es senten. El dia ha estat bonic. La via, llarga, a l'entendre de l'Oriol. Una passada a l'entendre de'n Gabi . 
El nen que volia ser escalador fuma una pipa guaitant els núvols per damunt dels terrats. Una presa que se li va arrencar al rocòdrom li fa d'improvisat cendrer. Continua sense entendre massa coses.Bufa un  ventet agradable...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Despres d'una llarga temporada sense fer activitat, les escalades del gener i febrer em varen semblar gloria. Ja em cremat la falla i tal com vaig dir, no vos lliurareu de mí facilment. Ja tenia ganes de ferne una de llargueta. Encara em falta agafar forma, dient la veritat, vaig arribar una miqueta justet, peró satisfet. El pati del gorro ja el conec, ja es familiar, peró les vistes i el só de les campanes del monestir mentre estas penjat, no em cansaran mai.
Quan vaig arribar a casa no sabia si havia anat a escalar o esquiar, per la marca de les ulleres, collons quina soleguina, per sort feia ventet.
Ara cal agafar forma per seguir xalant: de la pedra, de la corda, dels companys. Germà petit no li dones mes voltes, el nen que volia ser escalador ja fa temps que ho es. Gabi

Anònim ha dit...

esteeeeee es mi gabi !

Andreu