Espectres a la boira…

Ho havia sentit des de ben petit. Els meus companys, bé els del meu pare i els meus, així m’ho havien explicat. No era una cosa que agradés massa d’explicar. La regió d’Agulles , encants apart , també té encanteris. Avui, ho he pogut comprovar. Amb una amiga havíem quedat per fer una escaladeta. Res , una cosa senzilla. De fet volia començar les coses allà on s’han de començar. Portar-la a fer una aresta fàcil. Sense pati, ben assegurada ,de ràpel fàcil. I per que no dir-ho l’Aresta Brucs de l’Agulla Pelada era un objectiu raonable per la cordada que formàvem. A peu de via hem repassat la teoria. Hem acordat un parell de protocols per si no ens sentíem o no ens podíem veure. He alçat els peus de terra , encadenant moviments m’he anat allunyant del terra. Passant la corda per les quatre assegurances que he trobat a l’aresta. Un cop he abastat la reunió, la densa boira ens ha embolcallat. Mentre ella es posava els gats, ho sentit. Soroll de material, veus de gent. És aleshores que m’ha semblat veure’ls . Eren una cordada a la Miranda de les Bohigues. Just feien el cim.

He rebut senyals de la companya que començava. A la que ha abastat el segon espit he tornat a fixar-me en la cordada de la Miranda. Plegaven les cordes, el vent em portava les seves veus. Xerraven animadament. Feien camí cap a nosaltres, m’ha estranyat la roba, portaven rocciatores i un Pedro Gómez vermell. Motxilla blava, probablement una Serval i , merda, el casc un Duraleu blanc, amb una enganxina vermella.

Per fi la Carlota ha arribat a la reunió. Aquest cop sense cap problema. Contenta com estava no he volgut alarmar-la. Hem repassat com estava muntada la reunió. Quina era la funció de cada cosa. Ella, atenta com estava a les meves explicacions, no els ha vist passar com jo per sota els nostre peus. Si que m’ha dit que n’havia sentit les veus. Quan m’ho ha dit un calfred ha recorregut tota la meva espinada. He sentit que la humitat de la boira, em feia un nus al pit. Fins hi tot la Carlota m’ha preguntat : Et trobes bé?

Arreglats els temes de la reunió he sortit ha trobar el ràpel al cim. Sol allà dalt ,els he vist passar cap a la Portella Petita. S’hi han enfilat. L’angunia m’ha començat a envair. Ja en sé el final he pensat . Durant l’estona que he estat muntant el ràpel i assegurant a la meva companya estaven a la meva esquena. La Carlota m’ha dit que eren tots dos al cim, quan els ha vist per darrer cop. Li ha estranyat la roba. M’ha dit que li recordava a les fotos antigues de quan el seu pare era jove. Plegant les cordes del ràpel ja no els he vist més. Han desaparegut del cim de la Portella . No he pogut més, digueu-me covard. Li he hagut d’explicar la història a la meva novella companya de corda.

Mentre ho feia m’han vingut al cap tot de records d’infantesa. El Fatjonet amb melena, al peu de la bola. Ell encara feia la mili, hòstia si que en fa de temps ja. El seu R-5 de color vermell, i ell i en Jordi cantant a grito pelao totes les de Mocedades que sonaven en aquell atrotinat radiocasset. I sobretot aquella vella història. La cordada que es va matar fent la Portella Petita. No se sap com van caure preparant el ràpel i es van matar Els que venien de la Miranda de les Bohigues. Els que apareixen només els dies de boira. Merda, ha dit la Carlota, has trepitjat una gran merda. És aleshores que me n’he adonat, quan em tornava a posar les bambes. Deu ser això he pensat. Però ella i jo els hem vist i els hem sentit. I la veritat, jo no sé com ho faré per dormir aquesta nit...