Les cuixes de la Bego...(Bego-Kush)

Ja fa dies que voliem quedar, i com en el principi d'incertessa d'en Heisenberg, quan teniem el moment , no teniem la posició. Vamos, un desastre. La veritat es que amb amics com l'Enric, i em ric molt amb ell, anar a escalar és una teràpia. Parlem amb massa preses el dia abans i no aclarim res més que l'hora de trobar-nos i qui porta el cotxe. després de divagar, pel bar Anna, pels carrers del Bruc, ...acavem al bar de l'imserso. Decidim anar a fer una via a Can Jorba, ràpid i fàcil, que tots dos tenim obligacions...Em porta a la Bego-Kush. És una via molt xula que surt del torrent del Joc de l'Oca. Es va creuant amb l'Escabroni-Escapullini, però considero que té forca entitat pròpia. Lógica, ben asegurada, rappelable, aproximació raonable,... perfecte per les meves capacitats , tan físiques com mentals. Ell fa el primer llarg, interminable. Jo el segon , més curt , però mooolt maco. Altre cop ell fa el tercer. Preciós, en placa i final de diedre. Riem, xerrem, parlem, ah si i de mentres escalem. Com a la vida, tot té una segona lectura. Empaitem la felicitat enfilant-nos per un munt de metres de roca. De fet la felicitat , com la llibertat , la portem a dins . En el nostre cas ,quan escalem plegats, ens sentim terriblement lliures i felicos. Per això lo de les cuixes de la Bego, qui te gana sommia pa. Nosaltres sommiem només obrir els ulls