Arqueologia de todo a cien…

Era un dia per la tarda, l’Agustí ,així m’ho havia promés, volia obrir la darrera Aresta Brucs de la regió d’Agulles. Ara, ja no és cap secret que el contrafort de La Pelada, té una via per la seva cara que mira al Bruc. En aquell moment, tristament per nosaltres , si.

Així que l’Agustí es despenja per investigar el tema comença la lletania. El recupero amoïnat per la fresa que fa i que no entenc. Berni, que ja està oberta, em diu. Me’l miro amb cara de no saber que dir, només portem una corda estàtica, un trepant, cintes exprés per un tubo i bastants parabolts i cargols. Res més.

Al cap d’una estona estem sota el desplom de la Portella Gran . Instal·lem una reunió amb dos super-burils. Aquests no els trauran diu l’Agustí després de donar el darrer cop de martell a un cargol allen roscat de 10 mm. Muntada la reunió decidim obrir el llarg següent. Vamos , que surto a posar el primer parabolt ,trepant en mà . L’Agustí m’aguanta com un estel. Poso la cinta , em penjo del fifi, m’ho miro. Em fabrico un pedal amb cintes, li demano que em tibi la corda un cop alçat i venga...Crido com un foll cada cop que forado. Els passos el miro de fer el més llargs possibles, no sigui dit que com que no tenim estreps hem fet el mariquita...

Al cap d’una estona llaaaarga el desplom minva i just en un forat blanc el trepant i jo decidim que ja no ens queden piles. És quan em despenja el company que flipo de lo brutos que som. El dissabte i tornarem...

El dissabte, ben d’hora estem a peu de via altre cop. Aquesta vegada amb material més adient , martell i pitons , friends...Surto de la reunió , aquesta vegada assegurat amb dues cordes dinàmiques. Només penjar-me dels estreps començo a flipar amb lo llargs que vaig deixar el passos per lo paupèrrim que era el nostre material. Poso un darrer parabolt i surto en lliure a buscar una llastra que fa estona que em crida. Un friend del tres protegeix l’avanç. Una mica més amunt deixo un invent a base de pitonisa i falquetes per abastar una savina que em fa de reunió. L’Agustí abandona la reunió confirmant pels seus grinyols que sóm uns brutos. De camí posa un parabolt aprofitant el trepant que he deixat penjat a un parabolt abans de sortir en lliure. La idea es que si volem que la via es faci, obrim per sota però deixant l’asunto equipat mínimament. Reforcem la reunió amb un parell de parabolts i surt l’Agustí a per la següent savina. Al cap de poca estona munta reunió en la magnífica savina que hi ha al peu de la bola sommital. Jo de segon poso un parell de parabolts. El darrer tram també el fa ell. Posa un parabolt només sortir i em passa el trepant. Al cap d’uns metres posa un friend en una llastra, diria que un del dos. Abasta el cim i em crida. Lligat a una altre savina m’indica on posar un parabolt per protegir la sortida al cim.

Ens donem la ma i cridem a uns col·leguis que fan algo per la regió. Els seus crits ens confirmen que encara ronden pels volts...Rappelem i un cop feta la motxilla refem el camí al cotxe.Ara toca parlar del nom,...l’Agustí diu Sildavia, jo arronso els morros. Què passa Berni, em fa..Tiu sona massa a aquella mitja ex meva. Res ,que seguim pensant. El Grial , nen, es dirà el grial, com la peli d’ahir nit. Mola molt , li dic. I així va quedar, al caps d’un dies en vaig enviar una nota al Vertex i a l’Extrem. Crec que el respossable de l’Extrem en va publicar una nota en l’apartat de Montserrat. Per l’estil de la nota diria que era l’inefable Armand Ballart.

Ara que fa disset anys ,amb les poques neurones que els meus alumnes no han devastat, refaig el cuento com una iaia. Segur que algun parabolt ja no hi és , doncs temps després una febrada integrista va campar pels serrats. La cosa es que com que sé que encara es fa i no n’he trobat cap ressenya, he pensat que fora bo fotre-us un rotllo com aquest. I si no é vero é ben trobato ...