Eclipsi de mar a la Peluda...

Sento la corda que tiba, haig de sortir a l'aresta. Decididament els flanquejos no són lo meu. Així que puc m'enfilo amunt. El pare des de la reunió em va recuperant les cordes. Avui escalem tots dos sols. Les cordes són de color vermell una i l'altre blava. Totes dues tenen piquets de color groc. M'enfilo mirant de posar els peus bé. El pare diu que encara que les cletes em van una mica grans, si poso els peus bé pujarè millor. S'escala amb els peus, les mans són per aguantar l'equilibri...
L'aresta es va ajeient. Aixeco el cap i veig el pare asegut en un forat , és la reunió. Amb la corda passada pel darrera de l'esquena em va recuperant. La jaqueta blava de lona , el casc carbassa, els rocciatore marrons, mitjons vermells i unes botes molt grosses. Rera la seva gran barba negra em mira benevolent. Ara et toca a tu fill, diu...Escala amb calma i un cop al cim , t'ajeus com jo , i em recuperes les cordes fins que jo pugui sortir de la reunió. Entesos??. Si pare ,li faig una mica seriós. El tram que queda fins el cim és curt i fàcil. Abasto el cim, segueixo les seves instruccions...Recupero la corda com un foll,així que ja no segueix , li crido al pare: quan vulguis!!!
Al cap de poc ja el tinc amb mi. Ho fet bé pare?. Ell que mira i em diu: fill, que no t'has lligat a la reunió!!.Recordo molt bé la seva imatge com si fos avui dia, no recordo res de lligar-me a la reunió...

Ara que fa estona que miro de fer el pas que em porti a l'aresta, penso en aquell moment. Tampoc hagués servit de molt, un nen de vuit anys no hagués pogut aturar una caiguda d'un home de vuitanta quilos. Miro avall, el Fatjonet fa una ganyota amb el bigoti sota aquell casc blanc Galibier. Sembla voler dir: vinga tiu..., tibo de les petites preses, aixeco la camaaaa..., buff. Un cop dret li foto amunt tan ràpid com puc. El trepant l'he deixat a la reunió, les falquetes i els pitons curts no són benvinguts en aquest territori. Amb sort abastaré la part segura i ajaguda de l'aresta. Queda un petit mur una mica fí. Em concentro en cada presa que toco, mica en mica vaig guanyant alcada, ja albiro la falsa reunió de l'aresta. Salvat, penso. Mentre em lligo, penso en aquell moment, quan tenia vuit anys. Torno a recordar el pare amb tot detall, com no, aquest cop també recordo la bronca per no lligar-me a la reunió. Crido a en Josep, en Fatjonet, com un pare per mi. Desmunta la reunió i surt d'estreps. Mentre puja posa un parell d'espits més. És la técnica més ética per nosaltres. El primer se la juga, passa com pot .El segon mira d'arreglar el que el de primer no pot fer. La boira ens va envaint, lentament ho va tapant tot. Al final en un arrebat poètic, en Josep en té molts, decidim possar-li a la via: Eclipsi de mar..., serà el Sabina, serà jo que sé. El fet és que per ser el desembre , encara prou que ens en hem sortit.

PD: Vaig tancar aquell any d'Olimpiades a Barcelona, canvis de carrera, de nòvies, de massa coses, tot plegat, amb la sensació de que ja no tenia massa ganes d'escalar. Aquell estiu havia fet la Valentin de l'Aeri i anava mot xulo, massa...Malauradament, així va ser. Al cap de poc vaig quedar-me com congelat en el temps. Ara fa un parell d'anys vaig sortir d'aquell estat i fa dies que la derivada parcial de l'entropia respecte al temps és àltament positiva. Millor morir evaporant-me, que congelat...