Sis de la tarda, el tema ja fa massa que dura, em decideixo a trucar. Busco el número per la tarja de federat. Mmm,...si hola que voldria donar parte de...Si, el més a prop possible. D'acord , així doncs espero a que vostè envii l'autorització..., buenu , accepto lacònicament. Demà al migdia passo per que hi facin un cop d'ull. Sort que no em moro. Si he pogut aguantar-me fins ara, unes hores més les aguantaré...Surto de la feina, recullo una amiga i enfilem cap el General de Catalunya. Conduir encara puc, lo que vindria a ser corregir exàmens, no. Ja em veig la setmana santa (de dolor), imitant al de mar adentro( la ma esquerra millor no fer-la servir, un dia vaig provar d'afeitar-me i una mica més i m'haig de possar les ulleres amb espadadraps..).
Demano a admisions per l'autorització. La recepcionista de divendres per la tarda fa un que si amb certa desgana. Rera el seu taulell , ens torna un gest com de p'adentro, que ara et criden. I em criden, i em fan dues fotocòpies de l'espatlla espatllada. I torno a sortir a que em tornin a cridar. I passa el temps, i passa, i passa. I li dic a la meva amiga que vagi a fer un entrepà, que amb un que passi gana ja n'hi ha prou...Al cap de dos pacients, vamos tres hores de rellotge, em criden. El metge, amb esperit detectivesc, em fa relatar-li els fets. Em grapeja l'espatlla, ara nooo, ara tampoooc, ara siiiiiii...La seva improvisada lliçó d'astronomia em fa repensar-me lo de mar adentro.
Res ossi, muscular, que si això dos cops al dia, aquest també i demana hora a la sortida pel traumatòleg. Marxem d'allà cap a algun lloc on fer un mos, el meu haurà de ser amb canyeta...
En arribar a casa torno a trucar al telèfon, envio l'expedient , prèviament escannejat i passat a format pdf. Espero una altra autorització...Balanç final del primer dia de vacances: temps aprofitat, poc ,temps perdut(paperassa , feinetes informaticoburocràtiques, farmàcia, zero exàmens corregits..) molt.
PD: no, no tenen hora lliure fins el dia 20. I el casc per estrenar podrint-se a l'armari de fa un mes. Paciència, només em queda la paciècia...
Demano a admisions per l'autorització. La recepcionista de divendres per la tarda fa un que si amb certa desgana. Rera el seu taulell , ens torna un gest com de p'adentro, que ara et criden. I em criden, i em fan dues fotocòpies de l'espatlla espatllada. I torno a sortir a que em tornin a cridar. I passa el temps, i passa, i passa. I li dic a la meva amiga que vagi a fer un entrepà, que amb un que passi gana ja n'hi ha prou...Al cap de dos pacients, vamos tres hores de rellotge, em criden. El metge, amb esperit detectivesc, em fa relatar-li els fets. Em grapeja l'espatlla, ara nooo, ara tampoooc, ara siiiiiii...La seva improvisada lliçó d'astronomia em fa repensar-me lo de mar adentro.
Res ossi, muscular, que si això dos cops al dia, aquest també i demana hora a la sortida pel traumatòleg. Marxem d'allà cap a algun lloc on fer un mos, el meu haurà de ser amb canyeta...
En arribar a casa torno a trucar al telèfon, envio l'expedient , prèviament escannejat i passat a format pdf. Espero una altra autorització...Balanç final del primer dia de vacances: temps aprofitat, poc ,temps perdut(paperassa , feinetes informaticoburocràtiques, farmàcia, zero exàmens corregits..) molt.
PD: no, no tenen hora lliure fins el dia 20. I el casc per estrenar podrint-se a l'armari de fa un mes. Paciència, només em queda la paciècia...
3 comentaris:
vinga maco !
´
ánim que ja queda menys
Andreu
Ànims, que no serà res...jo porto tres mesos sense poder escalar i el que em queda...vaig tenir una lesió fotuda, arrancament del tendó distal del bíceps...espero que lo teu sigui millor!
Prento amb calma que com m'han dit a mí, les parets s'esperaran!!!
repeteixo, molts ànims!
Gràcies nois
Andreu ja recordo la teva época cervantina (de manco vull dir) i la vem passar força bé...
Jaume ja vaig llegir fa uns dies el teu post sobre la lesió i és aterridor. Una abraçada molt forta a tots dos.
Publica un comentari a l'entrada