diumenge, 22 de novembre del 2009

Creure amb fermesa...

8:00, l'hora acordada, sóc al portal de casa meva. L'hora és l'acordada, el punt de recollida el correcte. Passa una senyora que em diu si vinc de lligar, com que porto la corda per fora....L'Ari no apareix.
8:05, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Passen uns ciclistes rambla avall, de què no es mengen una pobre iaia que gira distreta la cantonada. L'Ari que no arriva....Sense notícies de l'Ari.
8:07, l'hora acordada, el punt de recollida el correcte. Encenc el mòvil. El cel està molt tapat, per mi que plourà...Sense notícies de l'Ari.
8:08, ...Sense notícies de l'Ari.
8:09, ...Sense notícies de l'Ari.
8:10, ...sento la fresa d'un Lamborgini de los Güebos Kinder, és l'Ari que surt de la rotonda als mandos del seu Smart. Fa cara de sobada...
S'atura al mig del carrer, obre el, per dir-ho d'alguna manera, el maleter. Tiro a dins la motxilla. Salutacions. Entrem al cotxe i arrenca. Encara em sembla estar sentint la fresa de la meva cafetera, doncs no, és el motor del Lamborgini de los Güebos Kinder...
Conversació animada..., doncs no està tan sobada, o si?. Sembla que plourà. Es posa a ploure...Dona de moment anem a esmortzar....Continua plovent i ja som passat Monistrol. L'autocar que portem al davant va buit però el seu ritme no és una meravella. Per moments tinc la sensació que l'Ari vol adelantar-lo per sota, no si cara de sobada si que fa...Li procuro una conversa animada. Confessa que només ha dormit unes hores, poques, el míninim per construïr el plural, dues... No sé que d'uns deures d'un curset d'amanides que està fent i un projecte de la feina que la té massa enfeinada.
Tot és lleeeeeugerament moll, però bufa el vent. Un cop esmorcats, li fotem cap a gorros per Sant Miquel, el de les birres ,no, un aaaaaltre. El temps sembla que vol millorar. Al peu de la Gorra Marinera hi ha una cordada que s'enfila, intercanviem idees sobre meterelejia i l'estat de la roca. Al peu de les Magdalenes abandonem l'idea inicial de fer l'Opera Prima, tal com està el dia tindrem més opcions en un coll, on el vent eixugui la pedra. Per tant enfilem cap a la via Àpia, o sigui, que operen a tu prima , bromejo...Al peu de l'aresta de la Magdalena Inferior mirem amunt..., La-que-Faltaaava..., llegim d'una pedra, que a l'hora sembla mooolt eixuta. L'Ari diu que li molaria. Jo li dic que el primer llarg és meu, el segon ja en parlarem...Encara fa molta cara de sobada. Pujo pel primer llarg més ràpid del que esperava, i sobretot, sorprés per lo rrelliscós que no està. El segón lo mismo , però a brincos. El tercer és per l'Ari, deu n'hi dó , per lo prometia el dia i fins hi tot ens toca el sol...
L'Ari fa cim i recupera la corda mooooooolt lentament, a l'estil professor Siesta de Barrio Sésamo. Decidim aprofitar el dia que ens ha regalat el vent. Rapelem fins el coll, doncs amb un cable de 10.2 i 60 m és tot el que es pot fer. Al arribar al peu de la via Àpia un coneguda cordada ens fot la via. Li proposo una altre via, la EAM. Entrada tonta, parabolts i dos llargs preciosos. Jo la primera , ella la segona. Cada cop fa més cara de cansada. Fem cim, altre cop em recupera la corda a l'estil Professor Siesta. Rappelem, no sense sorpreses...Baixem per Sant Miquel, aquest cop a per un cafè amb llet, amb una birra ens matariem amb el Lamborgini. Al final, tot i el dia plorós que s'ha llevat, ens ha salvat el de sempre, creure amb fermesa...


2 comentaris:

Dalton's ha dit...

Jejje boníssim!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Dalton's els vostres post són la monda. Conecto molt amb la vostra manera d'explicar el dia. Amb el del talp,els meus alumnes em van preguntar de què carai rius???.