diumenge, 21 de març de 2010

Sense entrar en Reserva...


Amb la Camel pendent de fa dies, obligacions domèstiques, la meteo que només donava target el matí la cosa estava bastant clara. Castelldefels era l'opció més raonable. Si més no la proximitat del mar feia pujar les nostres possibilitats davant d'un avanç sobtat de la pluja. El divendres, al rocòdrom, vam començar a fer punta al llapis mirant d'afinar les coses per avui diumenge. Les cordades ja les vam decidir: l'Enric, la Montse (una amiga de l'Andrés) i jo per un costat, l'Andrés i en Guillem per l'altre banda. Nosaltres a la Reserva, ells a La noia dels ulls blaus. Només sé que l'Enric no ha escalat mai aquí, jo no he fet la via i la Montse no recorda gairebé res. Bé, que la via anava...., per Castelldefels. Surt l'Enric a pel primer llarg, la Montse li dóna corda i jo faig fotos..., ideal. La cosa es posa tonta en algun punt doncs la nostra ressenya és digital. Bé de fet abans de deixar la guia al cotxe li he fet un retrato a la pàgina. Mentalment, tinc una idea, ara posar-hi paraules... El Mú s'encaparra a xapar un bolt i la cosa va més a l'esquerra com descobrim la Montse i jo posteriorment. Jo li deia tu puja per on vegis que és més lògic, els parabolts no han de ser tots de la via. Abastem la reunió en un moment i surto jo a pel segon llarg, el del sostret. Porto mig aparador de friends i un joc de tascons. Miro amunt, poso les mans al brutal canto i surto a veure que trobo. Poso friends quan trobo que fa falta, que la veritat és tres o quatre cops. El llarg és preciós, no massa sobat i amb infinites possibilitats de protecció. La presa és generosa i cantelluda, que més puc demanar. Pujo fent el mono, gronxant-me quan la nansa és grossa.
Els companys es retroben amb mi i ratifiquen les meves impressions. En Mú i jo fem conya, com sempre. Es nota que a la mossa segons com l'atabalem. De tota manera però, somriu. El següent llarg és per l'Enric. Aquí es nota més el pas de les cordades, sobretot entrant a la reunió, on la fissura és ben lluenta. El llarg és molt maco, bona presa i assegurances raonables, que sempre podem reforçar. Després de canviar-nos les cordes per darrer cop, surto a per la reunió del cim. El llarg és de tràmit tret d'un parell de passos. Al cim decidim que millor xerrar que rematar el dia fent una mica d'esportiva al Pas de la Mala Dona. En Guillem i l'Andrés no pensen el mateix i així que fan cim surten corrents cap allà. Nosaltres xino xano baixem capel cotxe i fem senyals als companys. El dia passa gris i mandrós, no fa massa fred i encara no plou, ole pel minimolina...