dissabte, 17 d’abril de 2010

Camel, un cigarrito que no da risa...



A vegades, triar bé, és plantar la llavor de l'èxit. A vegades, renunciar a segons quins plans, és foragitar l'ombra del fracàs. Èxit, o fracàs, són relatius, com les ressenyes i les seves graduacions. Prendre segons quines coses al peu de la lletra ens pot portar a assumir que no estem a punt per emprendre el que ens hem proposat...
Dimarts, planegem anar a la Sánchez de Diables, dijous canvio de via i de company de cordada. La Mas-Brullet amb l'Enric. Divendres, parlant amb un col·lega, veiem que encara farà més fred del desitjat. Per tant, reprenem els antics plans de la Camel. L'Enric i té la banya clavada, doncs no va fer-la tot lo dignament que voldria. Jo per la meva part li tinc ganes de fa dies.
A peu de paret, ressenya en ma, ja ens enfilem massa directament. Ens despenjàvem del segon bolt, quan un bon samarità de les Gàl·lies ens indica que és una variant(no una Derbi..., vamos que no ens ven una moto). De resultes, l'Enric refà el camí i abasta la reunió en linea recta, passant per sota un sostret(concepte relativament estúpid a Vilanova, si vens de Montserrat...). Arribo a la reunió convençut de que la continuació, impossible de no trobar, és ben clara. No tinc tan clar lo de les reunions. Em salto un parell de burins, que devien que ser la reunió, i abasto la part superior de la gran torrada que formen els dos següents llargs . Un llarg molt guapo de bavaresa, llimadot en algun tram, però ben equipat. Si no, friends para que os quiero...
El flanqueig en baixada, un altre concepte relatiu, sembla un tobogan. L'Enric va de primer, obre el llarg que es diu ara. Jo, de segon, tinc la sensació de passar de llarg en un parell de cops. Graduar el passatge de tercer em sembla ridícul, sobretot de baixada. Penso que deu ser tercer pujant, però baixant..., trobo que és fer-se una mica el xulo. L'Enric puja pel següent llarg en un pis pas. Ell que patia pel llarg. El flanqueig per entrar a la reunió és memorablement bonic. El llarg que ve em toca a mi. M'enfilo al primer bolt i no trobo la manera de passar. Demano un estrep i surto una mica en lliure fins el següent. D'allà fins la reunió trampejo les coses una mica millor. Tinc al cap els primers escaladors que es van enfilar per allà, però que bons que devien ser... Trobar les debilitats de la paret d'aquella manera, en aquell temps, chapeau... El darrer llarg ens fa dubtar una mica, però l'Enric fa cim, fins i tot seguint la via!!. Al cim més una abraçada que una encaixada de mans. Aquest cop l'Enric s'ha tret la punxa que portava, jo, penso que aquest camel, no és cap cigarret de la risa...

7 comentaris:

llembresku ha dit...

Ei molt bones!! Felicitats per la via!!! Nosaltres ens hi vam passar dissabte passat. Anava tant concentrat al flanqueig, que no vaig saber veure per on continuava la via confonent-me amb la R de la A donde vas Vicente, i ja continuant per aquesta. Ens en varem adonar al no fer el fantàstic flanqueig que finalment he vist a les vostres fotos. Però tranqui, que hi tornarem!!! Una via genial, però oju, que no regala res!!!

Azznonimous ha dit...

Quina colla mariques ... primer la Sanchez, que no, que la Mas-Brullet, que no, que al final la Camel ... i jo fent esportiva ... ¬¬

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Hey, Llembrescu, la via molt guapa, molt de Vilanova. Lo de A donde vas Enrique ja ens ho vem dir nosaltres un parell de cops que vem desfer el camí. El regal és el de sempre, tornar a casa amb la sensació d'haver escalat en la seva justa mesura, i sobretot la companyia...

Güil·li, a la Sanchez a l'estiu a la Mas, també( finals de maig mínim...). En Marc ha llepat al Margalida, per l'aproximació. Aquests dies s'ha de venir per aquests puestos, a buscar l'inversió tèrmica. Una abracada, company...

Anònim ha dit...

Els llargs no s'obren, "com es diu ara", sinó que en aquest cas es fan de primer. A veure quan s'ho ficarà al cap la gent... que cada cop es parla més a la lleugera.

Salut!
Xavi.

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Es fan de primer, es puja la corda..., però mai obrir. Obrir és pujar el primer cop. Despenjar-se i posar seguros és equipar. El problema, benvolgut Xavi, el tenen els rocódrom , l'escalada esportiva...Malhauradament , popularitzar les coses comporta un mal us de la llengua. Entenc , i procuro cuidar, lo de les faltes d'ortografia, cal parlar de les coses amb propietat. És una guerra que tinc amb els meus companys més novells, que han entrat a aquest món de manera esportiva. De tota manera em refot molt lo dels noms a l'escalada. Procuro no parlar d'escalada tradicional, ni clàssica, ni via llarga. Parlo d'escalar, i prou... Enenc el teu malestar, diguem-ho així. Algun cop n'he parlat en aquest bloc, sigues curiós, si es que et cal i vols...

jaumeppiqueras ha dit...

Felicitats per la via! ara fa poc l'he anat a fer i el flanqueig em va impresionar i superar!! i és que el pati d'aquest llarg impresiona.

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Benvolgut Jaume, veient la vostra ressenya crec que vam sortir dels dos darrers llargs amb tendència a la dreta. Ara, el flanqueig t'agafa mig de sorpresa. Comparat amb el llarg que vé després em sembla molt, però que molt tonto...