divendres, 2 d’abril de 2010

La meva part del tracte...


Tots dos teniem pendent una visita a la Roca dels Arcs. Jo, pel tema de la Camel, en Marc, la Lleida. El seu darrer cop van baixar de la primera reunió. El seu company es va perdre al segon llarg i van haver de baixar-se, per cert d'una manera ben enrrabessada. Per tant, amb suficients motius extres al propi d'escalar, em trobo amb dues cordes lligades i un munt de trastos penjant preparat per encetar la via. El primer llarg, asequible, però a voltes lluent com el pasamá del metro, no em dona massa problemes. Reforco la fisura amb un camalot petitó. Els passos són llargs però segurs. Entrar a la reunió se'm fa molt divertit. Crido lo de Nino Bravo així que em lligo, i tot recuperant les cordes guaito el que m'espera. En Marc m'explica allà on es van perdre. Jo al meu torn li dic que per ser una via del 77, aquella colla de tios amb botes i només mosquetons èren molt intrèpids. Jo em sintonitzaré amb aquell pensament, com si obrís la via. Miro de pujar per on sembla més lògic i factible. Després d'escalar una trentena de metres en vertical i vora una cinquantena en horitzontal em lligo a la reunió. Amb un parell de... intuicions(bueno rima amb aixó però no ho és...). L'entrada de la tirada ja et posa en la tesitura. Poso un zerofriend, més per protegir la integritat dels meus gallumbos que per asegurar un més que tonto flanqueig entrant a la reunió.
La resta és cosa d'en Marc, i pel que vaig veient, difícil de fer , però impossible de no trobar. Em Marc enceta el tercer llarg xapant les dues primeres peces en un pis pas, però... desgrimpa doncs no troba el canto per acabar de posar els peus damunt del desplomet. Ho prova tres o quatre cops , al final se'n surt. El tram següent, el molt puta, calla. El cinquè??, és dels de no tenir el dia tonto, o sencillament és alguna cosa més. De fet, una cordada basca i molt lola, que ens segueix, confirma les nostres tribulacions. El quart llarg, com en el tour el fem a pedals, són només els tres primers passos , la resta ésta net, però es deixa estimar pels nostres tascons i friends. En Marc també fa el següent llarg, les meves extremitats així ho aconsellen. Escalar aquí és per homes que hagués dit Manolo I, El Grande. Jo no estic per possar-me a suar per que les mans se m'obren. Així li ho explico al company. Ell surt content com un ginjol, doncs ja albira que podrà posar el refotut camalot del tresmil i pico que fa dies que vol estrenar i no pot. El problema és altre cop trobar la reunió. Munta la reunió en una sabina molt gran tres metres per sota d'on està la de la via. El darrer llarg el faig jo doncs, com m'indica en Marc, jo sóc millor explorador. Sense massa problemes encerto la sortida fent servir el sentit comú i la lògica. Al cap d'una estona en Marc i jo ens encaixem les mans, senyal que la feina ja està feta. Xerrant amb en Marc li repeteixo que d'alguna manera em sap greu no haver-me vist en cor de fer el cinqué llarg. Ell em diu que venia amb mi per trobar la segona reunió i que jo, ja havia complit amb escreix la meva part del tracte...

Una abracada molt gran a l'Urko i la Míriam, amb els que vam compartir estones de reunions i d'altres coses...

6 comentaris:

Azznonimous ha dit...

"Manolo I, El Grande" que bo jejeje

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

No sie és veitat que va existir..., un bon escalador i millor piante...

Quino ha dit...

Manolo I, el grande era el mote de Manolo, un bedel de la UAB que treblla tot just a 10m del meu departament de Fisiologia a la facultat de Ciencies. El roco de la UAB el portava des dels seus origens ell (alla pel 1992). Manolo, que de petit havia tingut la polio, tenia una cama bastant mes curta que l'altre, pero aquesta cama "tonta" la suplementava amb uns braços brutals. A mes d'aperturista de vies extremes d'artifo a montrebei, de vies de la Mola i contemporani de gen com ballart o Picazo, tinc el record d'un tipo amable, absolutament loco quan portava una peus de gat, pero un bon home. Dos detalls puc dir d'ell que feia que ens tinguessim mutua estima.
El primer es despres d'una compe (vam arribar a organitzar 4 compes molt ben parides al roco), que ell anava a equipar de nou. Poso el grigri per assegurar-lo i no va xapar cap bolt fins adalt... 14 metres a pelo i desplomats... el seu llindar de la por estava a anys llum de qualsevol mortal...
El segon detall es justament una setmana abans de la seva mort. va venir al departament i em va donar una caixa plena de totes les diapos que havia fet jo a les compes, a la Mola, etc... que haviem enviat a revistes com Escalar, Extrem...
Em va dir que les guardes, que no tenia lloc, bla bla... nomes una setmana despres es va suicidar... Manolo i el Grande ho tenia tot calculat, i va voler deixar a cadascu de nosaltres una part d'ell en una maniobra de tot ben pensada... un home senzill, un gran escalador...

Azznonimous ha dit...

Coi, es veritat! algú m'ho va comentar. Quina gran perdua doncs!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Jo el vaig tractar bastant, només a l'autònoma. El molt puta em va enrredar a anar a una compe al roco del Sant Lorenç, vaig competir, breument amb un criajo escanyolit, madrilenyo...Dani Andrada. Que repaso os ha metio el crio..., deia en Manolo. Em va doldre bastant que traspasés d'aquella manera. Suposo que era la seva manera d'afrontar els seus problemes. Un dia va decidir apagar la llum , i ja està...

festoon ha dit...

Suposo que deu ser el mateix Manolo que vaig coneixer als inicis dels 80 al refu de St Benet. Tots al·lucinavem de com pujava per les tapies i de com feia pujar la seva cama. Des d'aleshores no n'havía tornat a sentir parlar d'ell (...i la UAB la vaig deixar al 85!). Em sap greu el seu traspàs. Un record per ell.

karles