Paparl..., llévame al zoo

Ja feia prop de dos anys. El tio em donava la bara de tant en tant, amb certa dosi de raó. Un dia em truca la mare i em diu que uns germans-escaladors li han obert una via al pare. Li demano que me'l passi. M'explica que els Massó han obert una via a l'Arbret. Una via que porta el seu nom... . Dies més tard ens mirem la ressenya enmarcada que l'Albert i en Òscar els hi han portat. Jo que miro i em dic, guay... Més enllà de l'Aitor, poc sol i molt vent. Tinc la sort de que una guarrada de tardor em permeti posposar anar-hi. Llegint ressenyes d'ascensions trobo que caldria afegir un marge més prudencial a la meva temptativa, doncs encara hi ha, sembla ser, molta cascarilla...
Arriba el dia propici, la diada d'enguany, l'Enric Mullor i jo ens acostem al peu de via. Com que és un gana, li proposo que faci el llarg més difícil, el segon. El primer i el tercer són els més sencills però els que compten amb la roca més delicada. Ara que torna correr suelto , amb dos fills petits per pujar,recent sortit d'un ERE... , no és moment de jugar-se-la amb una caiguda tonta. Per tant acordem que jo la primera, ell la segona i jo la tercera.
Tota la via està molt ben asegurada, on la cosa es posa tonta, si cal et pilles i punto. On la roca és trecadota, també. Llacar dues sabines és tot el que es pot fer, poca feina doncs. Via maca, entorn preciós, companyia impagable. Un tribut, suposo que ben merescut pel que va fer de mono infinitat de vegades d'en Barbera quan el Pam a Pam. La veritat és que el pare és el culpable de que escali. Més que pare ha estat company, amb el que suposa aixó. Amb ell vaig escalar tot el que li faltava. En recordo una, a cuento de la via d'avui, l'aresta brucs del Dit. Quan portava una pila de metres sense posar res, em cridava posa algo cabrón que no tindré res del que agafar-me. Un tio amb unes mans com un full Din-A4, que s'agafava tan fort a les pedres que les arrencava. Aquell dia al Dit, arribant a la reunió cimera pujava tan..., concentrat, que va arrencar les dues preses de cada ma. Em mira abans de fer que queia i em diu que foto???. I jo que li crido, tira-les que no veus que no pots pujar amb les mans ocupades... Tot va quedar en anecdota, doncs els dos vells burins havien de suportar-me a mi... i al mammut de cent quilos que era, i és ,el meu pare. Com li dic jo quan es queixa: no si d'aguantar la respiració no estàs gordo , no... . Jo, em sembla , que tampoc...