Amb un bon grapat d'amics...

Massa tard i massa d'hora, dos conceptes que costa de fer anar plegats. Anem a pams, finalment, li fotem trilirí a l'Aresta Ribas. Malauradament és massa tard. El quatre de desembre, abans de l'aturada biològica?. Són vora dos quarts de deu del matí, noasefaltadesirnadamás, ...massa d'hora. L'Enric, l'Andrés, en Peter i jo arribem bufant a peu de via. Com que no cal ser molt primo per entendre que farà fred, fa dies que maduro un pla per alleugerir en el que sigui possible la cosa. L'Enric i jo anem davant, doncs ja hem escalat la via. A decisió meva portem només una corda de 9.8 de 60m(l'estreno del meu aniversari). Decidim prendre friends petits i els tricams per alleugerir els alejes. De fet com deia el poeta, no hi ha alejes, ni nostalgies que no apaivaguin els amics..., pos eso frienli's. Avui n'estreno tres del joc barato salewa que vaig pillar per l'internet.

Surto jo amb la corda el primer llarg, passo ràpid doncs fa molt fred. Munto reunió, puja l'Enric que comença a intuir que el fred, avui, no el farà anar gaire fi. Sortint de la reunió al encetar el segon llarg, ja veu que no va... Baixa fins la reunió, ens canviem el cap de corda i surto jo com un coet cap a la següent reunió. Escalo ràpid per no gelar-me. Els companys que venen just rera nostre reaprofiten el material que poso jo entre bolts, així com les reunions. Convenim amb l'Enric que jo faré de primer fins que toqui el sol, que ells em donin material, que jo ja aniré fent. D'aquesta manera alleugerim bastant la nostra estada a l'ombra, però no tot el que voldríem. Jo de fet vaig fent el mono fins passat el llarg de 6a. Allà ja ens toca el sol, i l'Enric em substitueix una mica més refet, al cap de corda. 

En Peter i l'Adrés es van alternat de cap de corda i com que es troben bona part del material posat van més ràpids. En les zones on la llunyania entre bolts és llarga agraeixen molt trobar frienli's posats. Mica en mica les tirades es van succeint i finalment sortim pel darrer tram a l'enssenble. Són les tres i vint quan marxem tots plegats cap a trobar el camí. Aquest cop tinc clar al cap que no pararé de pujar fins que trobi el trencall al coll de la Petxina. L'abastem bastant fàcilment, encara que amb alguna esgarrinxada que altre. Al coll de la Petxina tenim dues opcions, o tirar cap a la Pastereta o baixar cap a trobar el nostre propi peu de via. Miro l'hora al mòbil quan creuem el torrent a deu metres del pou de glaç, són vora dos quarts i cinc de cinc. Em baixat com un coet... 

Un gran dia, escalar plegats ja ho és de per si, celebrar els quaranta anys d'en Peter, encara més. Al garito de la Vinya Nova, mentre prenem la Coca-Cola, penso en lo bé que ha anat tot plegat. Que, al final, no som els únics primos, o fanàtics que se'n diu ara. En MacGyver, que anava rera nostre, suposo que també haurà trobat el camí, que pa eso és MacGyver...El que cada cop tinc més clar es que no hi ha res com escalar amb un bon grapat d'amics...