El homes que miraven fixament als friends...

Com si d'una pel·lícula es tractés, de les xorres, per cert, l'Agustí Cardona, l'Enric Mullor i jo quedem per anar a prendre el solet mentre ens enfilem al Pic del Martell per la via Reserva. En passa a buscar l'Agustí amb l'equivalent del trasto que portava el Barón Rojo. Ho dic pel color del cotxe, i per que segons com pilota com ell... Seeempre dins dels límits de la legalitat establerta, tot i contemplant les normes, mostrant una actitud d'altíssima dignitat cap a les autoritats que reparteixen cartetes, treuen puntets i regalen nadales en forma de foto-finish. Ja al pàrquing el mestre Cardona ens sorprèn amb la seva minsa motxilla. Segons ell, només ha agafat en kit complet de contemplació paisatgistica, o sigui, que no està per escalar. Quedem amb ell a una hora convinguda, si res no ho endarrereix.

Els nostres camins es separen, doncs ell marxa a meditar una estona, que diu que li convé. Amb un que la pau sigui amb tu, ens acomiadem d'ell. El dia comença tonto, si a això li sumes la nostra tonteria, la cosa promet. D'un bon començament, ja triem la drecera equivocada, però abastem el peu de via sense massa problemes. Sense haver arreglat les nostres vides, tot i xerrar-ne molt, ens anem vestint. Buenu, l'Enric decideix que amb la calor que fot haurà de prescindir dels calçotets llargs i escalar només amb pantalons. Jo, la veritat no em veig en cor de fer el mateix. Enceto el dia jo, que seguint uns parabolts que , no, no son, acabo desgrimpant un bon grapat de metres, tot jugant-me alguna hòstia en algun moment. Refaig la tirada, i amb un neguit més insistent del que esperava crido reunió. He posat tres friends, cony d'alejes, manoi...

L'Enric s'enfila sense massa problemes, quan ja l tins sota els meus peus, just on he posat el friend del 2 de la Salewa, la cosa s'encalla. El friend no surt..., treu l'eina que va comprar per desembussar fisurers i burxa, que burxa. Però no surt. Utilitza la famosa tècnica Farrés consistent en blasfemar per acollonir l'enemic. Res que no funciona. Comença a mirar-se fixament el friend... ,per un moment crec que utilitzarà la secreta tècnica ninja. Efectivament, em diu que aquest ninja de puta no vol sortir. Jo que fa estona que el veig patir li dic que no s'amoïni, que per vint i pico leuros que va costar, no val la pena escarrasar-s'hi més. Arriba a la reunió dolgut i cansat, però surt com un llop a pel següent llarg. Crida reunió al cap d'una estona, el llarg se li ha donat forca bé. Pujo jo, cony, l'altre cop de primer no em va coster tant, penso...

Truquem a l'Agustí, que ja fa estona que volta meditant. L'avisem del nostre retard. Surto a pel llarg següent. El primer parabolt està a tomar pol culo. Poso un friend pel camí, però acollonit no sigui que també s'encalli. Del parabolt al pont de roca hi ha un trocet, d'allà al fisurer un altre bon trocet. Pel camí poso un altre friend. Abasto el bolt d'abans de la reunió, passo la corda i provo d'enlairar-me. Les preses estan lluentes. Ho provo mig en bavaresa, res. Poso una cinta en anell faig un pas d'estrep i abasto la reunió. L'Enric al seu torn ho proba, però les passa ben putes en algun moment. Ara surt ell, el llarg sembla de tràmit, però no. Crida reunió. Sembla que ja li tenim el peu al coll.... Al cim tornem a xerrar com sempre. Riem de lo tonto del dia. De com de gran és escalar en aquestes condicions. Ens ha tocat el sol de valent. Truco a Suamor, que diu ell. Avui, dinarem plegats, gran dia...