Eren les 7:55 del mati quan el cotxe del Gabi enfilava pel meu carrer. Jo era a la porta de casa i, després de presentar-me la Raquel (Fallera major de Benicarló) ens dirigíem cap a Collbató.
La zona escollida era El Parvulari i més concretament El Jardinet. Arribem a peu de via i esmorzem.
Rápidament ens posem per feina i deprés de pujar jo la corda, li toca a la Raquel. La Raquel puja com un coet. A la baixada li costa una mica confiar en la corda, per tot el que puja...baixa. Allà vam fer les vies del centre i esquerra, mes senzilles i la Raquel és va comportar com una campiona. No podia ser menys !!
La Raquel va gaudir d'un bon estreno d'escalada i li van quedar ganes de repetir. Objectiu assolit !
Avui estrenavem corda i companys de cordada. L'objectiu, la Boy-Roca de l'Elefant. Hem fet dos cordades. El mestre Bassas, la Rosa i el Santi i l'altre coradada erem El Josep i jo mateix.
Com som bona gent hem deixat passar a una cordada de dos que han arribat després nostre. No anavem tan depresa com esperavem...
La via espléndida, tot una clásica de 5 llargs requipada tot i que ja ha passat algun espavilat trencant parabolts. En particular el que assegurava la desgrimpada del cim, que está mooolt pulit.
La via molt maca i el llarg d'artificial ben assegurat. El seguros, als demes llarga allunyan bastant el que dona un cert grau d'exposició a la via
El dia ha acompanyat a tope i demà toca anar al Parvulari amb els mestres Cardona, Soto i cia
Feia temps que no escalàvem a San Benet. Recordo el dia que el mestre Soto em va dur a fer la Momieta, per la normal. Quina via mes maca !!!!!!
Avui ha estat el mestre Bassas qui m'ha dut a fer unes vies molt maques. Primerament ha estat la Trumfa per la normal (4 grau), seguidament hem anat a a fer la Agulla de San Benet. La primer via ha estat la normal (4+). Seguidament hem fet la Mononucleosi. És aquella malaltia vírica coneguda també com "malatia del petó". El grau és un 5+ molt recomanable. La via ben assegurada. És una clàssica que val la pena repetir.
Per arrodonir el dia hem anat fins Sant Miquel. Total 5 hores de gaudir de Montserrat. Fins la pròxima !!!!
Sento la corda que tiba, haig de sortir a l'aresta. Decididament els flanquejos no són lo meu. Així que puc m'enfilo amunt. El pare des de la reunió em va recuperant les cordes. Avui escalem tots dos sols. Les cordes són de color vermell una i l'altre blava. Totes dues tenen piquets de color groc. M'enfilo mirant de posar els peus bé. El pare diu que encara que les cletes em van una mica grans, si poso els peus bé pujarè millor. S'escala amb els peus, les mans són per aguantar l'equilibri... L'aresta es va ajeient. Aixeco el cap i veig el pare asegut en un forat , és la reunió. Amb la corda passada pel darrera de l'esquena em va recuperant. La jaqueta blava de lona , el casc carbassa, els rocciatore marrons, mitjons vermells i unes botes molt grosses. Rera la seva gran barba negra em mira benevolent. Ara et toca a tu fill, diu...Escala amb calma i un cop al cim , t'ajeus com jo , i em recuperes les cordes fins que jo pugui sortir de la reunió. Entesos??. Si pare ,li faig una mica seriós. El tram que queda fins el cim és curt i fàcil. Abasto el cim, segueixo les seves instruccions...Recupero la corda com un foll,així que ja no segueix , li crido al pare: quan vulguis!!! Al cap de poc ja el tinc amb mi. Ho fet bé pare?. Ell que mira i em diu: fill, que no t'has lligat a la reunió!!.Recordo molt bé la seva imatge com si fos avui dia, no recordo res de lligar-me a la reunió...
Ara que fa estona que miro de fer el pas que em porti a l'aresta, penso en aquell moment. Tampoc hagués servit de molt, un nen de vuit anys no hagués pogut aturar una caiguda d'un home de vuitanta quilos. Miro avall, el Fatjonet fa una ganyota amb el bigoti sota aquell casc blanc Galibier. Sembla voler dir: vinga tiu..., tibo de les petites preses, aixeco la camaaaa..., buff. Un cop dret li foto amunt tan ràpid com puc. El trepant l'he deixat a la reunió, les falquetes i els pitons curts no són benvinguts en aquest territori. Amb sort abastaré la part segura i ajaguda de l'aresta. Queda un petit mur una mica fí. Em concentro en cada presa que toco, mica en mica vaig guanyant alcada, ja albiro la falsa reunió de l'aresta. Salvat, penso. Mentre em lligo, penso en aquell moment, quan tenia vuit anys. Torno a recordar el pare amb tot detall, com no, aquest cop també recordo la bronca per no lligar-me a la reunió. Crido a en Josep, en Fatjonet, com un pare per mi. Desmunta la reunió i surt d'estreps. Mentre puja posa un parell d'espits més. És la técnica més ética per nosaltres. El primer se la juga, passa com pot .El segon mira d'arreglar el que el de primer no pot fer. La boira ens va envaint, lentament ho va tapant tot. Al final en un arrebat poètic, en Josep en té molts, decidim possar-li a la via: Eclipsi de mar..., serà el Sabina, serà jo que sé. El fet és que per ser el desembre , encara prou que ens en hem sortit.
PD:Vaig tancar aquell any d'Olimpiades a Barcelona, canvis de carrera, de nòvies, de massa coses, tot plegat, amb la sensació de que ja no tenia massa ganes d'escalar. Aquell estiu havia fet la Valentin de l'Aeri i anava mot xulo, massa...Malauradament, així va ser. Al cap de poc vaig quedar-me com congelat en el temps. Ara fa un parell d'anys vaig sortir d'aquell estat i fa dies que la derivada parcial de l'entropia respecte al temps és àltament positiva. Millor morir evaporant-me, que congelat...
Era un dia per la tarda, l’Agustí ,així m’ho havia promés, volia obrir la darrera Aresta Brucs de la regió d’Agulles. Ara, ja no és cap secret que el contrafort de La Pelada, té una via per la seva cara que mira al Bruc. En aquell moment, tristament per nosaltres , si.
Així que l’Agustí es despenja per investigar el tema comença la lletania. El recupero amoïnat per la fresa que fa i que no entenc. Berni, que ja està oberta, em diu. Me’l miro amb cara de no saber que dir, només portem una corda estàtica, un trepant, cintes exprés per un tubo i bastants parabolts i cargols. Res més.
Al cap d’una estona estem sota el desplom de la Portella Gran . Instal·lem una reunió amb dos super-burils. Aquests no els trauran diu l’Agustí després de donar el darrer cop de martell a un cargol allen roscat de 10 mm. Muntada la reunió decidim obrir el llarg següent. Vamos , que surto a posar el primer parabolt ,trepant en mà . L’Agustí m’aguanta com un estel. Poso la cinta , em penjo del fifi, m’ho miro. Em fabrico un pedal amb cintes, li demano que em tibi la corda un cop alçat i venga...Crido com un foll cada cop que forado. Els passos el miro de fer el més llargs possibles, no sigui dit que com que no tenim estreps hem fet el mariquita...
Al cap d’una estona llaaaarga el desplom minva i just en un forat blanc el trepant i jo decidim que ja no ens queden piles. És quan em despenja el company que flipo de lo brutos que som. El dissabte i tornarem...
El dissabte, ben d’hora estem a peu de via altre cop. Aquesta vegada amb material més adient , martell i pitons , friends...Surto de la reunió , aquesta vegada assegurat amb dues cordes dinàmiques. Només penjar-me dels estreps començo a flipar amb lo llargs que vaig deixar el passos per lo paupèrrim que era el nostre material. Poso un darrer parabolt i surto en lliure a buscar una llastra que fa estona que em crida. Un friend del tres protegeix l’avanç. Una mica més amunt deixo un invent a base de pitonisa i falquetes per abastar una savina que em fa de reunió. L’Agustí abandona la reunió confirmant pels seus grinyols que sóm uns brutos. De camí posa un parabolt aprofitant el trepant que he deixat penjat a un parabolt abans de sortir en lliure. La idea es que si volem que la via es faci, obrim per sota però deixant l’asunto equipat mínimament. Reforcem la reunió amb un parell de parabolts i surt l’Agustí a per la següent savina. Al cap de poca estona munta reunió en la magnífica savina que hi ha al peu de la bola sommital. Jo de segon poso un parell de parabolts. El darrer tram també el fa ell. Posa un parabolt només sortir i em passa el trepant. Al cap d’uns metres posa un friend en una llastra, diria que un del dos. Abasta el cim i em crida. Lligat a una altre savina m’indica on posar un parabolt per protegir la sortida al cim.
Ens donem la ma i cridem a uns col·leguis que fan algo per la regió. Els seus crits ens confirmen que encara ronden pels volts...Rappelem i un cop feta la motxilla refem el camí al cotxe.Ara toca parlar del nom,...l’Agustí diu Sildavia, jo arronso els morros. Què passa Berni, em fa..Tiu sona massa a aquella mitja ex meva. Res ,que seguim pensant. El Grial , nen, es dirà el grial, com la peli d’ahir nit. Mola molt , li dic. I així va quedar, al caps d’un dies en vaig enviar una nota al Vertex i a l’Extrem. Crec que el respossable de l’Extrem en va publicar una nota en l’apartat de Montserrat. Per l’estil de la nota diria que era l’inefable Armand Ballart.
Ara que fa disset anys ,amb les poques neurones que els meus alumnes no han devastat, refaig el cuento com una iaia. Segur que algun parabolt ja no hi és , doncs temps després una febrada integrista va campar pels serrats. La cosa es que com que sé que encara es fa i no n’he trobat cap ressenya, he pensat que fora bo fotre-us un rotllo com aquest. I si no é vero é ben trobato ...
Sis de la tarda, el tema ja fa massa que dura, em decideixo a trucar. Busco el número per la tarja de federat. Mmm,...si hola que voldria donar parte de...Si, el més a prop possible. D'acord , així doncs espero a que vostè envii l'autorització..., buenu , accepto lacònicament. Demà al migdia passo per que hi facin un cop d'ull. Sort que no em moro. Si he pogut aguantar-me fins ara, unes hores més les aguantaré...Surto de la feina, recullo una amiga i enfilem cap el General de Catalunya. Conduir encara puc, lo que vindria a ser corregir exàmens, no. Ja em veig la setmana santa (de dolor), imitant al de mar adentro( la ma esquerra millor no fer-la servir, un dia vaig provar d'afeitar-me i una mica més i m'haig de possar les ulleres amb espadadraps..). Demano a admisions per l'autorització. La recepcionista de divendres per la tarda fa un que si amb certa desgana. Rera el seu taulell , ens torna un gest com de p'adentro, que ara et criden. I em criden, i em fan dues fotocòpies de l'espatlla espatllada. I torno a sortir a que em tornin a cridar. I passa el temps, i passa, i passa. I li dic a la meva amiga que vagi a fer un entrepà, que amb un que passi gana ja n'hi ha prou...Al cap de dos pacients, vamos tres hores de rellotge, em criden. El metge, amb esperit detectivesc, em fa relatar-li els fets. Em grapeja l'espatlla, ara nooo, ara tampoooc, ara siiiiiii...La seva improvisada lliçó d'astronomia em fa repensar-me lo de mar adentro. Res ossi, muscular, que si això dos cops al dia, aquest també i demana hora a la sortida pel traumatòleg. Marxem d'allà cap a algun lloc on fer un mos, el meu haurà de ser amb canyeta... En arribar a casa torno a trucar al telèfon, envio l'expedient , prèviament escannejat i passat a format pdf. Espero una altra autorització...Balanç final del primer dia de vacances: temps aprofitat, poc ,temps perdut(paperassa , feinetes informaticoburocràtiques, farmàcia, zero exàmens corregits..) molt. PD: no, no tenen hora lliure fins el dia 20. I el casc per estrenar podrint-se a l'armari de fa un mes. Paciència, només em queda la paciècia...
