diumenge, 4 d’octubre de 2009

En busca del grumo perdido a la Prenyada...


(Crònica d'una ascensió pel la Gómez-Xalmet de la Prenyada)

Que si, que ja ho haviem parlat, que tu faries el primer llarg i després lo que sigui, però no ha anat així. Ni much menos...Que quan hem estat a peu de via , totdeu volia fer de primer. I jo que penso: deja passar a los americanos ,la glória pa ellos i jo ja faré el que pugui. De fet era el més lògic , doncs en Guillem portava els neuroreceptors amb mono d'addrenalina( ha fet els dos llargs del diedre, patruuuulles sense posar friends, pa que coño los traes) i l'Enric el primer i el darrer llarg.
Per tant jo he fet tot de primer asegurat per l'Ari i en Jóse( Bilder, el guapo). Quan he vist el primer llarg, he pensat que fora més facil provar de fornicar amb una elefanta untada en brillantina tot fent saltirons. Lo que esperava, un llarg de grumo total, sense magnesi i fent totes les guarrades que pugue imaginar, pués dos o tres més. De fet l'enginyeria emocional ha funcionat més bé del que pensava i he abasta la reunió on m'esperava l'Enriquillo. Mentre en Guillem corria amunt pel segon llarg, en Jóse i l'Ari s'han esbarallat amb el primer. Si ara fa vint anys ja el vaig trobar llimat, avui estava lluent. Un cop tots tres a la reunió, ens hem posat còmodes, sobretot ells i he encetat el segon llarg. Tot i el canto, la possibilitat de posar bagues i friends, l'he trobat com els collons del mister Proper. Hay donde pillar , però cuidao con resbalar...
Els meus dos companys m'han seguit fins la reunió, una mica menys trasbalsats. He hagut de fer molt el tonto, el pallasso i el burro per arrencar-lis un somriure, però al final crec haver-me'n sortit. El també preciós tercer llarg ja l'han disfrutat més i el quart també. Jo m'he trobat bé i a falta de bolts bons són els omega pacific que hem va regalar el meu estimat Andreuet. El joc de fissurers que hem va regalar la meva canalla no l'he fet servir. Un cop al cim en Guillem i l'Enric ens han deixat posades les cordes de rappel, per tant ha estat coser i cantar. Bueno segons com, algú ha cantat, doncs els ràppels no li molen, però bueeeno, progressem que és molt...
Estic content pel xute de vida que m'han donat els meus companys de cordada i així els hi ho he fet saber.

5 comentaris:

Joan B ha dit...

felicitats per la via,

Jo també la vaig trobar molt pulida i la veritat és que em va xaifar el bon record que en tenia de quan l'havia fet 30 anys endarrera
salut i a tibar

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

La via encara la trobo maca, però redeu lo llimada que està.

Azznonimous ha dit...

ay payo, y del campamento gitano no dises na' ... ay malaje así se te salten lus ojo' ...

Azznonimous ha dit...

per cert, cada cop te torno a pensar en el 6a de vidre que vem fer, em poso pinocho ... sfsfsf ...

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Pàaapa, er campamento gitanno si formó pa subir pó nussotro endeíbammo mú leeeento...