dimarts, 8 de desembre de 2009

El gato montés per la Saca Gran...


No, no tenia cap intenció de sortir. Més quan la feina s'apilava damunt de la taula del meu Solvay. Els sobres d'exàmens, no es buidaven al ritme que hagués desitjat, i jo empalmava els cafès i les pipes per treure tota aquella paperassa del meu davant. Va ser aleshores quan el meu germà gran em va trucar. Com sempre, em va enredar, o jo li vaig posar fàcil. El tracte era sortir a fer alguna cosa ràpida per agulles. Faríem dues cordades, ell i la Raquel per una banda, i en Manolo, l'Enric Bassas i jo per l'altre. Al final al peu de via canviem les cordes i la Raquel es queda amb nosaltres, ell, amb el Manolo. Primer puja ell, però l'asseguro jo. El segueix el Manolo, però l'acompanyo jo d'aprop. En Manolo, que com diu ell:...sentado esperando Elporvenir y el por venir, que no viene..., no passa pels millors moments de la seva vida.
L'Aresta Brucs, que no guarda cap secret per a mi, si que presenta algun misteri per l'incipient Alzeimer de l'Agustí. Per tant li vaig relatant el que hi ha, el que trobarà, el que li falta. Tot plegat, no hi ha lloc per la Hermana duda..., em sento com el catxarro aquell que et lloguen a l'entrada d'alguns museus. A la reunió jo torno a assegurar a l'Agustí i en Manolo recupera les de la Raquel i l'Enric, vamos que només faltaven els germans Marx. Al tercer llarg les cabòries d'en Manolo s'esvaeixen per forca. Ell, gaditano de naixement i seguidor d'en Millet d'adopció, m'explica no sé quines putades li feien els seus germans grans a un camaleó que tenien adoptat quan eren petits. Mentrestant, com un gato montés s'enfila per la bavaresa mentre xerra despreocupdament. Al cim, tots plegats celebrem la seva quarta escalada, encara que no del tot el mètode emprat per portar-la a terme, sobretot els meus companys de cordada. Al rappel el seu careto ja és un altre, ...bailas?, no, los músicos no bailamos , però gràcias por preguntar. Bon dia, fred, però preciós. Torno a casa a corregir exàmens, si m'adormo damunt d'ells espero els minairons estiguin al cas, si no, a empalmar llargs de corda fins que la llum de l'alba em trobi al cim d'aquesta pila d'exàmens...
Las lágrimas van al cielo y vuelven a tus ojos desde el mar...

3 comentaris:

albus ha dit...

"el gato montes" ahora si estamos todos. El camarote de los Hermanos Marx."Buscando a mi tía Micaela"
www.youtube.com
Un clásico.

http://www.youtube.com/watch?v=k2Fyhjj4AbY&feature=related

Agustí Cardona ha dit...

Aquesta quarta escalada d'en Manolo va ser del tot "felina"...;
no hi res que el pugui desenganxar de la roca alhora de trepar... i com rorria...
Una abraçada

Anònim ha dit...

Quines cròniques tan divertides!!!! Un dia vull venir!!!!

Núria