diumenge, 24 de gener de 2010

La perspectiva amable de la vida...


Son dos quarts de dotze de la nit, ens acomiadem dels companys i sota l'infernal pes de les motxilles comencem la nostra aventura. El nostre destí, segons com proper, segons com llunyà, és el refugi Ernest Mallafrè. Caminem per la pista que va d'Espot al llac de Sant Maurici sota un cel ple d'estels. El cinturó d'Orió ens guia, l'osa polar ens orienta. Tinc la sensació d'haver-me apuntat a una espècie de bogeria, però el meu cor batega per moltes coses més que l'esbojarrat esforç que li demano. A cops a les fosques a cops amb només un frontal encès, avancem per la gelada pista fins el refugi. No sense cap ensurt, sobretot en la part final, abastem el refugi. Son prop de dos quarts de tres quan m'estiro dins del sac, feliç de poder descansar, però conscient que només podré dormir quatre hores.
Sona el despertador, jo he dormit, els companys no han pogut. Esmorzem, el que podem i tenim. La gent que dormia al refugi es lleva al cap d'una estona. Es fan creus que havent arribat tan tard sortim tan d'hora. Amb tot enllestit, que no es poc, sortim amb les raquetes als peus cap el nostre objectiu, l'Encantat Petit per la canal central. Tot i que ja clareja obrir camí pel mig del bosc no és feina senzilla, carregats com anem, encara menys. Al peu de la canal deixem les raquetes ens posem l'arnés i els grampons. No serà fins el primer ressalt on caldrà treure els dos piolets. Un mur glaçat de fins a setanta graus ens barra el pas. En Marc s'ofereix per pujar la corda. Assegurem la cosa amb un cargol que fa de reunió, la resta a pel fins la reunió. En Guillem el segueix, jo, al meu torn haig de refrescar la tècnica. Només entren les dues puntes dels grampons, però els dos piolets mosseguen el gel bé. Em recordo a mi mateix que m'haig de refiar del material, que sempre haig de tenir tres punts de recolzament. De mica en mica avanço pel mur, fins descobrir el somriure dels meus companys. Tot i la pallissa que portem i la que ens espera, estem contents de fer el que fem i d'estar on estem. D'aquí fins l'enforcadura la neu és molt fonda i avançar és molt pesat. En Marc, que està fort com un roure, obrirà camí. En guillem i jo el seguirem maleint les múltiples raons que ens han portat aquí. Arribem a l'enforcadura esgotats, la neu fonda ha acabat per rematar el que la nostra falta de forma física acceptable preveia. Ja més animats m'ofereixo per pujar jo la corda els dos primers llargs. Confesso als meus companys que em sento amb aquest deure després de la meva penosa actuació a la canal. Ells accepten de bon grat, jo alço la vista i ressegueixo la nevada paret buscant els seus punts febles. Em carrego el material i m'enfilo pel primer ressalt. Els primer quinze metres no son massa difícils d'escalar, ara de protegir....
Porto una vintena de metres i només he pogut posar una baga darrera d'una pedra i albiro un pitó a uns cinc. El problema radica en la congesta de neu que haig de superar amb les mans glaçades. Escalar amb bota rígida també hi afegeix una dificultat. Foto una patada a la neu i clavo les mans com si fossin piolets. De mica en mica, com si fos un ratolí que avança per la neu dreta, abasto el pitó. La placa que segueix sembla molt dreta però li trobo el punt flac ràpidament. Protegeixo el pas amb un parell de friends i seguint una estreta canal xemeneia arribo al primer ràpel, que a l'hora fa de reunió. He consumit els vora seixanta metres de corda i els meus companys semblen dos puntets allà al coll. Alegres per les meves bones notícies em segueixen així que recupero les cordes. No sense cap ensurt ens retrobem al cap d'una estona. Ara és el torn d'en Guillem. Escolta les meves indicacions i surt a pel cim. Al cap d'una estona ens diu que el diedre és glaçat i que per tant mirarà de pujar per on pugui. Passa l'estona, la corda avança i en Marc i jo ens comencem a amoïnar per les poques bones notícies que ens arriben del nostre company. El seu crit de ja podeu pujar ens tranquil·litza, però només per una estona. Les giragonses que ha hagut de fer per poder puja l'honoren com a escalador. En Marc i jo flipem de com ha pogut trobar un camí alternatiu. Arribem a la seva precària reunió al·lucinant. Decidim, que com que falta poc i ja és tard, sortir en Marc i jo a fer el darrer troc fins el que creiem que és el cim. Abastem el següent punt de ràpel, que és en l'avant cim. En Guillem surt a corre cuita i ens retrobem. D'allà a la creu del cim només ens separa una senzilla cresta, nevada com no. Fotos de rigor i em preparo per fer els ràpels. M'ofereixo altre cop per anar al davant. No hi ha cap queixa.
Les cordes s'enganxen per tot arreu i la qüestió es fa una mica pesada. Estem cansats tenim molta gana i la set ens turmenta. La muntanya a l'hivern és per homes, i com a mínim jo, em sento una mica mariquilla. Ja al coll un altre cop bevem una mica, tampoc tenim massa aigua, i comencem el descens. La neu fonda i el fort pendent no em tranquil·litza gens. Estic cansat i no paro de recordar històries de patinades mortals i descensos nocturns. El meu cervell em demana una mica de calma. Quan veig les coses fotudes baixo de cara a la paret tot clavant el piolet, com si desgrimpés. Tots plegats somniem amb la cervesa al refugi, i amb una sopa calenta, i amb dormir... Em pregunto si cal tant d'esforç i em responc a mi mateix que el que m'ha portat aquí i el que he compartit fins ara val per mil somriures. De mica en mica desfem el camí fins el primer ressalt on fem el ràpel. En Guillem, que va davant ho enllesteix tot breument. Desapareix per les cordes i crida que les cordes ja estan lliures al cap de poc. El segueixo jo, per si de cas no he guardat el piolet tècnic. el porto penjat a l'arnés. Al cap de bona estona dono gràcies d'haver-ho fet així. Les cordes no arriben al peu del mur glaçat i seguint les indicacions d'en Guillem arribo sa i estalvi al peu del mur. Al seu torn en Marc repeteix les meves maniobres, però amb la dificultat afegida que ha de recuperar la corda. Al cap d'una estona tots tres riem d'aquesta, ultima?, trastada de la muntanya. Encara quedem prop de cent metres bastant drets fins l'emplaçament de les raquetes, no podem badar. Ja amb les raquetes als peus desfem la encara massa dreta zona fins el bosc. Vaig al davant, comença a fer-se fosc. Al meu darrera sento els companys que riuen i reneguen. Amb alguna que altra trompada farinera abastem la seguretat del bosc. Estic cansat, tinc molta gana, la set em turmenta. Com que vaig uns metres davant ningú veu com ploro. No sé si de cansament, d'alegria o d'haver retrobat la perspectiva amable de la vida...

6 comentaris:

jaumeppiqueras ha dit...

Felicitats per l'ascensió i l'aventura!!

PGB ha dit...

Enhorabona per l'escalada, l'aventura i el relat.

Un escrit xulíssim! :D

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Gràcies pels comentaris, l'aventura és que amb neu no tens referències massa fiables. Ja no anuals ,si no de mes a mes. Se'm fa curiós que un hagi d'anar a llocs com aquests per retrobar els valors essencials de l'existència. Dir les coses tal i com les sento m'alleuja les mancances de la vida diària...

TRanki ha dit...

Felicitats per l'ascens..bonica eh? L'imatge de la torre et cau damunt mentres puges la canal..i imagines què deu ser estar allà al Karakòrum ambles muntanyes el oble de alte i sinistres...

LA Cerdà Pokorski és un repte una mica més compromès encara però de bellesa també major...

Salut!

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Buah Tranki, precisament les referències emocionals que tinc són dels relats del meu pare d'una ascensió d'aquesta via al 76, amb condicions molt xungues pel descens. De fet van baixar la canal fent tirades amb una corda de 40 m. Jo tenia sis anys i em vaig empapar del neguit de la meva mare que com jo i els meus dos germans l'esperavem a Espot. Aleshores es podia fer vivac al moli vell. De tota manera la voldria fer a l'estiu, amb el dia més llarg, menys roba, però els mateixos colegues. De fet aquesta setmana em sento menys sol i més disposat a afrontar la rutina del passar dels dies...

Azznonimous ha dit...

Clar que sí company!
Per cert, estic fent una feina d'investigació rollo Millenium, per esbrinar i dibuixar la ruta que varem fer. Em de tornar a l'estiu i a part, mirar les ressenyes del refu, si "noooooooo" la trobem, pam! estel del cel, la "Tres encantats" ...