diumenge, 31 de gener de 2010

Que sigan operando a tu prima...


Son les nou, amb un cop de ketxup passo a recollir al Mú, l'Enric, pa los amigos. Fa dies que no sortim plegats a fer algo. La perspectiva de tornar a fer l'esquimal per aquests mons de Deu sembla llunyana amb el dia de postal que s'ha llevat. Els nostres plans, com diu l'Andreu, passen per anar a fer un gorro. Alguna cosa fàcil, al sol, disfrutona, que em tregui el fred de la setmana passada. Rient, com de costum, arribem a Montserrat. Que si eres mas feo que el sobaco de un churrero. Que si fueras una virgen serias feo de cojones..., en aquestes filosòfiques tessitures, de lo mes existencials, apareixem davant del cartell de :"Fora de servei per manteniment anual", que hi ha a la porta del cremallera de Sant Joan. Així que geeeeeeeens motivats enfilem el camí cap a Gorros via Sant Miquel. Com que en un episodi anterior, ja vaig esbrinar, que no hi ha cap relació entre aquest Sant Miquel i el de les cerveses, la cosa no passa de la monotonia butifarrera que té aquest camí. Tontos de nosaltres que voliem estrenar la tarja de federat i els seus espectaculars descomptes. Pel camí, l'estriptease típic per fascicles cada deu minuts. A vegades penso que si ho filmessim possant música apropiada tindria la seva gràcia. En el moment , no en té cap ni una. Esbufegant com un burro, enrredo al Mú per què carregui ell la corda. Jo ja porto bona part del material, així com una gruixuda capa de forro polar natural, que abrigar , abriga, però no em m'aconsegueix cap tracte de favor a la que el camí s'enfila. Si no hagues estat pel fred que fotia la calorada que arreplego pel camí m'hagues fet agafar alguna cosa dolenta.
Pel camí valorem les diferents alternatives al nostre objectiu. En principi, i al final, anem al Gorro a pujar per l'Opera prima. Descartant alguna que altra alternativa més assenyada arribem al peu de via. El primer llarg el faig jo, a la carrera, doncs la roca esta gelada i el sol fa anar l'ombra de la Magdalena Superior en contra nostra. El segon llarg tembé és per mi, en Mú està gelat. Quan arriba a la reunió ni m'ho discuteix. Els dos següents llargs són per ell. Pujem empaitant el sol. Però la cosa no passa d'empaitar. Hi ha moments que penso que fem una cursa a peu amb un tio que va amb Ferrari. Lo del Monteixo, em dic, és un altre rotllo. Així les coses pujem agafant-nos a tot el que trobem: roca, cintes, estreps, cintes, estreps, cintes..., ah! i a alguna roca. Al cim el vent ens fot pel terra. Fa molt fred. Molt, massa. Així que ens tirem avall pel cable donant gràcies que la moda taliban de recuperar la puressa del Serrat no hagi afectat encara aquestes pedres. Ja arribarà el dia en que hi hagi un inspector del sagrat sanedrí vetllador de les tradicionals tradicions, vetllant per que les espardenyes siguin de cànem(no fumable), els mosquetons de ferro i les cordes manllevades d'algun campanar.
Al final em recordo que amb lo poc que m'agraden els hospitals, no sé per què collons em vaig deixar enrredar pel Mú, per anar a veure a la seva Prima, que deia que la estaven operant. Pos eso : que sigan operando a tu prima...

1 comentari:

Andreu ha dit...

frio yoooo???? NUNCAAAA !!!!!!