Manga un Pardal (sense oxígen...)

Fa molts dies fa que li dono voltes a l'aventura. Tornant de la projecció del club, una idea pren forma en el meu magí. Senzilla, quatre neurones no donen per moltes floritures. Aprofito el fet de veure un documental sobre la integral de Peuterey, per apuntar-me una altra esbojarrada aventura a la llibreta. Nota mental, aquesta per l'estiu..., ja tinc el nom i tot: La Integral de Peuderei... Tornem a lo que explicava, fer un cim amb neu a menys de 45 minuts de Barsalon·na. Cony, per preparar els propers jocs olímpics d'hibern!!!. Val a dir que al Vallès, tot i la contaminació encara hi ha gent molt trempada. I jo, la trobo ràpidament, quan el projecte és engrescador. Re buscant entre les xarxes neuronals de les que disposo. Poques i minses, és tot el joc que donen quatre neurones i una pastilla de Pharmaton cada matí, arribo a la següent conclusió:

1r- El comunicat del mini molina dona fred, molt fred.

2n- No vull fer esportiva al Xincarró. Si em poso les plomes, ha de ser per alguna cosa seriosa. O el Molino, o neu per un tubo.

3r- Un cim, és un cim, aquí i a Beijing. Per tant demano un permís per fer un güitmil fàcil, el Matagalls en idioma forà. En tibetà del Brull, Manga un Pardal...

Ja ho tinc tot definit, la ruta (no massa xunga, passem de seracs...), la cordada (bàsicament el meu estimat Andreuet i l'Agustí i la Raquel). Aquests dos últims s'apunten una mica més tard. Així doncs, a les set i cinc el ketxup surt carregat de ca l'Andreu i l'Elena en direcció al garito (antic monestir budista) de les 4 carreteres, on demanarem permís als deus, tot fotent un esmorcar. Un cop beneïts, enfilem la carretera cap a Coll Formic, punt de partida de la nostra lleugeríssima expedició.
Coll Formic, 2 sota cero, coincidim al pàrking amb una expedició xinesa sense permís. Venen d'un todo a sien. Això de xinès ho des cobreixo més tard, quan en mig de la tempesta, i al cim, em parlaran amb els ulls aclucats. (O serà per no portar ulleres de tempesta...). Encetem la nostra caminada cap el famós coll de Lhola, pas previ pel cim. Fa molt fred, tota la vegetació és ben gebrada, el meu pas segur, ferm i lent (tècnica Abelló, i arribaràs on nostre senyor va perdre lo que rima...), ens fa abastar el nostre objectiu. Porto raquetes, grampons, goretex de tres capes, tres parells d'ulleres de sol, dos de guants i un plomes (al final no semblo tan idiota, si algú pren mal i no es pot moure, el puc tapar...). Al famós coll la boira ens embolcalla. Seguir les petjades sense cap corda fixa és una feina complicada. En cap moment tinc la seguretat d'estar on crec que sóc, ni tan sols la certesa de saber on vaig, però continuem. L'expedició xinesa ens avança perdent-se entre la boira. El vent udola, tinc tota la cara gebrada, però avancem.
Per fi el cim, em giro i crido als companys de cordada. Incrèduls, somriuen, o així m'ho sembla... Voldria dir què bonica és Catalunya, però no es veu un pijo, i mira que nosaltres venim de Sant Cugat. Res, mengem, riem i ens fem una foto de les que fan història, amb la senyera. Per cert ens la cedeixen els xinos, quina gent tan ben parida, que integrats, pel parlar es diria que són nats a Tona, Centelles, o Vicsvaporup...Al meu cap sona una simfonia de Frederic Monpou, dirigida per Albert Font Caragrán, l'il·lustre director alemany. Comencem el descens, desfer el camí amb tanta boira i vent és una feinada, però ens en sortirem. Perdrem a l'Andreuet, que despistat s'enganxarà a l'expedició xinesa. Només la visió del seu somriure al pàrquing apaivagarà els meus neguits. Però això ja forma part d'una altre història...