diumenge, 28 de febrer de 2010

CADE(au), a Terradets...



Planejar tota la setmana una sortida. Bavejar damunt del teclat de l'ordinador buscant posts i ressenyes. Preparar el material, tot acaronant cada mosquetó abans de posar-lo a la motxilla. Vigilar la meteo constantment, descobrint amb plaer les bones perspectives. Anar a dormir amb ganes que es faci de dia, com si d'una nit de reis fos. Arribar a peu de via i descobrir que Maria Salamiento, la que se la llevo el viento..., s'ha rigut a la nostra cara. Sortir del cotxe per comprovar, que no, no n'hi ha per tant... I no ser capaç de fer un riu de cara cap enlloc. Entrar al cotxe i preguntar-nos: i ara que...? Tota la setmana pensant en la Camel de la Paret dels Arcs..., sort que veníem d'esmorcar d'Artesa, que si no...
Sense cap altra cosa al cap que unes ganes boges d'escalar, ni ressenyes de cap altre cosa. I jo que dic..., per la Ce de Camel, també em ve la CADE, i amb una mica de sort la Salamiento no hi fa hores extres... En Marc i l'Enric tenien una pensada similar, o així m'ho sembla. Dono un cop de clau i li fotem per la mateixa carretera cap a Terradets. Ja al llac la cosa pinta bé. Al pàrquing de la font, molt bé. A peu de paret de conya, mira que surto a fer els dos primers llargs amb samarreta i armilla. Quan fa vora disset anys que no tornes a un lloc el verb navegar ve ne nabo. Pujo buscant la roca més llimada i xapes on posi no sé què del CADE. Sense massa problemes passo pels dos primers llargs. Poso alguna que altre cosa, doncs patinar no sembla difícil. Segons com la via sembla la Marmolada, que vindrà de marmol per lo llimada que està.
Els dos següents llargs són per l'Enric que passa bastant fàcilment i ràpid. També posa frienecillos i tasconets, que la imatge de la seva mainada orfa no li mola. Al arribar a la quarta reunió descobreix que, o bé, Turrons Vicens ha obert una sucursal nova, amb dependent i tot, i no s'informa del fet a peu de via, o bé, algú ha parit algo amb placenta i tot. Què guarros, joder...al damunt ens dona per riure, i no poc. El cabrón d'en Marc és el que més riu doncs és el que surt de primer. L'Enric i jo ens quedem allà, conversant amb l'improvisat amic de paret. La cordada de la Sergio també riu del fet...
En Marc, que no havia fet mai la via, ni escalat a la paret, soluciona molt bé els dos llargs i passa sense tocar res més que la paret i matolls que es creuen al seu pas. En un pim pam, el nostre backup plan, ja està enllestit. Sortim pel cable de la falsa feixa. Tot un luxe, doncs no recordo cap altra cosa que sortir xapant algún que altre seguro a l'ensamble, o segons com, res. Al pont, seguint la tradició, llencem una pedra cada un. Fa més de vint i cinc anys que ho faig i no estic per canviar res. Ja massa que n'he tingut amb el canvi de plans, tot un cadeau...(regal , en francés ;P)

4 comentaris:

Azznonimous ha dit...

I no vareu batejar al amic improvisat? Angel Debaño, Carmela Suda, ...

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Si,... Paca Gar-se, Kathy Cagas, Paty Noskis,...

Jaumegrimp ha dit...

Quan hi ha ganes de pedra, ja hi pot haber la roca molla i fer vent oi?

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

I tant Jaume, m'enfilaria per les parets a casa , millor fer-ho pels puestos on toca...