Ni núvol, ni cendres, ni nà..., a volar

Un dia d'aquests que en diuen de bandera, dels que tornes a casa vermellot. Ja de camí la cosa no pintava així. Del túnel de la bauma una muntanya de boira i núvols semblava haver-nos transportat a terres islandeses. Pujant cap el monestir la cosa es posa tan, tan, tancada, que passem de llarg l'Agulla Pax Vobis. Jo que dic, tira ja trobarem la rotonda i girarem... Deixem el cotxe en mig d'una espesa bruma, carregats, marxem cap a trobar el camí de Sant Miquel. El dia s'aclareix i ens regala mars de boires on La Mola sembla un decorat de Lost en mig de tanta inversió tèrmica.
Avui és un dia per tornar tot allò que he rebut al llarg dels anys. Compto i veig que ja són molts, vora trenta dos... L'Olga i jo anem a enfilar-nos a algun lloc de Gorros. Una cosa senzilla, ella , ha de pujar la corda. Muntar reunions, allunyar-se del terra, compartir corda tot plegat. El seu home, en Marc, està temporalment fora de servei. La porto d'excursió i a escalar. Explicar les coses , els seus noms, una mica d'història, sense fotre massa la xapa, ni semblar tampoc pretensiós. Repassem conceptes a peu de la Miranda de Santa Magdalena. He triat la via Niagara Falls. Dos llargs senzills per afinar conceptes. Passa molt bé la proba, tot i dubtar en algun moment del pas a seguir. Sense desencordar-nos baixem a la Magdalena Inferior, aquest cop he triat l'Epitafio. El peu de via està una mica massa llimadot per la seva geometria. És petitona, encara que molt valenta i decidida, m'estimo més posar jo la primera cinta. Amb un coix a casa teva ja n'hi ha prou, li dic. Surt molt decidida passa la corda per tot el que troba i abasta la reunió amb facilitat. Em recupera la corda i em trobo amb el seu somriure, la corda recollida als peus i un garbo que em fa pensar que també pot fer el següent llarg. Doncs vinga ,li passo material i surt...
Fa un dia preciós, però segur que ja ho havia dit. Una cordada de tres cascos blaus, de l'Otan no , d'un altre puesto suposo,baixa després de fer la via Àpia. Ens saludem. L'Olga abasta la fissura diedre, li he recomanat que vagi dreta, que posi alguna mà per damunt del diedre, que anirà més còmoda....
Tot d'una veig que vola..., se li ha arrencat un bolo. Tenia l'espit als peus..., li pregunto si s'ha fet mal, diu que no que sort de la motxilla. Quin subidón, va repetint... Et baixo??. Nooo, em torna. Puja com fletxa cap al seguro i refà el pas. Abasta la reunió menys tremolosa del que jo esperava. Que valenta és la cabrona, dit amb tot el respecte, admiració i estima. Al cim riem i fem un glop d'aigua. Parlem una estoneta per veure lo serena que està. Jo li havia preparat un dia de pràctiques, no em passava pel cap res de volar , li comento. Torna a somriure.
Munto el ràpel i li dono instruccions de com fer-ho, em diu que tranqui, que ja està tot sota control. Mentre baixo veig un petate inconfussible, en Jordi Brasil va sota. El crido i xerrem una bona estona, mentre vigilo que l'alegre senyoreta Sala aterri, que enlairar-se ja en sap...
Parlar és gratis, fins hi tot pot ser instructiu, la guerra és caríssima i un cop començada , tothom té raó. Ara, la primera víctima , com a totes les guerres, és la justícia. Ens n'anem cap a casa i al meu cap una idea dona voltes: porto més de trenta anys enfilant-me i mai m'ha agradat que ningú imposes res. Sembla que tot just s'hagi acabat la guerra civil, sento les mateixes animalades que quan era petit. Deixebles de deixebles, de... tot plegat, el mateix de sempre. Jo, nosaltres, en aquells temps..., per que?. Si la muntanya no és nostra..., tampoc del capellans, ni dels rapinyaires, ni les cabres. Em miro la panxa que també foto, però no el melic...