Operació Paraboltverd, capítol IV...

Escalar, no té massa misteri. T'agafes a la pedra i puges. Posar nom a les coses és molt fàcil. Al final, amb el temps, cal assumir els nostres actes. Ara fa vint i pico anys es va plantar una llavor. Va...., deixem-ho estar.., això de la floreta, l'abella i tot plegat. En resum que li van posar Carles i el pare va tenir la pensada d'aprofitar i deixar-ne constància. La via del Carles, que al final, també va ser llavor d'altres coses... va començar a ser freqüentada, tant que al final va deixar un xergai, visible des d'abaix. Com el pare que és, i com el nebot que no tinc, però sento, ahir vam acompanyar a l'Agustí a acabar de canviar el vell equipament d'aquesta coneguda via. L'Enric Bassas de cap de cordada, amb l'Agustí, i jo i l'Adreuet, d'improvisats manobres. El director tècnic de tot això, com no, l'Agustí va tancar així, el quart capítol de l'operació paraboltverd (paraula que es pot llegir d'altres maneres). Al final s'ha mogut alguna reunió, escurçant el llarg del mur. Desplaçant una miqueta la via en aquest tram per deixar de tenir les preses de peu tan lluentes. La dificultat, orientativament, és la mateixa. Ara totes les reunions compten amb tres bolts, dos amb anelles per rappelar. Com que es tracta d'una via ja d'escola, s'ha prioritzat la seguretat, sense deixar de tenir el compromís ja existent. Per tant, més com a acte responsable, que com a altra cosa, el pare i uns amics han actualitzat l'equipament de la via. Per molts anys, doncs al Carles i al pare. Jo, per la meva part segueixo baldat després de fer de manobre. Escalar amb la motxilla plena de coses és una cosa, si a sobre pesen ne's una altra...