Cecs a Cèllecs...

Feia un güebo d'anys que no hi havia estat. No recordo cap torre , ni cap antena i la iaia de Sant Bartomeu era una dona gran..., L'asunto era trobar el camí i les plaques. Vamos, que tot estava molt canviat. Joder si no existia la B-20!!. Com que anavem mooolt d'hora ,a les nou ja esmorçavem sota un pi . Redeu quin sol!!. Ara penso que veniem a les tardes per algun motiu...

L'equipament és força correcte. De fet només fem les quatre vies de la placa. Que no estant acostumats a treballar amb tanta adherència ja és molt. Anem fent i desfent. Al final enlluernats per tanta claror i calor decidim que ja en tenim prou. Sobretot jo, que de cintura cap amunt ja no tiro més. De cintura cap avall , adherència, que lo altre ni recordo com va...

Com que teniem alguns camalots per estrenar, l'Andreu fa el diedre posant camalots , rings, i tot lo que pot. Jo ja hi havia estat, ell no. La promesa que li vaig fer de escalar sobre granit , sense haver de fer massa quilòmetres crec haver-la complit. Ell no havia escalat mai en mosca-tracción, sembla que li agrada. Com que de fet queden un munt de vies per fer ,investigar o probar, segur que tornarem.

Cardonetti: el retornno...

Una vegada, no fa gaire, li vaig demanar quin nom volia pel correu del bloc. Ell, sense dubtar-ho, va contestar: paravoltverd!!. Pos res, que para-volver , no hi ha res millor que parabolts, i mooolts. Així que cap a la Miranda de Sant Joan. Una via nova , bé relativament nova. Ja li vaig prometre que per tornar trobariem alguna cosa ben assegurada, potenta de canto i lògica per fer de primer després de tanta inactivitat.
Un cop al cim les ninfes de la canaleta ens van encantar amb els seus cants. amb els parabolts , també...Allà que hi vam anar. Mecaginlaputa quin canto , motonaboooooo!!! i pa'rriba. Ell va fer el primer llarg , jo el segon. Dos rapels i cap a Monistrol a fer una cervessa. Lo que deia , sembla que ja ha tornat...Amb precaucions , guspirejant , però a fi de comptes ha tornat...

Aquella lluentor d'ulls...

No, no ha estat una bona setmana. Val a dir que feia temps que no sentia aquestes coses. Si més no , no m'afectaven tan. Pel que he pogut saber a uns quants dels meus companys també. Avui havia quedat amb el Folleret per anar a l'agulla de l'Arbret i a la Bessona Superior. Teníem tots dos moltes ganes de roca , ell moltes més que jo. Al final també ha vingut l'Andreu. Tot plegat feia prop d'un mes que no escalaven. La regió d'agulles ha estat el lloc triat per retrobar l'harmonia que creiem perduda. Al cap de cinc minuts de caminar, mesurant les forces morals de la cordada, he començat a barrinar un canvi de plans. Passat Coll Guirló aquests han pres una forma més definida en el meu magí.

La via CADE de la Roca de les vuit hores. Aquesta ha estat la meva proposta. Ells ,desconeixedors del percal han acceptat. D'un bon començament ja els hi he dit que hauria de fer jo de primer. Els meus companys ho han acceptat i jo els he guiat fins a peu de via. Com el Folleret està xungo de l'avantbraç , li he dit que en l'artificial jo el tibaria com a mon pare. Que és dir molt.

Un cop a peu de via els hi he pres tots els estreps. El meu pla era deixar-los-hi posats tots. Ha resultat. Sense massa soroll m'he anat alçant fins el pont de roca, d'allà fins el darrer parabolt. He sortit del darrer en un lliure marranot fins la reunió. Un cop allà els he portat mes justos que un pany de cop. Ho han fet molt bé. Un cop a la reunió els hi he explicat com funcionava la resta. Empotrament: t'arrossegues com millor pots , per on millor caps. Jo he passat per on he pogut , ells ...també. De fet el que millor maniobrava era l'Andreu, que com és més petitó..., sempre es queixa que les preses estan massa lluny, avui no. Han arribat a la reunió esbufegant, toma i jo. El tercer llarg té una entrada molt guapa fins el fil d'un esperonet, d'allà en un grapat de passos d'artificial la cosa s'ajeu i surts en lliure. No és fàcil, però amb morro i la moral que dona el somriure dels companys, n'he tingut prou. Val a dir que està ben assegurat, ho m'ho ha semblat . I amb un somriure la revolta, la reunió i lo que sigui.

Aquest llarg l'han fet molt bé. Els he portat justets, hem bromejat , hem fet molts retratos. El folleret ni recordava l'avantbraç . L'Andreu ha pujat fent el mono dalt dels estreps. Qui els ha vist iqui els veu. A la reunió estàvem exultants. El darrer llarg surt amb un pas d'estreps, i alguna cosa més. De fet he posat un camalot groc, cony en portava nou de penjats. Algun n'havia d'entrar. Pel que sigui tot i quedar bé no m'hi he penjat. He sortit en lliure, atlètic, però assumible. Flanqueig , savina , diedret, reunió. Han pujat sense problema. Un cop a la reunió els he enviat cap el cim a pel ràpel. Ens hem fet una foto al cim. Una d'aquelles de va?, si? Va?, cony la llumeta !, corre!.

Una vagada rapelada l'agulla , desgrimpat el sòcol del Dauet, hem anat a trobar les motxilles. Mentre fèiem el material somiava amb una cervesa. Cony de folleret , per una vegada s'ha convertit en un follet i com per art de màgia ha tret d'una nevereta dues llaunes de Voll-Damm i una kiricola per a ell!!!. Gelades!!!. Magiapotagia, mecaginlaputa si ja estava content , m'he sentit el tio més feliç de la galaxia. Li he fotut una abraçada i dos petons. Ha estat aleshores quan l'he tornat ha identificar, si era ella i tan que ho era,...ja tornava ha estar amb nosaltres. Era aquella lluentor d'ulls que creia perduda. Aquella que em fa creure en el que faig. Aquella que et fa saltar del llit amb ganes de menjar-te el món . I ni que sigui amb una cullereta de cafè li penso fotre queixalada, i tan que si...

Ens feia falta una cosa així.

Fent el burro pel Burret...

Escalar per la tarda, quin luju!!. Caminar poc, sempre a l'ombra. La roca, millorable.La dificultat assumible .L'equipament , clàssic. El primer llarg dues peces sense plaqueta i quan ja és fàcil un parell de parabolts. El segon llarg tres escarpes. Bones i al lloc que toca. El rappel , acceptable. Una estoneta inmillorable. L'Andreu i la Carlotta fan el ronso a la reunió. No els hi agrada això de fer l'escarbat a les fisures. Al rappel la Carlotta flipa, mai n'havia fet un de tan llarg. La seva teràpia de pati(r) va avançant . L'Andreu sommia ja amb el Gran Paradiso, haig de comfessar que jo també. A l'empotrament fai el mono i els retrato, per treure ferro a l'asunto.

Cardonetti, i tu que has fet aquest matí?

La resposta és ben sencilla, l'Aresta Brucs de la Saca Gran. L'Andreu i jo ens hem llevat d'hora, l'he passat a buscar a les set. A les nou, el pàjaro ja surt del terra cap a l'alzina del primer llarg, Passa la corda per un espit , un parabolt ,posa dos friends ,una escarpeta i entra a la reunió. La segona la faig jo. Parabolt , pitó amb baga llarga, dos escarpetes i un parabolt. Entro a la reunió, com sempre molt còmoda .Encara compta amb dos parabolts amb anella . El tercer llarg el fa l'Andreu, pilla un parabolt, un buril, i el parabolt de la llastra. Entra a la reunió molt content. Qui ho diria ara fa un any va ser la seva tercera ascensió.

Surtim d'hora i arribem d'hora. Hem d'anar a Can Jové a dinar per acordar els termes de la sortida al Gran Paradiso. Per això , quan ens trobem amb el Cardonetti , li preguntarem : I tu que has fet aquest matí Cardonetti?. Nosaltres , a l'Aresta Brucs de la Saca Gran,...no es pot perdre passada.

Proves , carreres, curses i d'altres històries de punxes...

Dos quarts de vuit, l'Andreu ja espera. A la que tombo la cantonada ja surt del cotxe. Res cap a la Vinya Nova. De camí el colega es cepilla tot el que se li posa pel davant. Dos quarts de nou , ja som a peu de via. . L'Aresta Ribas és el nostre objectiu. Esmorcem i renovem a la meitat dela junta directiva del club muntanyenc. Una pedra al damunt i ens vestim . Tenim una cordada al davant, n'arriba una altre quan tot just ens enfilem. Em miro a l'Andreu i li dic en veu baixa: playstation, mode persecució...Al cinqué llarg, bé per nosaltre és el tercer, els avancem. Anem com una moto, jo porto motxilla i faig de primer . L'Andreu corre com un conill per les tirades. N'hi proposo de fer una, la tercera abans del cim. Cap problema. La següent , la dels ponts de roca i ja està, la faig jo. No em mola veure patir a algú, i menys a un colega. La darrera la fa ell, parabolt , desplom , busca , troba , tiba i pa' arriba. Posa un parell de friends magistralment i abasta la reunió amb una soltura i un brillo que fa flipar. Fem cim, sortim corrents a l'enemble fins trobar un lloc adient on fer el material. Puc dir que hem passat per la via en encara no quatre hores.
Les altres cordades no es veuen. Li comento la baixada, l'any passat vam fer un torrent que acava a la Trempant t'empaito. Anem cap allà.Al principi la cosa va bé, però només al principi. El llit del torrent és una trampa plena de bardisses. Les pluges les han fet crèixer per tot arreu. Remuntem el torrent un tros i ens decantem cap el marge que baixa dels Estalvis del Porró. Per sota seu passa un camí que ens deixarà al Clot de la Mònica,....El trobem, salvats , penso,....i un güebo!!, trenco cap a la dreta, i sortim a la ferrada de les Dames,..., mecaginlaputa!! Com si no n'haguessim tingut prou amb les punxes, ara toma ràpels. Fot una calor que fa tornat boig , el darrer glop líquid l'hem fet a la carena. El torrent és un forn, arribem al cotxe destruits. Però contents, molt contents. Jo m'he posat a proba, l'Andreu s'ha posat a proba. Els resultats són els esperats. Cada dia crec més en el que faig , crec més en el que dic. Alguna de més grossa en farem a quest estiu...però que content que estic ,...mecaginlaputa!!!

Espectres a la boira…

Ho havia sentit des de ben petit. Els meus companys, bé els del meu pare i els meus, així m’ho havien explicat. No era una cosa que agradés massa d’explicar. La regió d’Agulles , encants apart , també té encanteris. Avui, ho he pogut comprovar. Amb una amiga havíem quedat per fer una escaladeta. Res , una cosa senzilla. De fet volia començar les coses allà on s’han de començar. Portar-la a fer una aresta fàcil. Sense pati, ben assegurada ,de ràpel fàcil. I per que no dir-ho l’Aresta Brucs de l’Agulla Pelada era un objectiu raonable per la cordada que formàvem. A peu de via hem repassat la teoria. Hem acordat un parell de protocols per si no ens sentíem o no ens podíem veure. He alçat els peus de terra , encadenant moviments m’he anat allunyant del terra. Passant la corda per les quatre assegurances que he trobat a l’aresta. Un cop he abastat la reunió, la densa boira ens ha embolcallat. Mentre ella es posava els gats, ho sentit. Soroll de material, veus de gent. És aleshores que m’ha semblat veure’ls . Eren una cordada a la Miranda de les Bohigues. Just feien el cim.

He rebut senyals de la companya que començava. A la que ha abastat el segon espit he tornat a fixar-me en la cordada de la Miranda. Plegaven les cordes, el vent em portava les seves veus. Xerraven animadament. Feien camí cap a nosaltres, m’ha estranyat la roba, portaven rocciatores i un Pedro Gómez vermell. Motxilla blava, probablement una Serval i , merda, el casc un Duraleu blanc, amb una enganxina vermella.

Per fi la Carlota ha arribat a la reunió. Aquest cop sense cap problema. Contenta com estava no he volgut alarmar-la. Hem repassat com estava muntada la reunió. Quina era la funció de cada cosa. Ella, atenta com estava a les meves explicacions, no els ha vist passar com jo per sota els nostre peus. Si que m’ha dit que n’havia sentit les veus. Quan m’ho ha dit un calfred ha recorregut tota la meva espinada. He sentit que la humitat de la boira, em feia un nus al pit. Fins hi tot la Carlota m’ha preguntat : Et trobes bé?

Arreglats els temes de la reunió he sortit ha trobar el ràpel al cim. Sol allà dalt ,els he vist passar cap a la Portella Petita. S’hi han enfilat. L’angunia m’ha començat a envair. Ja en sé el final he pensat . Durant l’estona que he estat muntant el ràpel i assegurant a la meva companya estaven a la meva esquena. La Carlota m’ha dit que eren tots dos al cim, quan els ha vist per darrer cop. Li ha estranyat la roba. M’ha dit que li recordava a les fotos antigues de quan el seu pare era jove. Plegant les cordes del ràpel ja no els he vist més. Han desaparegut del cim de la Portella . No he pogut més, digueu-me covard. Li he hagut d’explicar la història a la meva novella companya de corda.

Mentre ho feia m’han vingut al cap tot de records d’infantesa. El Fatjonet amb melena, al peu de la bola. Ell encara feia la mili, hòstia si que en fa de temps ja. El seu R-5 de color vermell, i ell i en Jordi cantant a grito pelao totes les de Mocedades que sonaven en aquell atrotinat radiocasset. I sobretot aquella vella història. La cordada que es va matar fent la Portella Petita. No se sap com van caure preparant el ràpel i es van matar Els que venien de la Miranda de les Bohigues. Els que apareixen només els dies de boira. Merda, ha dit la Carlota, has trepitjat una gran merda. És aleshores que me n’he adonat, quan em tornava a posar les bambes. Deu ser això he pensat. Però ella i jo els hem vist i els hem sentit. I la veritat, jo no sé com ho faré per dormir aquesta nit...