dijous, 28 de febrer de 2008

SENSACIONS

Hi ha dies que penso en escriure al Blog un munt de sensacions que em passen pel cap. El problema és que les idees i la forma d'expresar-les són com la caguera, sempre venen en el lloc més insospitat i incòmode. Llavors quan estàs a punt per jinyar, la cosa no funciona.
El que primer vull comunicar-vos és que potser últimament no caço les bromes com temps enrera, que no estic tant comunicatiu com de costum i em sento més seriós. Disculpeu-me però a vegades em sento desubicat o acomplexat, no sé com interpretar algunes actuacions de les persones. Provablement és cosa meva, engoixes o històries que venen de la feina i de la gent que m'importa una merda i que he de tractar a diari per guanyar-me la vida.
Crec que amb els anys m'han anat sortint les mancances deguades a les plantofades que he anat rebent al llarg dels anys. Això ha fet que em tornés més desconfiat i que abans d'entregar-me, en el sentit figurat, a una persona, passa bastant temps. Amb alguns de vosaltres ha anat molt depressa i em descol·loca una mica. En el meu cas, l'expressió: No m'en refio ni del meu pare, té sentit i fonament. Si no em puc fiar ni de mon pare, de qui collons em puc fiar?
A la feina, pel que vaig veient amb els anys, a tot arreu som nombres que treballem. Les empreses volen nombres pel que els interessa i persones quan els hi és rentable politicament. Després et trobes gent xupa polles i trepes que fan el que sigui per que no siguis un obstacle per les seves ambicions. Jo sòc una persona que m'agrada cumplir amb la feina, però penso que és una faceta més de la vida, que n'hi d'altres igual o més importants. La feina, és per a mi, la manera que tinc de gunyar diners i pagar les factures. Me la preng seriosament, però m'agrada passar desapercebut. Anar-hi, fer la meva feina i marxar. És per això que sempre em dona la sensació de tenir l'espassa de Democles al cap per part de l'empresa, que voldría que fes hores per la patilla i que penses només en la feina. Els trepes fan mèrits fen veure que treballen més que els altres fent pressumptes hores extres, quan s'han estat tocant les boles durant la jornada. No és prou mèrit ser una persona honesta, puntual, seriosa amb la feina, que no es fica amb ningú i que mira de fer les coses de la millor manera que sap?
En quan a Escalar:
A vegades tinc la necessitat d'expresar el que sento quan escalo. De fet és molt diferent el que es sent quan s'està escalant a just quan has acabat. Més que res per donar una explicació al que m'ha portat fins allà. Començant pel romanticisme i bellesa de la muntanya, les pors, l'eufòria, la discreció, la companyia, l'amistat, la sensillesa, la duresa física,... però això serà en un altre post, dons es fa tard i ja us he atabalat prou amb les meves cabories. Gràcies per llegir aquestes ratlles. No preteng res d'especial d'aquest escrit, més que disculpar-me per lo extrany que em sento i em puc comportar ultimament, que em conegeu millor i poder compartir la part emotiva de l'activitat que fem.

Gràcies amics.

3 comentaris:

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Tens un munt de cordes a les que lligar-te. La meva entre elles.Jo només puc dit-te que quan he caigut en la tristor , el desencant, o m'he perdut en un mar de problemes , t'he trobat com un estel al meu cel espititual, que m'ha guiat i m'ha donat consòl, quan no trobava el camí. En fi ,és el que sento.

Una abraçada i a triomfar al Cami de la vida i al de l'alzina!!

Andreu ha dit...

Gràcies per ser tant collonut !!

Agustí Cardona ha dit...

No hi ha resposta per les coses, per tant no cal fer-se preguntes que no ens duen a en lloc. Frueix amb naturalitat a la vida i de la vida; escolta el teu cort, lluita amb ganes per allò amb el que creus i sigues conseqüent amb la teva consciència...; això és el que de debò importa. Llavors, les persones que s’ha t’ha atansin ho faran amb la sinceritat pròpia d’un amic de debò.
Deixa el complexos per els acomplexats.... tu no ho ets pas, Enric.

T’envio una forta abraçada.