D’allà on venen els espàrrecs…

Tenia moltes ganes de tornar a l’Esparraguera. Tenia moltes ganes d’anar-hi amb la colla. Al final, en Gabi, malalt per tants excessos , no va poder venir . En tot cas, ja sap que pot comptar amb mi per anar-hi. .Al final en comptes d’una cordada de dos(Andreu i jo ), que havia de ser de tres (Gabi, Andreu i jo), en vam fer dues de dos. Andreu i jo i els Enrics, Bassas i Mullor, que cadascú ,en les seves coses, és el millor.
Recordava una via diferent . La veritat és que aleshores no escalava tan com ara. El primer llarg és maco, cap problema . El segon el recordava tonto, dificilot . Sortint del pitó universal, hi ha un pas finot. Res , que no me’n vaig enterar. Sé que vaig passar per allà, però només això. Amb aquestes expectatives , afrontar els demés llargs va ser molt senzill. La via va anar passant, el mur del tercer llar , preciós .La sortida del quart , en placa cantelluda , tíiiiiiipica montserratina. Brutal .Al cinquè llarg vaig fer passar de primer l’Andreu, cap problema . Solvència, serietat , control .Ningú diria que encara no fa un any que escala. Alguna cosa farem pel teu , bé, nostre , primer aniversari. El darrer llarg , desprotegit, com sempre. En alguns trams em recorda la paret de Diables , un cop has passat el sostre. Com que portàvem quatre friends, vaig mirar de repartir-los de manera intel·ligent pel llarg . Segons l’Andreu, estaven al puesto que tocava . La meva sensació va ser d’haver passat volant per la via. Si, ja ho sé ,no és cap proesa sisceista, però tampoc és un joc de nens . De fet , que en fa d’anys que vaig prescindir del grau de les coses.
Abraçada cimera , primer amb l’Andreu, després amb els Enrics i tres ràppels fins la canal. Caminiiiiito que lleva a la ermita,...ketxup i cap a casa. Bé ,abans ens vam passejar per Collbató . Segons com, més del que tocava. I es que no es pot anar per feina a les pistes, et passes els trencalls...Encara que crec que és més greu saltar-se un parabolt , però buenu...Com no, conduïa jo.