Trilirí que te ví per Agulles…

Estrenàvem gats. L’Andreu i jo. Els Enriquillos, que van sobrats ,no. Passant de fer més cua que tornant d’Andorra, ja no hem anat al Cauferrat escalatori que és el Bar Anna. El personal mola molt , els col·legues també, però el fum i la burrada de temps que trigues en poder menjar un bocata és terrible. Total que hem anat al Hotel . Ràpid i no hi ha tanta martingala. El tema era anar a fer la Núria de la Bola de la Partió. Al final només hi ha anat els Enrics. Primer hem anat tots plegats a la GAM de la Portella Superior. De fet totes dues cordades hem empalmat els dos darrers llargs. A mi , amb gats nous, però amb mal d’esquena, m’ha vingut bé fer el segon llarg en lliure. He passat millor que a l’estiu. Al tercer ni m’ho he plantejat. M’he tocat els ronyons i m’he dit: Soldado cobarde vale pa’ dos guerras. Estrep i tira millas.

Els meus companys han fet un anàlisi similar del cas. Sobretot l’Andreu que comença a funcionar millor dalt dels pedals. El punyetero fa la cigonya amb un señorio....Com que nosaltres havíem deixat les motxilles a peu de via, amb el que ja ens declaravem no solvents per empaitar la ditxosa Núria (Tia, tu tranqui , que te vamos a meter de todo menos miedo..., éssss brooooma). Buenu , a lo que anàvem , mentre els Enrics s’esbarallaven amb la Núria , nosaltres hem decidit fer una via nova al Cap del Guerrer. Fa el pedestal fins la reunió de l’Aresta Brucs. Parabolts i una roca bastant bona. Cantelluda, i molt franca per la poca gent que hi ha passat. Després el segon llarg tira pel dret fins el cim. Maco , molt maco. La dificultat és variada. Així com la primera meitat del primer llarg és difícil , 6a mínim(em fio de l’Enric Bassas que ha vist la ressenya) , la segona meitat es deixa fer bastant bé. Calculo que un cinqué pontentillo. Els parabolts et treuen la por, al menys a mi si... .No voldria posar excuses però amb l’esquena tonta i la roca, que algo de crosteta hi ha encara...Jo el 6a l’he fet a lo Tourmalet, dalt dels pedals. En tot cas voldria tornar-hi per mesurar millor les meves paraules. El segon llarg és preciós , suposo que un 4 sup. ,amb algun passet de 5é, apreciacions meves...

Hem rappelat per la via, doncs havíem deixat les motxilles a peu de via. Al final els Enrics , no han fet el desplom. Obligacions familiars. Aiiii, com m’agradaria plorar amb els ulls de segons qui..., i a segons qui li agradaria plorar amb els meus , suposo....Demà , l’Enric Bassas i jo hi tornem, amb en Gabi i la Carlotta. Haviam si al final pot enfilar-se per una muntanya que no sigui de plàstic...Serà un altre dia i una altre història. En tot cas en parlem demà...