Després d'un sopar regat amb vapors etil·lics del Priorat,carn, formatge de raclette, vam acomiadar-nos del mestre Bassas amb la intenció d'anar a escalar l'endemà. Els Enrics i el Folleret Volaor, van dir d'anar a fer el Místic , o l'espero dels Místics, o jo que sé. La feina va ser meva per abastar el Solvay. De que no em mato per la rimaia. L'Andreu otro tanto per entrar a casa seva , la resta del portal al llit ni me la imagino. Bé una mica si , recordant com ha sortit a trobar-nos aquest matí...
Amb el nostre deplorable estat , i la incerta meterelejia, que per culpa del escalfament local que pateixo..., no ens hem permés intentar un objectiu tan gran. Així doncs cap a les plaques del Pas dels Francesos. Ens encordem a les escales, fem la placa a l'enssemble, deixem les motxilles i venga. El primer espit està lluny, però un cop l'abastes la resta es va deixant fer. Jo faig de primer , no toco cap xapa, però no vaig sobradet. Un 4+, amb algun passet de 5, o més , no sé amb la galvana que portava...L'Andreu abasta la reunió, el temps aguanta , nosaltres ja no tant. La sortida de la reunió és molt tonta, però vaig per feina , tiro , tiro i no paro fins dalt del cingle. Total amb el cable de 60 m es poden fer llargs , moooooolt llargs. I pensar que vaig passar per aquí la nit de reis amb en Cardonetti. Idees de bombero , dignes d'ell. Ara, un cop al cingle munto reunió i crido a l'Andreu . Puja alegrement, s'ha recuperat. Punyetero.
Els nostres colegues per seguir la tradicció, fan una via de només dos llargs. Resulta que la via només està reequipada fins el segon llarg. De fet recordo que abans les cordades desistien de continuar pe no haver de rappelar tant. Molts cops les caigudes de rocs al recuperar les cordes posaven en perill al personal. Recordo que ni deu portava casc, per descomptat jo tampoc. Coses de joventut. Ara, de la gent que no en porta en diem donants d'òrgans...Encara que tot són opcions, passo de jugar a la loteria.
Finalment vam fer un Cous cous made in Elena a Casa de l'Andreu i l'Elena. Brutal. Encara que no es comparable a la seva infinita hospitalitat...Per cert , encara no he estrenat la corda,...espero poder fer-ho en breu. Cony de canvi climàtic, cony de meterelejia. Si més no sembla que no patirem sequera..., mediaticament parlant.
Amb el nostre deplorable estat , i la incerta meterelejia, que per culpa del escalfament local que pateixo..., no ens hem permés intentar un objectiu tan gran. Així doncs cap a les plaques del Pas dels Francesos. Ens encordem a les escales, fem la placa a l'enssemble, deixem les motxilles i venga. El primer espit està lluny, però un cop l'abastes la resta es va deixant fer. Jo faig de primer , no toco cap xapa, però no vaig sobradet. Un 4+, amb algun passet de 5, o més , no sé amb la galvana que portava...L'Andreu abasta la reunió, el temps aguanta , nosaltres ja no tant. La sortida de la reunió és molt tonta, però vaig per feina , tiro , tiro i no paro fins dalt del cingle. Total amb el cable de 60 m es poden fer llargs , moooooolt llargs. I pensar que vaig passar per aquí la nit de reis amb en Cardonetti. Idees de bombero , dignes d'ell. Ara, un cop al cingle munto reunió i crido a l'Andreu . Puja alegrement, s'ha recuperat. Punyetero.
Els nostres colegues per seguir la tradicció, fan una via de només dos llargs. Resulta que la via només està reequipada fins el segon llarg. De fet recordo que abans les cordades desistien de continuar pe no haver de rappelar tant. Molts cops les caigudes de rocs al recuperar les cordes posaven en perill al personal. Recordo que ni deu portava casc, per descomptat jo tampoc. Coses de joventut. Ara, de la gent que no en porta en diem donants d'òrgans...Encara que tot són opcions, passo de jugar a la loteria.
Finalment vam fer un Cous cous made in Elena a Casa de l'Andreu i l'Elena. Brutal. Encara que no es comparable a la seva infinita hospitalitat...Per cert , encara no he estrenat la corda,...espero poder fer-ho en breu. Cony de canvi climàtic, cony de meterelejia. Si més no sembla que no patirem sequera..., mediaticament parlant.
1 comentari:
No se què passa que a Montserrat hi ha escaladors de dos llargs, facin la via que facin. Sembla que és la moda, últimament.
Publica un comentari a l'entrada