dissabte, 17 de maig de 2008

I la corda és prou llarga…

En algunes coses l’Andreu tenia raó. Avui era un dia especia, rar , que no estrany. La meterelejia amenaçava en fotre’ns-la un altre cop. Per tan l’opció més lògica era assegurar el tanto. Llepar per llepar ,fem-ho a casa. Així que vam decidir anar al rocòdrom. A les deu del matí ja estàvem ,sols , a peu de plafó.

Haviem quedat que ens provariem al plafó de trenta metres a l’estiu. Però , tiu , tiu , tiu, avui no hi ha ni deu. Ens sobra motivació, estrenem polarlite de les rebaixes del Vèrtic. No sé ben bé com ha anat, però al cap d’una estona ja estava al mig del plafó, venga Paco, pa’rriba!!!. Xapo la cadena, amb un parell d’aturades, o tres, tan li fot. L’Andreu, monstruo de les galletes , ha pujat tan alegrement que a punt de fer cadena ha arrencat una presa. Volant, que ha volat, no ha deixat caure la presa. Si ho fa i em toca em mata. No si al final haurem d’anar al rocòdrom amb casc. Que no , que no m’ho creia,..., et pots despenjar des de dalt i no s’acaba .La corda és prou llarga...