dissabte, 12 de desembre del 2009

Com el que va a la platja..., Subirats.

En Mú (l'Enric) està petat, surt d'una malaltia troncocònica, d'aquestes que de tant en tant et fan buidar l'ànima a cor que vols. Per tant, ahir al rocòdrom fem poca cosa, fred a part, reservem les forces per anar a fer esportiva. Ja més tard s'afegeixen en Guillem i Bilder, El guapo. Així doncs preparo el macuto d'anar al rocòdrom, però descomptant el que ja hem quedat que portaria e Mú. Estic intrigat, doncs em porten a una zona on feia temps que no hi havia estat mai, Subirats. Calcari, no massa sobat, amb bona orientació i aproximació, tan automobilística, com excursionista, diguem que breu...
No acostumo a fer massa esportiva, de fet gens, ara recordo per què. Només arribar una canalla ja encén un porret, al cap de cinc minuts arriben una colla a fer un improvisat curset i ens rodegen acústica com físicament. A part que fan pinta de possibles donants d'òrgans (porten un nen petit amb un arnés que no és de la seva talla i que els hi costa veure que cal portar casc, sobretot si cauen pedres). No vull ni pensar què passaria si caigues alguna express...
Com a tot arreu els egos són el que són, començant pel meu. Ara, si tens un gos, que ginya on vol, passa per on li dóna la gana i s'esbaralla amb tot lo que troba, pos no vegis..., sobretot si la moda, moda, moda, és portar canel·los. Resultat que marxem d'una zona molt xula amb la sensació d'haver anat a Torremolinos... a la gloriosa dècada de Pepito Piscinas. Burilles per tot arreu i paperets amb regalet a dojo. Jo per la meva part faig quatre vies, tres llargotes(5,5+ i 6a) a vista i un 6a amb pas amagat on em pillo del darrer espit, després de buscar durant una estona el colló de presa. Balanc, sono molto contento...
Al final una mica fastiguejat marxo amb la sensació de que segons com tenir les coses massa fàcils comporta patir les coses que hem patit...Ja al cotxe sentim una oloreta poderosa, en Mú diu , yonostao, jo crido que sóc inocent, en Bilder diu que ell tampoc ha estat. Per tant com el Güil·li dorm, malpensem d'ell, però al peatge la cosa persisteix i en Guillem ja fa estona que no dorm. Sorpresa en Mú s'ha emportat un regalet caninamente explosivo. Sortim del cotxe rient, bueno..., descollonant-nos. Ell, no fa més que fregar el peu en un parterre, vist de lluny sembla que vagi amb patinet, dic jo des del bar. Tornem a descollonar-nos, aquest cop amb una cervessa davant...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sí la veritat és que fa temps que escalar a molts llocs ja no és com abans...escalada consumista al poder!
vols fugir una estona de la ciutat i la ciutat va a tú...
el tema dels gossos...els animals no tenen la culpa però , joder! a la ciutat també hi ha milers pixant-se per tot arreu i omplint voreres i papereres de merda, qué li passa a la gent? ja no volen tenir fills? (ja,ja,ja,només és per provocar...reflexions)

Un vell "gruñon"

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Tot plegat és descoratjador, però l'escalada esportiva s'ha tornat consumista. No m'extranya que al món hi hagi talibans...Lo del gos és que mola ser naturaaal, toleraant, però la mérda es queda a puesto. Vem passar de kumbaias a urbanittas, les coses com siguin, però aquí ni deu sap fer-se una motxilla. Lo de portar la corda sense plegar en una bossa de l'Ikea, és pràctic , però suposo que fa vago. Les cordes s'han de repassar, desplegar, desenrredar, així saps a què et lligues cada cop...Respecto el que li moli, però ser deixat en aquest ofici acaba per porar alguna sorpresa desagradable...

Azznonimous ha dit...

Si, si ...

Desprès resulta que la del ikea havia estat forestal i que "ella ja no fa res quan els gossos es posen així per que sempre ho fan i ja està cansada"(d'educar-los dic jo) i el paio, el suposat profe, que tenia un mal dia i si no que li preguntin al 7a pel que es va arrossegar, van deixar als pares de la criatura, la criatura i a "sus otras criaturas", els gossos, a la ma de Deu a les vies on van començar, per anar ells a fer la seva.

Recordo que al final, la Cuca, un dels gossos, preferia estar més amb nosaltres ... però això potser per que l'Enric ja havia fet la tirada "ginyant" i la Cuca ja s'ho ensumava ...

TRanki ha dit...

Si tant sols fos l'escalada!!!!

El més trist és que això és exactament un reflexe de l'època en què vivim...

No sempre és pitjor, ni millor, però síq ue és diferent...i la veritat es que de locs copm, aquests en defujo..ningú és perfecte ( tots la caguem en un o altre moment)..però en llocs com aquest es concentren TOTES les surrealistes realitats d'avui en dia...què hi farem...per sort si vas a algun lloc on calgui caminar de seguida estàs més tranquil...!(encara)