Tradicions mil·lenàries...

Dia de Sant Esteve, toca escalar, si més no intentar-ho. La cosa no acostuma a ser massa humana, més aviat per què lo puto escalfament global s'oblida de nosaltres des d'ara fa uns anys. L'any passat èrem sis, algun any hem passat de la dotzena i mitja!!!. D'aquells temps on es feia la Normal de La Mòmia fins ara ja han passat com a mínim trenta dos anys, o méeeees, que diria el meu pare. Bàsicament, el tema és sortir i fer alguna agulleta, cremar torrons, beure cava i café calent a peu de via..., vamos lo que seria l'administració d'una mica d'exercici, amb motiu de les festes nadalesques. Si l'any passat vam acconseguir fer la Normal de la Portella Petita amb una intensa nevada ,aquest any no hem baixat el llistó(el de les ximpleries, l'escalatori, segons com no pot estar més baix, alguns ja morim a l'aproximació...). El nostre preuat objectiu és l'Indomit Ponny de Matalapera(El Burret, pels guardes del Parc de Sant Llorenc de Munt). La seva via directa i altament asegurada s'esqueia ni que pintada. Ja només treure les cordes ha comencat a plovisquejar...
El sis d'aquest any, en Jordi Fornés , en Quim Prats, l'Enric Mullor, en Marc Toralles, l'Olga Sala i jo. Tot i ha comencat a ploure, no, no ens hem comencat neguitejar. El cava feia els seus efectes i l'eufòria generalitzada ens ha fet enllestir els preparatius ràpidament. L'Enric ha fet el primer larg , seguit del Jordi que ja ha fet cim d'una tirada. En Marc i jo em pujat aixi que les cordes ens ho han indicat. En aquell moment ja plovia descaradament. A la reunió m'he posat els gats(que romanien SECS a la meva motxilla), una cosa és fer el tonto, l'altre demostrar-ho...) i he pujat les cordes fins el cim. L'Olga , que no havia begut prou cava ha regularitzat la seva situació eufòrica molt abans que nosaltres. Està clar qe les dones tenen un altre metabolisme. Per tant alegrement s'ha aixoplugat sota una alzina i ha deixat per un altre dia lo de mullar-se escalant. En Quim m'enpaitava a mi mentre pujava de segon. Total un altre episodi dels germans Marx a l'òpera...
Finalment hem descobert que al monestir de Montserrat no hi ha cap bar que es digui El Mesón. Està clar doncs que havíem quedat al de Sant Cugat, cosa que una mica més fa que em guanyi un forfait per una clínica de cirugia estètica. Por los pelos, com lo d'escalar , vamos. Penjo les fotos que els colegues del CEBA(Jordi i Quim ) em fan arribar de la diada. Diada aquesta de tradicions mil·lenàries...