És el que te l'escalada. Hi han dies que es pot i hi han dies que no. Avui tocava succedani de "si", o sia "no", succedani dels Encantats que havíem de fer. Chrissie Hynde, versionant Bold as Love de Jimmy Hendrix. I es que portem dos setmanes amb la mel a la boca, esmolant les eines i fent i refent les motxilles, polsant F5 a meteocat.com esperant que la meteo ens deixi anar-hi. Peter Griffin a la tele i un dia escocès per la finestra. Pollastre a l'ast amb patates dures, vi del "Penedes de la Rioja", dones i ressenyes a la taula. Records al cap. Consells entre amics.
Chris Rea, Curse of the Traveller. Arribo a casa, duxeta -carai, m'haig d'aprimar altre cop- i a refer una compilació de música per posar a la fragro' el proper dia. Els piolets a sobre la motxilla. Com que sóc un paria desarrapat i sense on caure mort, mentre vaig escoltant les cançons em poso també a repassar algunes de les fotos que m'agradaria penjar un dia allí on és pugui dir que és la meva llar.
Una cançó tova de Nick Cave, Nobody's baby now. Unes fotos d'Escòcia. Quin mono de muntanya! Que hi farem, no ha estat ni de lluny un dia dolent, i en el fons tampoc trist, ni gris, tot i que es queda el regust del que havia de haver estat aquest cap de setmana. Hi han vies on s'han de fer el passos d'una manera concreta ens agradi o no, com d'altres coses, hi ha que trobar-les-hi el costat bo. Fem conyes amb el Berni pel feisbuc.
Rebusco una cançó ... em costa, però al final trobo algo més animat -Talking Heads, Once in a Lifetime-. Al final em aconseguit els objectius que buscàvem: riure una estona i que ens doni l'aire.
You may find yourself in a beautiful house, with a beautiful wife
You may ask yourself: well... how did I get here?
Letting the days go by/let the water hold me down
Letting the days go by/water flowing underground
En el fons no ha estat en absolut un mal dia ... faig la motxilla altre cop ?
2 comentaris:
Encara que et sembli que no tens ni patria ni senyor, els companys i la muntanya t'ompliran el cor d'imatges. Lo de la llar, saps que el Solvay sempre tindràs aixopluc...Magnífic post, allò que la boira no ens deixà retratar ho copses tu amb un grapat de ratlles, que no ratllades...
Una abraçada company
Gràcies company!
Publica un comentari a l'entrada