diumenge, 21 de febrer del 2010

Diarrees mentals i elucubracions dements: "Doctor, és greu? M'estic tornant un friqui?"

Diga'm tonto (diga-m'ho de veritat) però fa cert temps que rebutjava anar de vacances d'estiu amb un grapat d'amigues per que només volien fer escalada esportiva, no solament condició sine qua non, si no objectiu de per se. La mandra que m'evocaven aquestes converses era enorme.

Sempre he vist l'esportiva com mitjà per assolir somnis superiors, tot i que poc a poc he anat acceptant i reconeixent que a curt plaç em provoca satisfacció i que algun cop m'he amagat dins de la clàssica quan no he pogut amb objectius d'esportiva. Crec que no soc l'únic que ha jugat algun cop així.

Amb el bloc em passa el mateix. El trobo tremendament estètic i adictiu, però em fa una por terrible la facilitat de lesionar-se-hi, cosa que ja em va passar i encara arrossego.

De vegades comparo la gent de clàssica amb la d'esportiva i em dic que, com vols poder escalar coses més sèries si no utilitzes l'esportiva? És com el corredor que no entrena i pretén guanyar curses només participant en curses ... o ets un fora de sèrie nat o serà una mica difícil.

Potser el quid dels seus equilibris està en el compromís en quant a aproximació i grau de tolerància vers les famílies gitanes (amb permís de l'expressió i sense voler ferir sensibilitats de raça). Hi han dies que em surt la vena "De Niro" i faria empassar les colilles als fumadors que hi han a peu de via, i per l'altre cantó muntaria un Doner Kebab a base de carn de gos i succedanis. Que consti que m'estimo moltíssim a totes les besties, potser per això no en tinc cap.

No vull deixar passar l'ocasió de denunciar la barbaritat i despreci per la vida humana que suposa, ja no el fet de no portar casc per que ens pot despentinar la rasta, si no fumar-se un porro assegurant a un company (que habitualment se suposa amic) d'esquenes a la paret i assegut al terra. I si no, que ens ho preguntin ...

Tornant al tema, aquesta reticencia a l'esportiva no m'ha tret de jugar-me un sopar amb una amiga per veure qui és el primer en arribar al 7a encadenat, cosa que, amb tota humilitat (tant de la sincera com de la de mentida ;) ) crec que pot ser en els propers 5/6 mesos. Fer-lo a vista ja es una altre cosa.

Per assolir tal fita porto un plan d'entrenament auto-imposat i voluntari des de principi d'any que m'ha donat grans resultats fins ara. Us enganyaria si digués que ho faig només pel sopar (i no sigueu mal pensats ^^). Crec que el camí que em portarà fins l'objectiu, m'obligarà en certa manera a consolidar tota una sèrie de graus.

El fet de pensar que podré obrir la "guia de barcelona", "Montserrat cara nord" o "Roca Caliente vol. III" i poder menjar-me pràcticament qualsevol via per sota de 7a fa que m'entrin ganes d'anar al rocòdrom fins i tot en diumenge. En canvi, quan penso en la ràbia que m'entra i la pena que em fa quan arribo a un sector d'esportiva i el trobo brut de closques de pipes, cors de poma i pells de taronja sota justificacions que "és biodegradable" ("pues tíralo a la puerta de tu casa y espera" penso jo), veure criatures de pocs anys amb els pares i sense casc i els gossos amb els que no pares d'entrebancar-te ...

Abans em feia il·lusió poder obrir una via, posar-li nom i compartir-la ... ara potser m'ho pensaria.

Crec que el que passa és que la gent que només vol fer clàssica no volen acceptar a la gent que fa esportiva per tot allò que comporta, aquest mal us, mala praxis i mal comportament que veiem a les zones d'esportiva. Reflexionant veig que abans la gent parlava més i ara, donem per sentat que tothom és més educat, però és un tema de constant educació i ens fa vergonya reprendre a algú quan veiem aquests mals comportaments, ja que em institucionalitzat falsos lemes de llibertat de conducta o ho confonem amb la llibertat en sí mateixa. En resum, molt valents a la paret, però força covards al terra ... o lluny per que tanquem els ulls vers aquest comportament i no ens hi volem enfrontar.

... i paro ja.

Ahir estava apretant una via per sobre del meu grau, que ja tenia una mica practicada. Va arribar un company escalador de per allí i ens va demanar fer-la mentre jo descansava. Sense cap problema li varem cedir la via. La va encetar per un lloc diferent al que jo habitualment feia. Com diu el Bern, vaig entrar automàticament en "mode coyote". Fins que no em vaig dislocar dos dits (de veritat) en repetits intents no vaig parar. Ja amoïnat per la possible lesió vaig baixar. Aproximadament 25 minuts desprès vaig encadenar la via i "augmentar" el meu grau d'encadenament. No lluny del tot, però lluny d'estar content (que ho estic una mica, eeeh :) ) estic "emprenyat" per que no la vaig encadenar com ho va fer aquell noi.

Doctor, digui'm la veritat: es greu? M'estic tornant un friqui?

Nota:
A la confecció d'aquest post no ha pres mal cap gos, bestia o animal així com el Pompeu Fabra pels castellanismes utilitzats. M'encanten els doner kebab i no crec en les llegendes urbanes vers el que guarden els xinesos als seus magatzems. No hi ha cap intenció d'ofendre a la comunitat d'escaladors d'esportiva, de la que em sento membre, així com a cap altre comunitat o forma social :)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El problema d'apropar-se a la natura sense un respecte previ comporta coses com les que denuncies. Lo del free, no és greu. Jo receptaria una mica d'excursionisme del d'abans, quasi de postguerra. Diuen que la por guarda la vinya i que vinya vora camí, camí vora riera i dona finestrera , les tres tenen mala fi...Els gossos són bestioles de nostre senyor, com els infames germans escaladors que menystenen els rocs que cauen de les muntanyes. Encara que sembli que només els procupin les pedres de fumar i el color de les cacones dels seus fidels companys, també són fills de Déu...
Sigues pacient germà, predica amb l'exemple com fins ara i les portes del regne del setà et seran obertes. Somriu, pensa que el món està ple de nens sense amo, i de gossos sense pares, i no, no és al revés germà. Només és zoofilia, l'única explicació pausible per explicar el refotut engendrament d'aquests...., germaaaans, que tan equivocades creences, i poc respectuoses costums tenen vers la mare natura.

Ves en pau germà, posa't el casc i tingues cura dels que t'estimen i vetllen per tu cada cop que t'hi lligues la corda. Que un amic, és lo dels bars, i un company el que t'asegura...

Mossen Galíelscollonsatunpare

Doctor de l'ànima i l'esperit,... de vi.

Azznonimous ha dit...

Amen Pare!! :)