Quedar, lo que es diu quedar, ho vam fer per sms. És lo que té tenir un nòvio de vacances i cap de setmana. Al final, o va ser d'un bon principi?, es va afegir l'Enric Bassas. Com que ell tenia assumptes professionals fins una hora relativament correcta. Dos quarts d'onze, al final , les onze. Amb tot, marxem cap el Coll d'Agulles, aquest cop, via Cadireta. Decidim que retornarm a Can Masana per la Canal ampla i el Coll de les Portelles. Al peu de l'ànec ja ens repartim les tirades. Jo faig les dues de l'Ànec i l'Enric les tres de la Sense Nom. L'Andreu no troba apropiat fer de primer després de tant temps. El vent que fa, l'ajuda a no canviar la seva decissió. Per tant jo pujo per l'Ànec, no a la carrera però quasi. Els dos llargs, són per aquest ordre: un playón, amb un recomanable canvi de reunió, si no es va amb seixantes(o sortida a l'enssemble que te crio...), i una altre amb un parell de repechons molt assequibles. El ràppel curt i per la canal que fa amb la Sense Nom.
La Sense Nom comenca amb un mega playón on enrredo a l'Andre
u per mirar de pujar sense posar les mans a terra. Broma que dura bastant, de fet fins que el vent ens fot un susto, i/o la cosa es posa massa tonta. El fet de patir un realineament mol·lecular perpendicular al meu jeto no em fa gens ni mica de gràcia. Lo que vindria a ser una hòstia , vamos... El segon llarg ja no és tan playero , però tampoc és excessivament exigent. El tercer és una altra cosa. Recordava un paset tonto i com que per aquestes coses l'Alzeimer no m'afecta tant, la cosa és el que recordava. O sigui que si fas el que toca, un pas de cinqué si et pots trobar. De fet, el que esva encarregar de trinxar tots i cadascún dels parabolts que algú havia deixat per l'aresta(no sempre amb el milor criteri per cert), va respectar un parabolt. El del pas, o sigui, que algo hi ha d'haver...
Un cop al cim, fem un rappel amb les dues cordes, no me la jugo. Es fa cap la canal que aquesta agulla forma amb l'Ànec.
Les dues agulles són altament recomanables. Abans éren de curset, de fet l'AGP ja les recomana en la seva encíclica sobre les más mejores ascensiones. Recordava dues agulles molt maques i en un entorn molt bonic i solitari. Aquí, la memòria, no m'ha fallat...
La Sense Nom comenca amb un mega playón on enrredo a l'Andre
u per mirar de pujar sense posar les mans a terra. Broma que dura bastant, de fet fins que el vent ens fot un susto, i/o la cosa es posa massa tonta. El fet de patir un realineament mol·lecular perpendicular al meu jeto no em fa gens ni mica de gràcia. Lo que vindria a ser una hòstia , vamos... El segon llarg ja no és tan playero , però tampoc és excessivament exigent. El tercer és una altra cosa. Recordava un paset tonto i com que per aquestes coses l'Alzeimer no m'afecta tant, la cosa és el que recordava. O sigui que si fas el que toca, un pas de cinqué si et pots trobar. De fet, el que esva encarregar de trinxar tots i cadascún dels parabolts que algú havia deixat per l'aresta(no sempre amb el milor criteri per cert), va respectar un parabolt. El del pas, o sigui, que algo hi ha d'haver...Un cop al cim, fem un rappel amb les dues cordes, no me la jugo. Es fa cap la canal que aquesta agulla forma amb l'Ànec.
Les dues agulles són altament recomanables. Abans éren de curset, de fet l'AGP ja les recomana en la seva encíclica sobre les más mejores ascensiones. Recordava dues agulles molt maques i en un entorn molt bonic i solitari. Aquí, la memòria, no m'ha fallat...
1 comentari:
Jeje ja m'imagino la cara de susto de l'Andreu i tu trencante la caixa ^^
Publica un comentari a l'entrada