Metres de roca: La Islandis del Tesoro

La historia del "que faig aquí?"

La teòrica

Al temps sempre se l'ha de tractar estratègicament. Si veus les condicions, les mesures, les segueixes, les preveus ... I esperes aquell dia en que els astres, la meteo, els amics, els fill, les dones -si les tens, en plural o en singular- i hisenda et deixen, aprofites per tatxar un d'aquells objectius pendents de la teva llista personal.

L'aproximació

L'últim cap de setmana de febrer pintava xungo d'allaus, neu i temps en general per Vielha i Aragó, però semblava que a la república independent de Boí podríem trobar condicions de gel i poca gent. Les temperatures s'esperaven en brusc augment a mig matí. Venga Marc, fem-li un tiento i potser triomfem, no trobem gent i el gel està en condicions abans de que pugin les temperatures de cop -per allò de que el gel es trenq de cop i haguem de fer de Neo a Matrix dins la canal-.

El Marc ja estava més que escaldat d'anar a la Muntanya i fer mitja volta, però el nostre objectiu, la "Islandis" a Cavallers, Caldes de Boí, ens tirava molt. Acabava de sortir en un Desnivel tot i que ja la teníem apuntada feia temps. Total, flagroneta, patatum N260, sopar de fogonet a Pont de Suert, Birra al bar pijo amb vistes a l'hangar, dic a l'església, i cap a Caldes. Sospitós ja era que el pàrquing estigués desert i els xurretons a l'aiguadora no estiguessin molt macos. Tot i així temperatures decents a mitja nit.

5:30h, ui que fosc ... 6:00h, segueix molt fosc ... 6:15h, be, ens llevem, no ? merda, 1º, ja han canviat les temperatures i surt la lluna (¿?) ... 6:25h, capuccino per la matina ... 7:00h hmmm, cel tapat la neu està dureta, obrim traça ... 8:00h des de la tapia de la presa es veuen allaus ... 8:15h un caos d'allau de fusió molt a prop del peu de via, amb pedres de neu com rodes de cotxe. Ens apropem al primer ressalt. Potser hi han condicions però el factor psicològic no motiva. Em sap greu haver enredat al Marc però donem mitja volta.

Següent cap de setmana, primera setmana de Març. Previsions: solete; Temperatures durant la setmana: en descens; Previsió: podem trobar be el gel; Mandra: buff. Repetició del plan, aquest cop "sopem" dues tapes al bar pijo -que queda descartat de per vida, per preu vs. quantitat- i un parell de birres. Ho complementem amb unes racions "decartón" al pàrquing de Caldes. Els xurretons potser estan pitjor que la setmana passada ... hmmm ... hi han dos flagronetes més i un cotxe amb una tenda de campanya ... hmmm ... demà si que ens haurem de llevar d'hora tot i que sigui per pringar. Amb una barreja de motivació i mandra arriba el 1er "que faig aqui?". Ens deixem preparada la motxilla.

4:30h, que faig aquí?, nene, diana ... 4:35h, cabrons, els de la tenda s'estan llevant, nene, apreta ... 4:50h ... no hi han clapes d'aigua glaçades al camí ... 5:20h, revolt, veiem els frontals dels de la tenda que ens segueixen, creuem el riu ... 5:45h, a la paret de cavallers, no els veig ... 6:00h, a peu del primer ressalt. Salvats! no hi ha ningú. Encara està clar el caos del darrer allau de la setmana passada, però aquest cop ens hi fiquem! Comencem a buscar la R0 ... que no trobem ...

La tècnica

Sent escalador, quan comences a escalar et dius "no sabia que tenia aquests músculs" del mal que et fan el primer dia. Quan comences a escalar en gel per primer cop penses "ja tinc els músculs necessaris desenvolupats" i quan ho fas per primer cop et tornes a dir "la mare del tano, i aquestos? on eren el primer dia!!??". Gran part de la tècnica també recau en els bessons, t'has d'aguantar de les puntes dels grampons amb lleugera tendència a baixar els talons i així clavar totes les puntes davanteres. No es que facin mal, no, és com si tinguessis a un gos que no para de mossegar-te'ls!! i posar cargols de gel ? aquí no hi han parabolts, ni spits, ni res ... Aquella por "trempera" que et dona l'escalada, aquí la pots multiplicar tant com vulguis -que faig jo aquí?-.

L'ascenció

Bé, deia, ens mirem el primer llarg i comencen a venir tots aquests pensaments del que patiràs ... i la R0 ? doncs no hi és ... deu estar tapada per la neu. Comencem bé. En un bloc a peu del llarg, que te una esquerda horitzontal, empotrem dos piolets i fem que treballin d'una manera no gaire ortodoxa, però més val això que no res. El Marc comença el L1 i comença la trempera ... el cargol treu aire, les puntes encara no les clavem bé, els braços comencen a produir lactosa ... i jo que me'l miro i penso "que FEM aquí?" i "calla, calla que desprès vas tu xaval". Uf, la columna final de la Islandis ja s'ho ha de valer tot això.

Ens reunim a la R1 -equipada, gracies a Deu-. Carai, fins que no fas el primer contacte i assimiles altre cop la tècnica i demés ho passes malament. Després de pocs metres de campa fins el L2 decidim assegurar-lo des de la R1. El pujo i no trobo la R2, precisament a un lloc on s'escolta força l'aigua i el gel deu és més feble. "Dos metres" crida en Marc. Anem amb dues de 60m. Encara no veig la R i segur que haig de pujar una mica més. Doncs en ensamble. Com que ja he superat L2, avancem fins que trobo la R3. Estem al principi d'una canal de 250m que ens deixarà a peu de la columna i d'una variant. Pugem ensamblats força be amb una neu relativament dura fins al final que sembla que ja hi ets però que sembla que no hi arribes mai! que faig jo aquí si no fos per que és la Islandis?

Sembla que esta ben formada, potser una mica xopa, però factible. Bé, R4? R4 no ... busquem la R4 i no hi ha R4. Cavem durant més d'un metre i més de mitja hora al voltant d'on hauria de ser i res. Desprès, al pàrquing, en Xavi Metal ens cofirma que la R era allí. Segurament cavant més. Doncs haurem de tornar-hi, piolet empotrat i una baga. Ara comença lo maco. Per poder gaudir la Islandis tots dos, varem acordar que pujaria jo primer, rapelaria i el Marc pujaria altre cop de primer. El temps que hi perdríem era petit i valia la pena.

La Islandis

Així doncs el Marc es fica al primer llarg que és curt i relativament fàcil fins la R intermitja de la columna. Munta R, faig un xorro de fotos i pujo. Fem el canvi i tiro de primer. Nen, ara comença lo serio -No volies ED, toma ED-. Veiem un abalakov abandonat que ens pot anar be una mica més a dalt. Pujo a buscar-lo a una cova. Vaja, la cova és xula ... però haig de sortir ... flanqueig guapo ... i començo a sentir les rampes als músculs dels braços. Nen, estira els braços, busca bons peus, puntes, uf, uf, uf, només porto 3 o 4 metres, no em puc caure, quin pèndul, uf, uf, uf, estic a l'extrem, estic a l'extrem ... És en aquestos moments, quan ho tens tot perdut, en els que et dius "aplicarem la tècnica a l'extrem". M'ajupo i em penjo de les dragoneres. Extensió al màxim, desclavo un braç i el vaig alternant. Sembla que em volguéssin arrancar els braços però aguanto i descanso. Les dragoneres m'havien molestat i agobiat en el flaqueig per que no havia pogut fer canvis de mans, però ara m'estan salvant. Aprofito per una foto :D i desprès poso un cargol.

De veritat, 5 metres més a dalt, fins i tot després d'un altre descans a una altre cova, que de la tensió i el sobresforç, estic tan rebentat que no tinc força ni per deixar caure els piolets. Em tremolen els braços.

A la meva esquerra veig una paret de roca tapada per estalactites de glaç. Sembla una garjola. Si trenco les del mig em puc empotrar dins ... trobo forces i tirant (que no clavant) el piolet en trenco les justes i m'hi fico al forat com si fos un armari. Que faig jo aquí? Descanso el suficient i tiro cap a dalt. Potser desprès serà això el que m'agradi recordar. El més difícil ja ha passat. Surto a una campa. Això ja està! això ja està! veig l'arbre amb el cordino del rapel ... hmmm ... hi han roques i matolls per arribar-hi. L'últim cargol fa ... ni te cuento quan fa que l'he posat. Doncs nene, ja pots anar amb cura. Poc a poc, clavant el piolet a la base dels matolls i al terra i fent alguna tracció de roca arribo a l'arbre. Bien, bien, bien! El Marc es deixa anar d'una de les cordes, la recupero, munto el rapel i baixo cap a la R amb la bandera pirata! Recuperem corda i tira de primer. És un mariconàs. El tiu tira dret, dret, dret i pràcticament sense parar. Tot i que quan li dic de fer-li alguna foto em diu que no, cosa que vol dir que està apretant de veritat (jejeje), el tio es curra la columna en un tres-i-no-res. Baixa, fotos, saltem, ens pengem, jaja-jiji.

Baixem per la canal i anem mirant cap a Cavallers. Les faldes dels Besiberris estan maquíssimes. Veiem esquiadors com travessen pel mig de l'embassament glaçat que van cap a Ventosa. Quin dia que fa! Ja sé per que estic aquí.